La història, amb majúscules, només es pot combatre amb història, amb majúscules, i això és el que Espanya intenta amb ‘la gran operació’ per a aturar la independència
Per intentar aturar això, doncs, ja no valen reformes petites o pactes circumstancials. La història, amb
majúscules, només es pot combatre amb història, amb majúscules, i això és el que Espanya intenta amb 'la gran operació'. Després de les eleccions europees i en vista dels resultats tothom sabia que en passaria una de grossa. La tenim ací.
He de cridar l’atenció sobre un article que vam publicar fa dies en el qual el jutge Santiago Vidal explicava la seua visita al Consell General del Poder Judicial, arran de la redacció de la constitució catalana. Vidal conta que, de manera insistent, li demanaven si Catalunya acceptaria tenir el mateix monarca que Espanya. I evidentment no pensaven en Juan Carlos perquè Juan Carlos no té ja la credibilitat per a fer una maniobra així.
I cride l’atenció també sobre la declaració de dissabte de Mariano Rajoy, quan per primera vegada s’oferia a discutir una reforma federal de la constitució per a resoldre el cas català.
Juan Carlos evidentment ho justificarà tot plegat amb arguments personals, però no pot explicar què ha canviat, personalment, les darreres setmanes perquè no ha canviat res. Ell presentarà la decisió com a molt meditada i presa de fa temps, des del gener. Però no ens enganyem: Juan Carlos abdica tan precipitadament que ni tan sols hi ha preparada la llei que ho justifique i ho ordene. Que l'hauran de fer ara de pressa. Per què? Perquè el que ha canviat de debò i de manera definitiva és la situació en la qual es troba Catalunya. Perquè el que cal resoldre amb urgència és la situació a Catalunya.
La 'gran operació' s’ha posat en marxa, doncs. Ara coronaran Felipe de Borbó, que ràpidament farà gestos a Catalunya i propostes. Gestos i propostes molt probablement acompanyats i acceptats pel PP i el PSOE, en la línia d’evitar la independència de Catalunya tot acceptant un règim únic i excepcional per al Principat. Només des de la màxima institució de l'estat es pot justificar un canvi radical com el que ens proposaran, sense que s'esvalote la clientela del PP.
No cal perdre els nervis ni preocupar-nos. L’abdicació de Juan Carlos és un símptoma més de fins on hem arribat ja. I la demostració que podem moure qualsevol muntanya, si ho volem fer. En tot cas, ara veurem el gest en què es tradueix respecte a la unitat del moviment independentista. Si hi ha una part, la més procliu a escoltar la tercera via, que se'n despenja o que accepta una fórmula tipus 'dos estats, un rei'. Però de tot això, ja tindrem temps de parlar-ne.
L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)
Pep Agulló: El primer que he pensar quan he sabut la notícia és, hosti, ara la pastanaga! anava en la linia d’en Vicent. No ens hem de preocupar massa, sigui la que sigui la pastanaga, serà escarransida, qualsevol solució federalista ho serà dins el marc del mateix Estat, de la mateixa estructura. Un exercici lampedusià desesperat, però que negarà la nostra legitima voluntat de votar el 9-N. L’autonomisme s’ha esborrat del nostre horitzó i per tant això de Monarquia o República deixem-ho per als espanyols, nosaltres ja sabem quina república volem. Una cosa és clara, el Poder confia en el clau roent de l’esquerra (EUA, Podemos,IC…) en una perillosa maniobra per la Corona, per tal de dividir l’independentisme. Hi ha prededents històrics de col·laboració: el PCE de Carrillo va comprar la seva legalització reconeguen Juan Carlos. Alerta que no ens engalipin amb pseudosolucions federals dins la monarquia.
Jaume Vall: Nosaltres anem fent la nostra. Democràticament, pacíficament, inclusivament, il·lusionadament.Molt honorable el discurs del president Mas. Solemne, compromès, educat, ferm. Anem bé, però no baixem la guàrdia. Ens ompliran les oïdes de crida al seny, al pacte, al diàleg. No cal, ja ho hem fet durant 30 anys. Amb resultats desiguals, alguns bons -perquè negar-ho-, la majoria pèssims. Però aquesta dècada del s.XXI, ja estem passant pantalla. Ara estem tastant la llibertat. I qui és ciutadà lliure , ja no vol tornar a ser súbdit dependent.Vull ser un ciutadà lliure, arriscant en llibertat. Bon veí dels veins que siguin bons, i amb un estat propi que em protegeixi de la intempèrie, dins uns Estats Units d'Europa. Espero que també ho vulgui la meitat més ú de tots els votants en la consulta del 9-N.
Lluís Cortes: Interpreto aquesta maniobra en clau interna de l’Estat, per l’incapacitat de Rajoy de reconduir res, per culpa de les tensions dins del partit, per que la seva pròpia estratègia anti-catalana el te lligat de mans i peus. I per això han hagut de jugar la carta de l’abdicació. És molt important, perquè és una carta molt grossa, i se la juguen de veritat, perquè aquesta no els pot fracassar o ho tenen tot perdut.
De fet, corren el risc de que Felipe es vegi afeblit amb moltes més coses que no només el procés català (tot el que va associat a la resposta a la crisi, atur, la PAH, Podemos, corrupció,...). La debilitat de l’Estat és ara mateix crítica. Per tant, ara ens tocarà suportar un temps d’embafament, de grandiloqüències, de cants de sirena, i tot allò que es pugui assemblar al que fa un gall d’indi (en castellà “pavo REAL”) quan desplega les plomes. Però és això, un gall d’indi (reial).
El més important, però, és que han pres iniciativa. Això ja d’entrada desactiva qualsevol moviment pel debat Monarquia o República a Espanya. Els republicans fan tard, infinitament tard, si ara pensen que podran obrir aquest debat. Aquí és on desitjo que el govern i líders catalans hagin tingut en compte que l’abdicació era un escenari plausible. I que s’estigui preparat per no perdre la iniciativa.
Per cert, el rei deixarà de ser “Inviolable”?
Francesc Aguilar: Vicent, crec que amb tota seguretat passarà això que dius al final "Si hi ha una part, la més procliu a escoltar la tercera via, que se'n despenja o que accepta una fórmula tipus 'dos estats, un rei'". Suposo que aquest és el front més important a l'interior de Catalunya amb possibles nous aliats a les Espanyes davant les noves circumstàncies.
Joan Gomà: Realment estan molt desesperats. En fer una operació d'aquesta magnitud de forma tant improvisada els pot sortir el tret per la culata. Com reaccionaran els espanyols a una cerimonia de coronació fastuosa mentre el poble passa penes? Acceptaran els espanyols que els colin un nou rei per la porta del darrere sense haver-lo votat? Podran fer pinya el PPSOE quan la branca PSOE està en procés de descomposició i crisi oberta? Sortirà a la llum tota la porqueria que hi ha sobre la figura del rei i la del seu previsible successor? És dificil preveure què passarà a Espanya però la situació és un polvorí i això no pot fer un altra cosa cosa que posar més llenya al foc. Els parlamentaris catalans farien bé de tenir ben preparada la DUI per si de cas es dónen les circumpstàncies propicies. Les oportunitats s'han d'aprofitar quan es presenten.
Josep Usó: Ara entenc el perquè de l'interés per si una futura República Catalana acceptaria dependir de la Corona Espanyola. L'abdicació m'ha sorprés, supose que com a tots; però m'ha agradat molt la rapidesa i la contundència de la resposta del President Mas. A diferència dels altres presidents, Fabra al País Valencià i Bauzà a les Illes, Mas sí que tenia alguna cosa a dir.
I al meu parer ho ha fet bé. Nosaltres seguim endavant pel nostre camí. Molta sort. O, com a mínim, és el que jo he cregut entendre.
De tota manera, no em negareu que es comencen a moure peces, en la sempre immutable España Eterna. I de grosses.
Daniel Llorente: La fórmula “Dos estats, un Rei” caldria considerar-la amb deteniment. Em sembla una manera transitòria prou pràctica d’enfilar la independència. Potser no és com Àustria o Dinamarca, però sí com Austràlia o Nova Zelanda. Naturalment es paga el preu emocional de seguir amb un Borbó per sobre nostre, però les conseqüències serien igualment les d’una independència tipus “Guifré el Pilós”, amb tots els ets i uts. Hi veig diferents avantatges:
1.- Tenir un moderador (tot i que no neutral) en les imprescindibles i rocalloses futures negociacions amb Espanya.
2.- Aglutinar els del sí-sí i els del sí-no (parlaríem d’un 65-70%). Tots sota una mateixa pregunta:
a) Vol que Catalunya esdevingui un estat independent i sobirà?
b) En cas afirmatiu, acceptaria com a cap d’estat honorífic en Felip I de Borbó?
3.- No ferir excessivament l’orgull d’una part important de les Espanyes, amb les que per sempre compartirem península. Millor un veí amical que un enemic declarat a l’esquena. Caldrà guanyar-se el futur.
4.- Obtenir el vistiplau (i el reconeixement) immediat de la comunitat internacional davant una sortida creativa i consensuada. Tanca el debat de la sortida de la UE/Euro. Tranquil·litat dels mercats.
5.- Minimitza el risc de violència. No gens menys.
6.- Minimitza els possibles boicots i trencaments emocionals. Qui vulgui pot consolar-se imaginant la continuïtat d’Espanya en la unitat monàrquica.
7.- No impedeix un àpex la construcció del nostre nou país, sense hipoteques, amb els nostres valors: meritocràcia, esforç, creativitat, pacifisme i radical obertura al món.
8.- Entronca amb el nostre ADN pactista.
9.- Promesa d’un referèndum al cap de cinc/deu anys sobre la continuïtat de la fórmula. El poble ha de tenir veu i vot.
10.- El Rei se’l paguen ells, nosaltres no contribuïm al pressupost de la casa reial.
Una opció per explorar, siguem versàtils com el jonc de la dita xinesa, i tinguem clars quin són els nostres objectius principals (el poder a casa nostra) i quins el secundaris (protocol, representativitat, fanfàrria...).
Jordi Camprubí: Podem moure qualsevol muntanyà però hem d'anar alerta. Hi pot haver gent que si hi ha gestos envers Catalunya consideri que la independència ja no toca. Són els indecisos de sempre i podria ser que no fossin pocs.
Pere Jordi Junqué: En efecte, una bona anàlisi de la situació. Cal que continuem ferms en la nostra trajectòria cap a la independència i no deixar-nos seduir pels cants de sirenes espanyols que vinguin d’esquerres o de dretes, ni dels seus republicans o de les seves terceres vies.
Tenim el nostre projecte i hem de ser-hi fidels. Ara més que mai hem de ser patriotes catalans.
Me’n recordo te la teva anàlisi del 09 de setembre de l’any passat, us la recomano a tots de llegir-la: http://www.vilaweb.cat/editorial/4142638/roca-ferms.html A partir d’ara començaran a voler-nos seduir, primer amb petites promeses que rebutjarem com a ridícules però més endavant ens oferiran paulatinament projectes més i més llaminers.
I és aleshores que haurem d’aguantar ferms en el nostre projecte, ferms davant els espanyols ferms davant el nostre govern.
Potser et vas equivocar en una cosa, no sabies que s’enrocarien tant de temps. Bé ningú té un bola de cristall i en Rajoy és com és, però la teva anàlisi continua sent correcta. I...tant de bo, mentre Rajoy s’ha enquistat, hem guanyat un grapat més d’independentistes.
I ara que estem a la recta final , és ara que haurem de mantenir el rumb fixe cap a la llibertat.
A partir d’ara tindrem més i més calfreds: la independència a tocar i la por que se’ns escoli de les mans. Però entre calfred i calfred omplin ben bé el pulmons de l’aire de llibertat que viu el nostre país. Gaudim i agafem forces pel següent embat. Aquest moments són històrics i només els viurem un cop. I tot gaudint i ens mantenim a l’aguait.
Enric Pastor: Sense negar la part del pes que puga tindre la qüestió catalana en el fet,crec que des de Catalunya estant les coses es veuen amb una mica de miopia.
Des del País Valencià, com ja va comentar Raimon i altres, les coses es veuen des d'una altra perspectiva.
El protagonisme que reclama el seu editorial sobre el tema català crec que és excessiu de bon tros. Molt probablement, com crec que s'opinarà des de fora de Catalunya, el resultat de les eleccions europees i la seua possible projecció sobre un parlament espanyol més plural que l'actual és, de segur, l'argument definitiu que ha fet que una qüestió que sembla que a finals de març ja li havia dit el rei a Rajoy, ha estat la possibilitat d'un parlament espanyol no tan proclive a la monarquia o on, almenys, les veus crítiques serien, de segur, molt més altes, clares...i nombroses que ara, amb una majoria aclaparadora del duopoli dinàstico-monàrquic.
La veritat, no es mireu tant el melic a Catalunya.
Dit tot això des de la perspectiva d'un valencià que veu amb simpatia i solidaritat el procés català. Encara que, per raons personals, ja fa temps que tinc el meu blog en "stand-by", el vaig comentar en alguns posts què, repassats ara, veig que no anaven massa desencertats:
La testosterona del Sr. Partal , Via Catalana. Via Valenciana i Una història repetida: nacionalisme i esquerra
Aprofitaré aquest moment, per fer "tornar a la vida" el meu blog amb estes lletres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada