Diumenge en vaig veure molts amb uns ulls espurnejants, disposats a venjar-se de totes les humiliacions que havien hagut d'aguantar pel fet de ser catalans.
La meua opinió aleshores ja era que no, que els dos processos, en aquesta qüestió, no admetien cap comparació. Però avui vull dir que, després del 9-N, crec que és necessari que el país reta un homenatge públic al tarannà lluitador i victoriós dels nostres vells, dels nostres majors, de la gent gran, com vulgueu dir-ne.
Diumenge els vam veure en tots els col·legis electorals. Sobreposant-se a qualsevol de les moltes dificultats físiques que la vida els oposa al davant. És cert que, segon les enquestes, el suport a la independència és menor en aquesta franja d'edat que en cap altra. Però és altíssim. I, siga com siga, és compensat de sobres per l'activisme imparable que despleguen pertot arreu.
Diumenge en vaig veure molts com feien cua amb uns ulls espurnejants, disposats a venjar-se de totes les humiliacions que havien hagut d'aguantar en el decurs de la seua vida pel fet de ser catalans. En vam veure fent tasques de voluntaris amb la il·lusió d'un xiquet i la força del jove que havien estat.
I en vam veure alguns que feien coses simplement extraordinàries. A la redacció de VilaWeb es va fer un silenci colpidor quan l'Andreu Barnils ens va ensenyar aquest vídeo, en què un senyor, després de votar, li explica que se'n va a enterrar la seua dona, que hauria volgut votar sí-sí i que s'havia mort poques hores abans de poder-ho fer. El meu condol i el meu agraïment més immens i sincer. Veient homes com aquest a voltes no puc estar-me de pensar que tenim un país que no el mereixem.
PS. Us recomane també que vegeu aquest vídeo amb entrevistes de Montserrat Serra i Roger Cassany a Jordi Carbonell, Rosa Maria Carrasco, filla de Carrasco i Formiguera, i Montserrat Carulla.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4219172/nostres-vells.html
***********************
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Linus Fontrodona
Això que va fer el poble de Catalunya abans-d’ahir –que segueix fent avui— no s’ha vist mai al món en cap consulta o elecció de cap mena. És molt gros. No tinc paraules, però n’estic admirat i emocionat; tant, que, malgrat el cansament, anit amb prou feines vaig poder aclucar l’ull. Tanmateix, parlant de la gent gran, només em sap greu que ni els meus pares ni cap dels meus avis, ni ningú més gran que jo a la meva família, ho hagin pogut viure, perquè els hauria plagut molt. I es mereixien d’haver-ho viscut. Voldria que féssim via ara tots plegats, sense més vacil·lacions ni més demores, per tal que no hi hagi ningú més que se’ns en vagi sense haver-se rescabalat complidament --amb la definitiva independència--, de tots els greuges i humiliacions viscuts a tort i a dret. Sentir parlar la filla del senyor Carrasco i Formiguera, veure plorar la senyora Montserrat Carulla, escoltar les raons del professor Jordi Carbonell, en aquest esplèndid vídeo que heu gravat, ens hauria de fer sentir cada hora de més dins d’Espanya com una demora inexcusable i fins cruel. Que els nostres governants es deixin de romanços i es posin bo i de debò al servei d’aquest poble, que és qui els ha posat al lloc on són.
Mar Albaigés
Visc en un poblet petit d'Escòcia i encara que no vaig poder desplaçar-me a votar a Catalunya conec prou bé l'ambient com per assegurar-vos que la diferència és abismal. A Escòcia els avis s'ho miren tot això de la independència amb un recel grandíssim. I fins i tot ara, quan la majoria d'escocesos se n'adona que els han pres el pèl, ells encara tenen dubtes. Això no ho veig, però, a casa nostra. El meu avi Pere diumenge va fer de voluntari i es va passar el dia enviant-me fotos de les cues enormes. A la nit vam parlar per telèfon i li vaig preguntar si estava molt cansat. Em va dir que se sentia jove, jove, jove.
Antoni Gendrau
Veient l'entusiasme i la il·lusió de tots els que érem allà, em va venir al cap que més que un nou país el que vull és que el país siguem Nosaltres.
Blanca Serra
Això és completament cert; vaig acompanyar senyors i senyores molt grans al col·legi Auró del carrer Mallorca i mostraven un coratge i una determinació il·lusionada emocionant; tinc la impressió que alguns feia temps que no sortien de casa però a aquesta votació sentien que no hi podien faltar. S'ha demostrat que guanyar depèn de tots nosaltres, que és molt senzill i digne desobeir les ordres injustes; hem fet un exercici de salut democràtica impecable només amb les eines de la dignitat i això no ho pararà ningú; ara tenim l'obligació de començar a actuar fermament fora ja de la Constitució i de les lleis espanyoles muntant els instruments polítics i organitzatius propis: d'altra manera per a la comunitat internacional continuarem sent un afer intern de l'estat espanyol i una picabaralla entre espanyols que no interessarà de resoldre ni de tenir en compte. Es poden fer servir fins i tot instruments com les dues convocatòries electorals que ens esperen encara dins l'estructura espanyola: les eleccions catalanes avançades i les eleccions municipals (i també autonòmiques a la resta de Països Catalans) però això es pot combinar amb una declaració de voluntat d'independència (es digui DUI o un altre nom) i, sobretot, amb la construcció d'una assemblea d'electes i representants fora ja del sistema autonòmic. Només deslligant-nos de l'estat espanyol ens prendran seriosament tant la comunitat internacional com el propi estat espanyol.
Josep Usó
Va ser realment impressionant. Jo vaig anar a veure un parell de col·legis electorals (ja sé que no es diuen així, però m'és igual). I hi havia molta gent major que anava a votar amb un somriure dibuixat al rostre. I això és extraordinari, perquè els majors somriuen molt poc, en general. I ahir, tots ells, tots, estaven somrients. Els qui caminaven sols, els qui anaven acompanyats o els qui anaven amb cadira de rodes. I tots somreien. Se'ls veia la il·lusió als ulls. Van contribuir, amb escreix, a l'èxit de la jornada.
Dani Franch
Poc a poc van fent-se les passes per arribar a la llibertat , com sempre no hem de tindre por a res , que diguin el que vulguin, ni cas....Un dels errors que hem fet és no crear una caixa o banc catalana , per finançar el nou pais, al principi hi ha dificultats i si hem de confiar amb els 2 bancs "catalans" ho tenim clar. Una errada majuscula.
director@vilaweb.cat
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada