Que el 9N les urnes siguin on han de ser. Si no s’hi veuen capaços que pleguin. En aquest país hi ha prou gent disposada a fer-ho: de franc i molt bé.
societat en el seu desenvolupament potencial: de la sanitat a l’educació, de la recerca a la mobilitat, del treball al simple fet de poder menjar, o no, cada dia. I s’oblida, igualment, que tot procés d’independència implica un trànsit.
Els opinadors habituals conclouen que davant del “buit” caldran pactes i plebiscitàries, i mesos, anys i panys i llonganisses de negociacions. Seria la Segona Transició al no-res (de la primera, el Xavi Cañadas en digué Transacció, i en Julià de Jódar Restauració Borbònica). Així com la independència obligarà a negociar-ho tot amb l’estat espanyol, la no-independència converteix tota negociació des de la subordinació en una fal·làcia. Per aquietar-nos, ens mostren les urnes –compostes pels presos sota les urpes del CIRE– en què podríem votar. Paradoxalment, com comentaven uns amics l’altre dia, no se’ns diu res dels possibles observadors internacionals que s’estan oferint a participar en la jornada del 9N i que estan rebent com a resposta un silenci sorollós.
De la calamarsada de signes que plou n’’hi ha un que m’ha sobtat per l’explícita contundència del relat, obra d’en Vicent Sanchis dins El Punt Avui (5-VII-2014). No ens coneixem personalment, i sobre la majoria de les seves anàlisis polítiques hi estic en desacord, si bé li agraeixo que quan era director de l'AVUI s’espolsés les pressions de J. M Mendiluce per la publicació del meu article ‘Professionals de la impostura (societat limitada)’ –una crítica al seu llibre 'Por la tercera izquierda'–. Doncs en Sanchis mateix escriu que l’endemà del 9N –dia de no-consulta– “és lògic pensar que caldrà convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari”, que “seria recomanable no fer-les abans de les espanyoles” i que s’haurà d’elaborar “una candidatura unitària”. A més, sosté que és “sensat” pensar a “formar un govern de CiU, ERC i independents”, i que caldrà superar “personalismes i providencialismes”. L’àmplia gamma de tertulians s’encaminen cap aquí, esbombant un full de ruta depriment. Amb la Caixa, el Fomento del Trabajo Nacional, el Círculo Ecuestre i la Corona al rerefons, rosegant.
Traducció: mitjançant l’aplicació dels pressupostos de l’estat imperial i de la Generalitat de Catalunya per a l’any vinent, continuaran xuclant-nos la sang. El 2016 farem les plebiscitàries i el 2020, després de negociacions feixugues, podrem votar d’acord amb la legalitat espanyola si pretenem esdevenir: 1) postdependents; 2) “comunidad autónoma con estatus especial”, o bé, 3) bunyol carbonitzat al Ponent de la Mediterrània. No compten que en molts barris ningú no podrà votar res perquè damunt l’asfalt tot seran cadàvers de desnonats, desocupats, emmalaltits o sedats eternament. Qui no hagi mort d’indigència haurà mort, exhaust, de fàstic. O s’haurà exiliat a l’Antàrtida.
CiU ha estat molt més que un instrument polític de la burgesia regionalista, això és obvi. De fet, hi ha hagut períodes en què el seu ja abandonat model de socialdemocràcia no es va distingir gaire, en molts aspectes, de la pràctica real del PSC o d’ICV (això sobtarà els lectors joves!). Endevineu si entre els interessos de classe i de partit per una banda, i les necessitats de la majoria popular catalana sobre el 9N per l’altra, l’aparell directiu i institucional de CiU optarà –obeint la seva pròpia lògica històrica– o no pels primers. Veurem com reacciona la gent. Potser el veritable pànic al buit de l’aparell dirigent de CiU és que l’assumpció col·lectiva de la voluntat popular com a mitjà de legítima acció política acabi minimitzant la presència de CiU al govern de la Generalitat i a les institucions. Potser temen que la gent es planti, tipa d’alimentar vampirs –colonials, nacionals i “terceras izquierdas”–.
Mentrestant floreixen els plans B, tot i que n’hi ha prou amb un d’ampli, integrador i compartit que relligui dret de votar, independència i canvi social profund per resoldre tant de patiment, que no ignori els Països Catalans i que sigui instrumentalment efectiu. Respecte al 9N ens col·locarem davant del mirall: la societat catalana. Si el Parlament no executa el mandat que li ha estat conferit, si l’engany es consuma, algú dubta que als carrers s’hi projectarà la potència popular? Homes i dones de vuitanta anys, i joves i infants i aturats de llarga durada i gent de moltes llengües i colors, i famílies senceres i fraccions de famílies, i tu i jo i el veïnat: la gent. Aleshores comprovarem si a aquests governants i opinadors que els cau tan bé això que graciosament anomenen “revolucions” (de vellut) quan tenen lloc a Egipte o a Ucraïna, o sota els bombardejos colonials de l’OTAN a Líbia, comprovarem si els catalans que omplim els nostres carrers els caiem igual de bé.
D’aquí al 9N tothom es traurà les màscares, car la inversió simbòlica del Carnaval haurà finalitzat. Que els qui cobren per governar preparin urnes, censos, observadors internacionals, debats i campanyes informatives locals i globals. I, sobretot, que el 9N les urnes siguin on han de ser. Si no s’hi veuen capaços que pleguin. En aquest país hi ha prou gent disposada a fer-ho: de franc i molt bé. Tingueu present, però, el rum-rum de la història: els governants malden gairebé sempre per mantenir-se al poder i guanyar mesos, anys i panys i llonganisses...
Gerard Horta, antropòleg.
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4203391/rebaixes-novembre-rum-rum-lengany.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada