Catalunya a la cruïlla definitiva : resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-El 9-N ha esdevingut un aparador original, un èxit inesperat. Com ha reconegut l’Ernest Folch,
sóc dels qui va creure, en aquells dies maleïts, que la jugada
unilateral del president, combinada amb el fet que fos la primera
mobilització independentista concebuda de dalt a baix, posaven en risc
seriós la maniobra. El fet és que, una altra vegada, superant tots els
(molts) condicionants, l’independentisme plural ha demostrat de forma
fefaent que és majoritari, però també que encara hem de fer molta feina
per eixamplar-lo. I com que el Govern espanyol ens obliga, hem passat
pantalla del referèndum a una DUI al Parlament, que caldrà fer des d’una
majoria absoluta en els propers mesos. Francament, serà més fàcil.
Escac i mat a tocar de dits. Aquests són alguns dels protagonistes de la
setmana.
Cañas, Jordi(assessor de Ciutadans al Parlament Europeu).Regeneració a tomba oberta.
En una mostra delicada dels graaans principis del seu partit en la lluita contra la partitocràcia, l’exdiputat Cañas, imputat en un cas de frau fiscal, ha trigat pocs mesos a tornar a enganxar-se a l’erari públic, ara, per la via d’esdevenir assessor del flamant parlamentari europeu Juan Carlos Girauta. Mentre Ciudadanos negocia amb suor un pacte a nivell espanyol amb UPyD, que el convertirà definitivament, ara sí, ironies del destí, mira que hem trigat anys, en un partit d’àmbit estatal, continuem esperant que Albert Rivera, en alguna de les seves incomptables aparicions televisives, justifiqui els casos de corrupció que han esquitxat darrerament el seu partit, especialment, els que afecten els seus candidats europeus.
González Pons, Esteban(vicesecretari general del Partit Popular).
Resposta ràpida.
Hores abans que la vicepresidenta del Govern espanyol respongués al Senat amb un no sonor a la petició d’Artur Mas d’acordar un referèndum legal i acordat (quina broma!), el líder popular valencià avisava dels termes exactes de la resposta del Partit Popular a l’èxit descomunal del 9-N: ells també es relacionaran per via postal, però amb una carta de la Fiscalia al president de la Generalitat i actuant contra els directors d’Institut; una mesura que el ministre Wert hauria acollit amb gran satisfacció: un bon pas per espanyolitzar els alumnes catalans seria fer una bona purga entre el professorat dels nostres centres públics. Per cert, quin paper tan espectacular el dels docents, atents a tot i ajudant decisivament, durant el procés de participació!
Guerra, Alfonso (diputat del PSOE i ex-vicepresident del Govern espanyol).
Insults de comiat.
Aquest dinosaure de la política, màscara de la traïció d’una suposada esquerra transformadora, posada en realitat al servei de la continuïtat de l’Espanya de sempre, ha fet públic aquesta setmana que marxa, després de més de tres dècades d’ocupar-hi butaca. La veritat és que si s’analitza la seva activitat parlamentària aquesta legislatura, la conclusió és que el seu passotisme era ja d’autèntica vergonya. Adéu, al més sectari d’entre els sectaris, al pinxo que va vantar-se d’haver ribotat l’Estatutet de Catalunya. A ell i als seus la història els tractarà ben durament: dipositaris d’una immensa confiança, van malmetre les esperances de milions d’espanyols (i de catalans) que una altra país era possible. I no, la veritat es que no ho era. I per això marxem, nosaltres, i ell.
Hollande, François(president de la República Francesa).
Pànic veïnal.
El president més impopular de la història de França ha demostrat aquesta setmana que el cas català està en la primera plana de l’agenda internacional. Sense venir a tomb, ens ha regalat un bon clatellot en cridar contra l’auge del separatisme a Europa. No cal dir que es referia a nosaltres, just al mateix temps que el Front Nacional de Marine Le Pen cridava a actuar contra la mobilització catalanista a la Catalunya Nord. El més miserable de l’admonició d’Hollande, però, és el fet que el seu clam contra els catalans s’hagi produït just en l’acte de commemoració de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. Milers de catalans van arriscar la seva vida en solidaritat amb França: el seu president, cent anys més tard, els paga ignorant el seu sacrifici i insultant els seus descendents.
Jareño, Eladio (director de RTVE a Catalunya).
Exemples de llibertat.
Quan creus que ja és impossible anar més enllà, pel que fa a indecència, el Partit Popular i la seva líder a Catalunya sempre se superen. Després de denunciar a tort i a dret el monopoli dels mitjans per part de l’independentisme, aquesta setmana hem vist com Alicia Sánchez Camacho nomenava el seu propi cap de premsa com a director de RTVE a Catalunya. És difícil escenificar d’una manera més bèstia la voluntat de controlar els mitjans. Seria com si haguessin fet cap de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a David Madí en temps del primer Govern Mas o a Antonio Bolaño sota el Tripartit de Montilla. Tot plegat, mentre encara ressona l’escàndol pel fet que la televisió espanyola informés dels resultats del 9-N com mai havia fet en la seva història: oferint les dades sobre el conjunt del cens. Inaudit.
Martín Blanco, Nacho(periodista i politòleg).
Dades per a una desesperació.
Mobilitzar 2,3 milions de persones en una jornada no oficial, més encara, perseguida, sense cens previ, sense campanya oficial ni debats, sense propaganda de la majoria dels partits, sense la possibilitat de fer arribar les paperetes als domicilis dels votants, desplaçant-los dels seus llocs habituals de votació a d’altres molt allunyats sovint, reduint a una quarta part els col·legis electorals. Tot plegat, impressionant. El dependentisme, però, incapaç de ponderar l’èxit de participació del 9-N no ha dubtat a abraçar l’esperpent. En destaca l’anàlisi de Nacho Martín Blanco a la ràdio comtal, qui assenyalava la participació (ja se sap l’escola catalana adoctrina!) de fins a 600 mil catalans d’entre 16 i 18 anys, una tercera part dels 1,8 milions de votants del Sí-Sí. Llàstima que segons l’Idescat a Catalunya només hi visquin 133 mil joves d’aquesta edat. Petits detalls.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada