Bernat Ferrer | Actualitzat el 12/02/2015 a les 23:59h
París, Londres, el Vaticà, la Roma feixista i la Lisboa salazarista donaven per feta la secessió
L'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta analitza la correspondència dels cònsols que van viure la Guerra Civil a Barcelona, en què donaven la independència "per descomptada"
"No es va produir una resposta catalana a les expectatives internacionals", explica
 |
| Informe diplomàtic de l'almirall italià Ildebrano Goiran fruit de la seva conversa amb l'almirall francès Emmanuel Ollive, que advocava obertament per l'ocupació francesa de Catalunya. Document conservat a l'Ufficio Storico Marina Militare Italiana. Foto: A.G.V. |
Hi va haver un moment en els inicis de la Guerra Civil espanyola en què
les principals potències donaven per descomptat que Catalunya
s'independitzaria unilateralment d'Espanya, i que la comunitat
internacional hi hauria de reaccionar d'alguna manera. I no s'ho
pensaven perquè sí. Els seus cònsols a Barcelona -i els seus militars
atracats al port- així els transmetien la informació, els seus
ambaixadors d'arreu del món així ho asseguraven. I així ho demostra
l'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta al colossal estudi Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil (Editorial Base), acabat de sortir del forn.
"Es pot proclamar un Estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d'Estat soviètic", alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King, al seu homòleg francès a finals del 1937. Un temor que l'ambaixador de la Itàlia feixista davant del Vaticà també atribuïa al Papa Pius XI: "El Pontífex s'ha expressat amb menys seguretat en allò que fa referència a Catalunya. Sembla, ha afegit, que el govern de Moscou pretén instaurar, a Catalunya, un Estat bolxevic model, fet que, si és complís -és el Papa el que parla- constituiria a la llarga un perill més enllà que per a Espanya, per a França i, en general, per a tot l'Occident europeu."
En una altra línia de pensament, l'almirall francès Emmanuel Ollive advocava obertament per l'ocupació internacional de Catalunya i la seva segregació d'Espanya, fet que creia que facilitaria la pacificació de la península i el final del conflicte, en una conversa mantinguda amb el seu col·lega italià Ildebrano Goiran l'11 de setembre de 1936. A París mateix, l'ambaixador italià havia alertat Roma en una línia similar, a finals d'agost del 1936: "És de preveure l'eventualitat que els catalans, pràcticament separats de la resta d'Espanya, no dubtin a proclamar l'Estat separat, recorrent a l'ajuda francesa, que el comte Welczek pensa que no seria negada ni en homes ni en armes, ni en diners. Les conseqüències d'una eventualitat tal serien molt serioses, també en relació amb les Balears."
Encara en una tercera línia de pensament, més neutra quant a les implicacions exteriors, el cònsol portuguès escrivia: "El Govern de la Generalitat, preveient la possibilitat d'una derrota del govern central, treballa activament per, quan arribi aquell dia, proclamar la independència, esdevenint aquesta regió una república independent."
I és que Gonzàlez i Vilalta ha dut a terme una tasca titànica, de més de cinc anys de durada, de consulta dels arxius diplomàtics i militars italians, francesos, portuguesos, belgues, vaticans, argentins, nord-americans, de la Creu Roja Internacional, bascos, espanyols i catalans per disseccionar tota la correspondència que els cònsols de França, Itàlia, Portugal i Bèlgica es van intercanviar amb els seus respectius governs, així com les anàlisis que van fer sobre el tema tot d'ambaixadors d'aquests països escampats per les principals capitals del món.
Catalunya "no s'atreví a prendre decisions agosarades"
Un llibre de més de 500 pàgines i gairebé 1.500 cites precises per exposar, i demostrar, la tesi que Catalunya va estar a punt de ser un actor internacional de primer nivell durant el 1936 i el 1937. "De fet, fins a principis de 1937, el gruix de la diplomàcia mundial creia en la immediata separació catalana. Una Catalunya independent protegida per França", analitza. I apunta: "La premsa i la diplomàcia internacional li concediren una mena de passaport extra que li permetia aparèixer a les travesses de la geopolítica europea." I, tenint clar que, "com passa amb els individus, els països són si algú més els reconeix com a tals", Gonzàlez i Vilalta defensa que el reconeixement internacional -total o parcial- d'algun tipus d'Estat català sí que hauria estat possible.
Però, "per a sorpresa dels diplomàtics i periodistes europeus d'aquell moment", tot plegat no va passar mai de ser una hipòtesi. "Catalunya independent? Evidentment, dirien els cònsols o ambaixadors", defensa l'autor. "De fet, la pregunta pertinent que semblava pampalluguejar amb llums de neó gegants davant dels ulls dels observadors estrangers era: per què no s'independitza Catalunya?"
Però el propi historiador dóna també la resposta a l'enigma tot citant una frase del periodista soviètic Ilya Ehrenburg ja de 1931: "Els nacionalistes catalans s'acontenten amb poca cosa." Segons Gonzàlez i Vilalta, "a Barcelona ningú no s'atreví a prendre decisions agosarades que forcessin Europa a definir una posició específica. A obligar París a defensar-la, Londres a trencar el silenci, Roma o Berlín a insistir a Franco perquè deixés Catalunya a la seva sort o l'ataqués frontalment. En definitiva, no es va produir una resposta catalana a les expectatives internacionals en què la independència es donava per descomptada".
Evacuacions, "atrocitats" i caos
Més enllà d'analitzar la dimensió nacional dels informes consulars, el llibre també és un complet recull de les tasques realitzades pels cònsols per evacuar de territori català la major quantitat de civils possibles, detallant tant històries personals -com la del cardenal Vidal i Barraquer, autoritzada per la Itàlia feixista per mantenir bones relacions amb el Vaticà- com oferint llistats globals. Així mateix, també s'explica com els cònsols narraven als seus respectius governs les "atrocitats" anarquistes, el descontrol governamental dels primers dies, les tensions FAI-ERC-PSUC..., entre multitud d'altres temes.
"Es pot proclamar un Estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d'Estat soviètic", alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King, al seu homòleg francès a finals del 1937. Un temor que l'ambaixador de la Itàlia feixista davant del Vaticà també atribuïa al Papa Pius XI: "El Pontífex s'ha expressat amb menys seguretat en allò que fa referència a Catalunya. Sembla, ha afegit, que el govern de Moscou pretén instaurar, a Catalunya, un Estat bolxevic model, fet que, si és complís -és el Papa el que parla- constituiria a la llarga un perill més enllà que per a Espanya, per a França i, en general, per a tot l'Occident europeu."
En una altra línia de pensament, l'almirall francès Emmanuel Ollive advocava obertament per l'ocupació internacional de Catalunya i la seva segregació d'Espanya, fet que creia que facilitaria la pacificació de la península i el final del conflicte, en una conversa mantinguda amb el seu col·lega italià Ildebrano Goiran l'11 de setembre de 1936. A París mateix, l'ambaixador italià havia alertat Roma en una línia similar, a finals d'agost del 1936: "És de preveure l'eventualitat que els catalans, pràcticament separats de la resta d'Espanya, no dubtin a proclamar l'Estat separat, recorrent a l'ajuda francesa, que el comte Welczek pensa que no seria negada ni en homes ni en armes, ni en diners. Les conseqüències d'una eventualitat tal serien molt serioses, també en relació amb les Balears."
Encara en una tercera línia de pensament, més neutra quant a les implicacions exteriors, el cònsol portuguès escrivia: "El Govern de la Generalitat, preveient la possibilitat d'una derrota del govern central, treballa activament per, quan arribi aquell dia, proclamar la independència, esdevenint aquesta regió una república independent."
I és que Gonzàlez i Vilalta ha dut a terme una tasca titànica, de més de cinc anys de durada, de consulta dels arxius diplomàtics i militars italians, francesos, portuguesos, belgues, vaticans, argentins, nord-americans, de la Creu Roja Internacional, bascos, espanyols i catalans per disseccionar tota la correspondència que els cònsols de França, Itàlia, Portugal i Bèlgica es van intercanviar amb els seus respectius governs, així com les anàlisis que van fer sobre el tema tot d'ambaixadors d'aquests països escampats per les principals capitals del món.
Catalunya "no s'atreví a prendre decisions agosarades"
Un llibre de més de 500 pàgines i gairebé 1.500 cites precises per exposar, i demostrar, la tesi que Catalunya va estar a punt de ser un actor internacional de primer nivell durant el 1936 i el 1937. "De fet, fins a principis de 1937, el gruix de la diplomàcia mundial creia en la immediata separació catalana. Una Catalunya independent protegida per França", analitza. I apunta: "La premsa i la diplomàcia internacional li concediren una mena de passaport extra que li permetia aparèixer a les travesses de la geopolítica europea." I, tenint clar que, "com passa amb els individus, els països són si algú més els reconeix com a tals", Gonzàlez i Vilalta defensa que el reconeixement internacional -total o parcial- d'algun tipus d'Estat català sí que hauria estat possible.
Però, "per a sorpresa dels diplomàtics i periodistes europeus d'aquell moment", tot plegat no va passar mai de ser una hipòtesi. "Catalunya independent? Evidentment, dirien els cònsols o ambaixadors", defensa l'autor. "De fet, la pregunta pertinent que semblava pampalluguejar amb llums de neó gegants davant dels ulls dels observadors estrangers era: per què no s'independitza Catalunya?"
Però el propi historiador dóna també la resposta a l'enigma tot citant una frase del periodista soviètic Ilya Ehrenburg ja de 1931: "Els nacionalistes catalans s'acontenten amb poca cosa." Segons Gonzàlez i Vilalta, "a Barcelona ningú no s'atreví a prendre decisions agosarades que forcessin Europa a definir una posició específica. A obligar París a defensar-la, Londres a trencar el silenci, Roma o Berlín a insistir a Franco perquè deixés Catalunya a la seva sort o l'ataqués frontalment. En definitiva, no es va produir una resposta catalana a les expectatives internacionals en què la independència es donava per descomptada".
Evacuacions, "atrocitats" i caos
Més enllà d'analitzar la dimensió nacional dels informes consulars, el llibre també és un complet recull de les tasques realitzades pels cònsols per evacuar de territori català la major quantitat de civils possibles, detallant tant històries personals -com la del cardenal Vidal i Barraquer, autoritzada per la Itàlia feixista per mantenir bones relacions amb el Vaticà- com oferint llistats globals. Així mateix, també s'explica com els cònsols narraven als seus respectius governs les "atrocitats" anarquistes, el descontrol governamental dels primers dies, les tensions FAI-ERC-PSUC..., entre multitud d'altres temes.
 |
L'ambaixador
de la Itàlia feixista davant del Vaticà atribuïa al Papa Pius XI una
gran preocupació per l'Estat català bolxevic. Document conservat a
l'Archivio Storico Ministero Affari Esteri. Foto: A.G.V.
|
 |
| Detall de l'informe de l'almirall italià Ildebrano Goiran sobre l'Estat català apadrinat per França. Foto: A.G.V. |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada