Europa hauria de tenir sempre present que el seu projecte no serveix si no serveix als ciutadans europeus.
La victòria de Syriza és una gran notícia per als europeus per dues raons. En primer lloc, perquè demostra que la democràcia encara funciona, malgrat les amenaces. Els darrers anys la Unió Europea havia arribat massa sovint al límit del menyspreu de la voluntat popular. I no únicament a Grècia: a Itàlia han canviat govern sense urnes, per exemple. Que el poble grec haja estat capaç de votar lliurement, sobreposant-se a les amenaces barroeres i fins i tot ridícules que ha hagut de sentir durant la campanya, hauria de ser un motiu d'orgull general. Hi ha uns europeus que ahir van deixar clar que encara creuen que les urnes poden canviar la seua vida. I no era aquest, bàsicament, el missatge d'Europa al món, allò que els pares fundadors de la Unió volien que fos la marca distintiva del nostre continent?
Però la victòria de Syriza també és una gran notícia perquè per primera vegada un estat de la Unió qüestionarà dins el Consell Europeu, sense embuts, la política econòmica d'aquests darrers anys, una política que en el nom de l'austeritat ha portat la misèria a bona part del continent. Grècia, ben particularment, ha viscut una reculada increïble de l'estat del benestar que ha forçat els seus ciutadans a haver de viure en unes condicions literalment indignes. Ningú no discuteix la culpa dels anteriors governs grecs, de la societat grega, en tot plegat. El país ha hagut de ser rescatat pels seus socis. Però a hores d'ara ningú no pot discutir tampoc que la solució proposada per Brussel·les i per la 'troica' no ha funcionat, ans al contrari: ha agreujat notablement les condicions de vida dels grecs. Europa hauria de tenir sempre present que el seu projecte no serveix si no serveix als ciutadans europeus. Syriza provarà ara fórmules diferents i, encara que alguns no ho vulguen veure, açò és en realitat una nova oportunitat per a tota la Unió Europa.
Un detall últim, especialment interessant per als catalans. Hem vist com la Unió Europea amenaçava els grecs de fer-los fora de l'euro, fins i tot de la Unió, si votaven Syriza. L'hem vista dir que no negociaria amb l'esquerra radical, una mica com hem vist la Unió Europea dir que no acceptaria mai la independència de Catalunya. Ara veurem com les paraules, i les amenaces, se les endú el vent i com els fets consumats i les decisions fermes són capaços de canviar-ho tot.
Enllaç noticia :
http://www.vilaweb.cat/editorial/4228662/gran-europa.html
**********************
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Amadeu Abril
Que sigui una gran notícia, com dius, depén en molta mesura de si hom es creu allò que 'els enemcis dels meus enemics són els meus amics'. I jo no m’ho crec. Cal trobar reaccions contra els dictats de l’oligarqia dels mercats financers, però no crec que el populisme sigui la millor solució, ni tan sols una solució.
I el fet més trist és aquest: davant la inviabilitat de les poíitiques classiques (i aquí hi som gairebé tots d’acord) i la nu·la credibilitat dels partis clàssics, la llàstima és que el 52 per cent dels grecs només han trobat fórmules populistes, 'anti' alguna cosa (i no a favor d’algun projecte) o directament no democràtiques. Més enllà de Syriza (populisme anticapitalista i anti-UE), ANEL (partit antiausteritat i antiimmigració tirant cap a la dreta extrema), Alba Daurada (no comment) i el KKE (el darrer partit stalinista d’Europa, sinó del món) i no veig cap gran notícia per enlloc. Tots partits del 'la culpa ve de fora, nosaltres no hi tenim res a veure' (sigui Brussel·les, els immigrants, Washington…).
Sí, clar, no hi tenien cap alternativa (però la podien construir). Sí, clar, ja comença a ser hora que hi hagi alguna cosa que des de l’esquerra qüestioni l’status quo (sentir Iceta, Sánchez, o Manuel Valls fa caure l’ànima als peus: no sé si ho són, però 'sonen' més incapaços de voler canviar absolutament res, en cap sentit, que la majoria de polítics de dreta).
El grecs han fet una acte de desobediència, això sí. Veurem ara què farà Syriza, que ha canviat el seu programa de forma molt significativa. Veurem també si acabarà governant amb els 'centristes' de To Potami o amb els 'antiausteritat i antiimmigració' d’ANEL. Però, per exemple, que els polítics que més s’hagin entusiasmat per la victòria de Tsipras, Iglesias a part, siguin els francesos Mélenchon (Front de Gauche), els de Débout la France i la Marine Le Pen del Front National ens confirma que els populismes, gairbé sempre antieuropeus, tenen molta força. Però entre coincidir en el populisme de la crítica i trobar una via de solució hi ha una enorme distància.
En fi, vot de confiança a Syriza, però que comencin per dues coses que suposarien una autèntica revolució a Grècia: que es paguin, una miqueta, els impostos, i desmantellar l’asfixiant xarxa de cientelisme que ho ofega tot, de dalt a baix.
Miquel Strubell
Els comentaristes diuen (i els ho agraeixo: no he seguit el cas) que Syriza 2.0 ja no fa tanta por als mercats com a les eleccions passades, on la possibilitat que guanyessin va fer tremolar la prima de risc i la borsa. Millor, no tant perquè hagin moderat el seu missatge, sinó perquè han tocat de peus a terra, sembla. El que queda clar és que Grècia tindrà problemes per endeutar-se més, i això obliga el nou Govern a quadrar els ingressos (reals) amb les despeses (reals).
Reduir despeses és, francament, inimaginable, donada la situació de crisi i quasi-col·lapse socials. Per tant, hauran d'augmentar els ingressos: impostos i taxes. Pel que he llegit, només que tothom pagués els impostos que li toca pagar, i que fins ara ha esquivat quan ha pogut, n'hi haurà prou, i no caldria tocar els tipus. Tant de bo el conjunt de la societat -i sobretot, la benestant- entengui aquest missatge, i que entengui que fer-se ric en un país que s'empobreix és més difícil... i més arriscat.
Altres economies extractores, o que es veuen abocats a malviure amb dèficits descapitalitzadors, miraran amb atenció el cas grec, per treure'n lliçons. A Catalunya, per exemple, el gran moviment cap a la independència, com a dret nacional però també com a única manera de tocar de peus a terra pel que fa al futur col·lectiu, es trobarà amb un altre moviment que prometrà l'oro i el moro, atacarà els que viuen dels privilegis de la casta, dins del sistema espanyol, però malgrat el seu llenguatge (potser revolucionari i tot) no s'atreviran a anar tan lluny que l'independentisme, un autèntic tsunami que és l'única manera que tenim, els catalans que començar de zero, de bastir unes estructures noves sense el llast de les que ens han manat durant 300 anys, en alguns casos amb els privilegis passant de pares a fills.
Joan Goma
Europa s'haurà enfrontar als fets consumats i haurà de trobar la manera d'ajudar a que Grècia sortir de l'atzucac econòmic encara que Grècia no passi per l'adreçador.
Això, tal com comentes té varies lliçons positives de cara a Catalunya. Una és que és possible guanyar la guerra als mitjans de comunicació de masses i al discurs de la por. Si els grecs ho han fet, nosaltres també podem. L'altre és que es posa de manifest la paradoxa de la inconsistència temporal de les amenaces. Si ho sabem explicar, por ajudar mol a combatre el discurs de la por.
Però hi ha un fenomen que és més delicat i que hem de saber jugar-lo a favor nostre. És tracta de l'efecte contagi a Espanya afavorint Podemos. Per a nosaltres Podemos és una amenaça i una oportunitat al mateix temps. Hem de trobar la manera d'aprofitar l'oportunitat i eludir l'amenaça.
Per tal d'eludir l'amenaça hem de deixar ben clar a tots els catalans que encara que a Espanya hi hagi un projecte per canviar, el que li convé a Espanya és diferent del que li convé a Catalunya i que sempre serà molt més fàcil i més ràpid fer els canvis aprofitant la construcció d'un estat nou que no pas intentant de reformar-ne un de vell amb tots els poders fàctics resistint-se-hi. Per exemple, a Catalunya tindrem la república de torna pel sol fet d'independitzar-nos, mentre que a Espanya hauran d'enfrontar-se amb moltes resistències si volen desempallegar-se de la monarquia.
Per tal d'aprofitar l'oportunitat hem de saber aprofitar la fragmentació que es produirà al parlament espanyol per negociar en millors condicions la separació i per fer menys creïbles les amenaces apocalíptiques contra Catalunya.
A partir del resultat de Grècia és evident que Podemos ha sorgit a Espanya per quedar-se-hi. Per tant, el millor que podem fer és trobar la manera d'aprofitar-ho a favor del procés cap a la independència de Catalunya.
Octavi Monsonís
L'esquerra radical de Syriza, amb un programa d'esquerra i d'enfrontament a la banca, ha guanyat. I per a l'esquerra europea és un moment de gaudi i d'esperança perquè un nou model de partit i una nova manera d'afrontar la crisi es posarà en marxa a Grècia.
Syriza ha guanyat sense els subterfugis de l'ambigüitat i de la negació que és un partit d'esquerra, com fan a Espanya alguns partits que proclamen que no són ni d'esquerra ni de dreta, ni republicans ni monàrquics, ni religiosos ni ateus, és a dir, assentats en la més vergonyosa ambigüitat.
Només cal desitjar-li a Syriza que siga ferma davant els atacs provinents d'Europa i que governe tenint ben present la gent que ha sofert en carn viva els estralls de la crisi, que han estat desallotjats del més elemental benestar social i que el sistema els ha exclòs com a ciutadans.
Totalment d'acord amb el teu final, els fets consumats són els únics que entén la CE. Quan proclamarem la independència serà quan ens entendrem amb Europa.
Josep Jallé
Efectivament ara veurem com les paraules se les emporta el vent. Perquè l’estil a la UE, per part dels manaires típics i tòpics, és l’amenaça, sense embuts, quan un poble vol decidir si segueix totes les regles del joc o cal un joc nou per a la gent que es manifesta democràticament dient prou. Penso, alhora, que la UE no te projecte per a bastir una unió real. El que segueix essent és suma d’Estats que no es fien de ningú que no sigui la seva banca i els negocis d’influències. Si preguntem a molta gent quin és el projecte de la Unió Europea, uns miren cap a Merkel, altres cap a Cameron, altres cap a Hollande i ..... parem de comptar. Però la majoria ni aquesta percepció en te. Veuen en Brussel·les, com a concepte de llurs institucions, un refugi daurat per a polítics, funcionaris i lobbyes. Grècia ha alçat la veu, des de la desesperació. Nosaltres tindrem, també, la nostra oportunitat, malgrat les pors, amenaces i expulsions cantades. Cap problema, però, perquè fora de la UE hi ha vida i molta. Possiblement no tant cara com la que ens costa ser dins. Brindo per l’oportunitat que Grècia ens evidenciarà de treure els colors a aquesta rància UE.
Josep Usó
S'ha acabat el temps dels grans "esperts" que pontifiquen sobre el que és bo i dolent per als demés. Per fi, malgrat les amenaces, directes o indirectes, malgrat tota la campanya per tractar de fer veure que pagar a canvi de poc o res és el millor per a la gent, el poble grec ha decidit canviar de governants. Els d'abans, ja estan a l'atur. Literalment. I ara veurem si els grans "experts" que tan saben què ens convé a tots, als grecs inclosos, son o no capaços de negociar amb ells. Però ja en uns altres termes. Segur que sí. En qualsevol cas, cal felicitar al poble grec. Per canviar les coses, cal gent nova i una manera nova de fer les coses. Els mateixos que els han dut al desastre, no. Ara veurem.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada