No ens enganyem, l’únic camí és la DUI.

Dimecres, 20.5.2015. 16:11 h

Ignasi Planas

Es dirigia Pèricles als atenesos: “Tenim en alt grau aquesta peculiaritat: ser els més audaços i reflexionar a més sobre el que emprenem; mentre que als altres la ignorància els fa agosarats i la reflexió els demora.” Ja els ciutadans d’Atenes, a l’antiga Gràcia, es van proposar arribar a ser una civilització que arribés a servir d’exemple per a d’altres, fent-se conscients de la seva manera de ser i esdevenint alhora exigents en seguir aquest caràcter propi. Reflexió i acció en la seva justa mesura.

Les catalanes i els catalans semblem haver assumit aquest compromís ètic també en la nostra lluita per recuperar la dignitat com a ciutadans, per recuperar la nostra llibertat com a poble i condicionem aquesta lluita al ple respecte a la democràcia, a la pau i a la diferència. És aquesta una bona actitud.

Ens ha tocat però, viure un temps d’enganys. El primer: La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, que va despertar del somni de l’autonomisme/federalisme moltes consciències fins aleshores inconscients d’una gran veritat: en aquesta lluita amb l’Estat espanyol no ens hi podrem entendre, caldrà per tant enfrontar-s’hi.


El segon engany: La riquesa en forma de benestar forjada durant dècades per tots els ciutadans, llaurada amb l’esforç de treballadors, famílies i petits empresaris, comerciants i professionals, ha estat digerida per la cobdícia patològica d’un sistema bancari prostituït per la política dels grans partits espanyols i d’aquesta situació creada per uns pocs, en un malabarisme tràgic, n’hem vist sortir el que ningú no esperava: la condemna recaiguda sobre ciutadans i ciutadanes d’abonar aquest deute dels bancs pels temps dels temps.
Davant d’aquesta situació insostenible d’enganys flagrants als ulls de tothom, brota amb energia renovada la força regeneradora de la independència, de la recuperació del dret cívic, ètic i polític a decidir, del retorn a la idea, en paraules de Foix. Convé assentar be d’on venim, per veure així on ens trobem i encertar cap a on volem caminar.

Cal afirmar per tant que estem en una lluita. I per això molts dels nostres ajuntaments i moltes persones també, pengen l’estelada a la seva façana, perquè l’estelada és una bandera de lluita, de compromís, de proposta, no d’identitat ni institucional, sinó de canvi i de revolució.

I com ja hem dit, en aquesta lluita no podem permetre’ns la insensatesa de confiar en un acord amb un Estat com l’espanyol, que demostra a cadascun dels seus passos, la seva voluntat d’acabar amb la nostra llengua, amb la nostra convivència i amb la nostra voluntat de ser.

És aquest per tant, el camí de l’acord amb l’Estat, disfressat ara en ocasions com un camí de refundació, de reconstitució de l’estat espanyol, encara menys creïble, un camí que cal descartar si no volem perdre forces i empentes de forma inútil i incórrer nosaltres mateixos en un engany a la ciutadania.

Només hi ha un camí: la Declaració Unilateral d’Independència. Discutim-ne la forma, els terminis, el procediment, la perspectiva internacionals, tot, però acceptem-ho ja des d’ara com a l’únic camí possible d’èxit en aquesta lluita en la que ens trobem.


Enllaç article :

  http://in.directe.cat/ignasi-planas/blog/13907/no-ens-enganyem-lunic-cami-es-la-dui