Catalunya a la cruïlla definitiva : resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Aquesta
setmana hem confirmat una vegada més l’immobilisme del Govern espanyol.
Recordareu totes les veus de la Tercera Via anunciant a cor durant
mesos que després del 9N s’obririen intensíssims marcs de diàleg i
negociació. I tant. Passeu i guaiteu! Espectacular.
Ben al contrari, les
opcions que se’ns plantegen, com sempre, només són dues: o el
tancredisme d’un Rajoy que diu que vindrà a un acte de partit, però que
alhora es nega a reunir-se amb el president Mas, i el d’un Montoro que
anuncia solemnement que passa de complir la llei i renovar quan toca el
sistema de finançament; o bé, la regressió absoluta, com ara quan es
comencen a sentir veus que demanen la recuperació del servei militar
obligatori per reprendre (aquí sí) l’adoctrinament en els valors patris.
Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
Núñez, Josep Lluís (constructor i expresident del Barça).
Un dels nostres.
La setmana començava amb una sorprenent defensa mancomunada, unànime, a la tertúlia dels dilluns de RAC1: Xavier Sardà, Joan López Alegre, Pilar Rahola i Màrius Carol, a cor de quatre veus, lamentaven l’ingrés de l’expresident del Barça a la presó. El fet s’ha anat repetint, una rere l’altra, sistemàticament a totes les tertúlies dels mitjans que he tingut l’oportunitat d’escoltar. Per als qui no sabem res de batalles històriques, resulta una mica sorprenent tanta defensa especial. De fet, és un escàndol. Cal estar molt desconnectat de la realitat per no adonar-se que la gent està fastiguejada de comprovar com, durant gairebé quatre dècades de suposada democràcia, certs estaments socials amb butlla han fet de les institucions el seu vedat particular. Entre el constructor i els desnonats, no cal dubtar qui mereix més compassió.
Parellada, Maria (àvia autoinculpada per votar el 9-N).
Gent molt gran en dignitat.
Diversos mitjans han recollit la carta que aquesta dona, de 96 anys, ha fet arribar al Fiscal General de l’Estat tot inculpant-se d’haver participat el passat diumenge en el gran acte de desobediència del9-N. Si alguna cosa va destacar durant la gloriosa jornada de participació va ser l’alegria, sovint l’emoció intensa, de tanta i tanta gent gran. De les Consultes populars del 2009-2011 he recordat sempre la mateixa expressió de tants avis que s’apropaven a votar: creieu que algun dia podrem fer-ho de veritat? Alguns d’ells ja no hauran estat a temps. Per a d’altres, el 9-N ha estat una oportunitat única per manifestar la persistència del seu desig, tot i el mur que ens planteja l’Estat. També per ells tenim l’obligació de no deixar passar més temps i rematar la feina en unes eleccions plebiscitàries que marquin el rumb definitiu del país cap a la independència.
Partal, Vicent (periodista i director).
Preocupació diferida.
La veu diària (entre setmana) d’aquest actiu periodista valencià, des de fa molts anys és un autèntic referent, gairebé sempre, una alenada d’aire optimista per mirar-se amb bons ulls l’estat del procés. Ha escrit aquesta setmana, però, que, per primera vegada, com a conseqüència de l’abús de partidisme, veu perillar el procés d’independència. Francament, resulta difícil d’entendre el seu pessimisme actual, després d’haver-lo sentit (per sorpresa d’alguns, com ara un servidor) donar suport públic i acrític no al 9-N (que calia recolzar sense dubte) sinó a l’unilateralisme presidencial. Sorprenent, perquè l’actual situació de divisió interna del sobiranisme arrenca precisament d’aquella tarda infausta del 13 d’octubre quan va quedar clar que no hi havia acord sobre la resposta que calia donar al bloqueig legal de la Consulta per part del Govern espanyol. I que tot allò no seria de franc, francament, era claríssim. I ara ho paguem.
Rajoy, Mariano(president del Govern espanyol).
S’expliquen malament.
Mentre el número tres del Partido Popular, Carlos Floriano, es dedicava dia sí dia també a pressionar la Fiscalia i a denunciar el clima contaminant que existeix a Catalunya, Mariano Rajoy rebia a la reunió del G-20, celebrada a Austràlia, algun sonor correctiu que el portava a afirmar (sospitosament, tal i com algun mitjan de comunicació d’abast mundial li havia demanat feia algunes setmanes) que visitarà Catalunya el dia 29 d’aquest mes. El primer ministre espanyol, però, no ha acceptat l’altra recomanació des mateixos diaris: fer reconeixement dels erros comesos. I ara! Ja ens ho ha dit ben clar: el problema és que s’expliquen malament. Recordeu: “Alguns s’entesten a sentir-se incòmodes a Espanya”. Solució? Molt fàcil: si fins ara ens denigraven genèricament, ara s’aplicaran a insultar la nostra intel·ligència, tot dient-nos que ens estan salvant amb el FLA.
Romero de Tejada, José María (fiscal superior de Catalunya).
Revolta interna.
Després que el seu predecessor, el fiscal Martín Rodríguez Sol, fos fulminat per defensar el dret dels catalans a votar sobre el seu futur polític, aquesta setmana hem viscut un fet inversemblant: una majoria dels fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han manifestat al fiscal general Torres-Dulce, el seu superior jeràrquic, que na-nai. Que no. Que per molt que ho ordeni ells no interposen la querella contra el president Mas. Només hauria faltat que Romero de Tejada (finalment, a la segona, obedient) hagués dit al Govern espanyol si busqueu un responsable aquí em teniu a mi. Ha costat que el Govern de la Generalitat desobeís, però ara s’apunten fins i tot els fiscals. I això que només es podia desobeir una vegada!
Ubasart, Gemma (membre del Consell Ciutadà de Podemos).
Esvaint dubtes.
La dissolució del dret a decidir a mesura que es consolida Podem no sembla tenir aturador. Alguns dels seus representants apel·len directament a diferir tant com es pugui la decisió (que es veu que nosaltres, encara no Podem); altres, han passat directament a negar-lo. Les darreres declaracions de Pablo Iglesias són clares: hem de decidir entre tots i cal respectar la legalitat. La similitud argumental i lèxica amb Soraya Sáenz de Santamaría comença a ser rellevant. L’última perla, realment sorprenent en un politòleg: que la Generalitat no té competències per fer una DUI, com si algun Parlament al món que l’ha fet n’hagués tingut. L’adequació a la llei que exigeixen resulta especialment sorprenent en un partit que es presenta com a tsunami contra l’establishment i que proposa, per exemple, no satisfer una part (si més no) dels interessos del deute. I és que, el que més se sembla a un espanyol de la vella política és un espanyol alternatiu.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Un dels nostres.
La setmana començava amb una sorprenent defensa mancomunada, unànime, a la tertúlia dels dilluns de RAC1: Xavier Sardà, Joan López Alegre, Pilar Rahola i Màrius Carol, a cor de quatre veus, lamentaven l’ingrés de l’expresident del Barça a la presó. El fet s’ha anat repetint, una rere l’altra, sistemàticament a totes les tertúlies dels mitjans que he tingut l’oportunitat d’escoltar. Per als qui no sabem res de batalles històriques, resulta una mica sorprenent tanta defensa especial. De fet, és un escàndol. Cal estar molt desconnectat de la realitat per no adonar-se que la gent està fastiguejada de comprovar com, durant gairebé quatre dècades de suposada democràcia, certs estaments socials amb butlla han fet de les institucions el seu vedat particular. Entre el constructor i els desnonats, no cal dubtar qui mereix més compassió.
Parellada, Maria (àvia autoinculpada per votar el 9-N).
Gent molt gran en dignitat.
Diversos mitjans han recollit la carta que aquesta dona, de 96 anys, ha fet arribar al Fiscal General de l’Estat tot inculpant-se d’haver participat el passat diumenge en el gran acte de desobediència del9-N. Si alguna cosa va destacar durant la gloriosa jornada de participació va ser l’alegria, sovint l’emoció intensa, de tanta i tanta gent gran. De les Consultes populars del 2009-2011 he recordat sempre la mateixa expressió de tants avis que s’apropaven a votar: creieu que algun dia podrem fer-ho de veritat? Alguns d’ells ja no hauran estat a temps. Per a d’altres, el 9-N ha estat una oportunitat única per manifestar la persistència del seu desig, tot i el mur que ens planteja l’Estat. També per ells tenim l’obligació de no deixar passar més temps i rematar la feina en unes eleccions plebiscitàries que marquin el rumb definitiu del país cap a la independència.
Partal, Vicent (periodista i director).
Preocupació diferida.
La veu diària (entre setmana) d’aquest actiu periodista valencià, des de fa molts anys és un autèntic referent, gairebé sempre, una alenada d’aire optimista per mirar-se amb bons ulls l’estat del procés. Ha escrit aquesta setmana, però, que, per primera vegada, com a conseqüència de l’abús de partidisme, veu perillar el procés d’independència. Francament, resulta difícil d’entendre el seu pessimisme actual, després d’haver-lo sentit (per sorpresa d’alguns, com ara un servidor) donar suport públic i acrític no al 9-N (que calia recolzar sense dubte) sinó a l’unilateralisme presidencial. Sorprenent, perquè l’actual situació de divisió interna del sobiranisme arrenca precisament d’aquella tarda infausta del 13 d’octubre quan va quedar clar que no hi havia acord sobre la resposta que calia donar al bloqueig legal de la Consulta per part del Govern espanyol. I que tot allò no seria de franc, francament, era claríssim. I ara ho paguem.
Rajoy, Mariano(president del Govern espanyol).
S’expliquen malament.
Mentre el número tres del Partido Popular, Carlos Floriano, es dedicava dia sí dia també a pressionar la Fiscalia i a denunciar el clima contaminant que existeix a Catalunya, Mariano Rajoy rebia a la reunió del G-20, celebrada a Austràlia, algun sonor correctiu que el portava a afirmar (sospitosament, tal i com algun mitjan de comunicació d’abast mundial li havia demanat feia algunes setmanes) que visitarà Catalunya el dia 29 d’aquest mes. El primer ministre espanyol, però, no ha acceptat l’altra recomanació des mateixos diaris: fer reconeixement dels erros comesos. I ara! Ja ens ho ha dit ben clar: el problema és que s’expliquen malament. Recordeu: “Alguns s’entesten a sentir-se incòmodes a Espanya”. Solució? Molt fàcil: si fins ara ens denigraven genèricament, ara s’aplicaran a insultar la nostra intel·ligència, tot dient-nos que ens estan salvant amb el FLA.
Romero de Tejada, José María (fiscal superior de Catalunya).
Revolta interna.
Després que el seu predecessor, el fiscal Martín Rodríguez Sol, fos fulminat per defensar el dret dels catalans a votar sobre el seu futur polític, aquesta setmana hem viscut un fet inversemblant: una majoria dels fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han manifestat al fiscal general Torres-Dulce, el seu superior jeràrquic, que na-nai. Que no. Que per molt que ho ordeni ells no interposen la querella contra el president Mas. Només hauria faltat que Romero de Tejada (finalment, a la segona, obedient) hagués dit al Govern espanyol si busqueu un responsable aquí em teniu a mi. Ha costat que el Govern de la Generalitat desobeís, però ara s’apunten fins i tot els fiscals. I això que només es podia desobeir una vegada!
Ubasart, Gemma (membre del Consell Ciutadà de Podemos).
Esvaint dubtes.
La dissolució del dret a decidir a mesura que es consolida Podem no sembla tenir aturador. Alguns dels seus representants apel·len directament a diferir tant com es pugui la decisió (que es veu que nosaltres, encara no Podem); altres, han passat directament a negar-lo. Les darreres declaracions de Pablo Iglesias són clares: hem de decidir entre tots i cal respectar la legalitat. La similitud argumental i lèxica amb Soraya Sáenz de Santamaría comença a ser rellevant. L’última perla, realment sorprenent en un politòleg: que la Generalitat no té competències per fer una DUI, com si algun Parlament al món que l’ha fet n’hagués tingut. L’adequació a la llei que exigeixen resulta especialment sorprenent en un partit que es presenta com a tsunami contra l’establishment i que proposa, per exemple, no satisfer una part (si més no) dels interessos del deute. I és que, el que més se sembla a un espanyol de la vella política és un espanyol alternatiu.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada