"Merkel, pren nota: nosaltres som gent seriosa"

01/04/2014

REFERENDUM

Pau Farràs publica un llibre on desgrana, des de l'humor i la ironia, els mites, els rites i el símbols dels sobiranistes

Nerea Rodríguez

Portada del llibre "El bon independentista. Guia d’iniciació de la Pica d’Estats a L’estaca", de Pau Farràs

Vols convertir-te en un independentista alfa? El periodista Pau Farràs t'explica com en el llibre que acaba de publicar: ‘El bon independentista. Guia d’iniciació de la Pica d’Estats a L’estaca’ (Edicions Robinbook). En el llibre revela, des de l’humor i la ironia, la fórmula per convertir-se en autèntics independentistes, i ho fa dividint el text en tres grans capítols: els mites, els rites i els símbols.

En l’apartat dels mites, l’autor parla dels herois independentistes, entre els quals inclou Jaume I, els
almogàvers, Francesc Macià i Lluís Companys. També es refereix a la resistència del 1714, i als fets diferencials, com el sentit de l’humor, l’estètica dels catalans, la llengua i la pela i el seny i la rauxa. En relació a la llengua, l’autor assegura que “als catalans, siguin o no independentistes, ens agrada parlar català quan hi ha espanyols a la vora. Més que res per provocar algun comentari i aleshores poder excusar-nos nosaltres: ‘És que em surt sòl’”.

Segons Farràs, “als catalans ens agrada recordar que sempre hem estat a l’avantguarda d’Espanya en temes de calers”, i afegeix: “De fet, tanta dèria tenim per treballar que el dia de la festa del nostre patró, Sant Jordi, decidim que sigui feiner enlloc de festiu. Merkel, pren nota: nosaltres som gent seriosa”. Sobre el seny i la rauxa, manifesta que “els independentistes ens posem calents quan escoltem parlar de tancs, de suspensió d’autonomia i de guàrdies civils. Els independentistes escoltem Jiménez Losantos i Alfonso Merlos per sulfurar-nos. Els independentistes trolegem els fòrums fatxes i contestem amb violència els tuits dels parlamentaris constitucionalistes o dels periodistes cavernaris. No és una anomalia. El gen bel·licós sempre ha estat allà”.

Hi dedica a més un apartat als dolents: Felip V i la caverna. Sobre aquesta última alerta Farràs que “són els habitacles dels esperits més bel·licosos i intransigents de totes les Espanyes” i que “criminalitzen qualsevol qüestionament de la unitat espanyola i menyspreen el conjunt dels catalans. I com ho fan? Mentint i insultant”. Com a exemples menciona els periodistes Federico Jiménez Losantos i César Vidal.

Els rites

En el capítol dels rites, Farràs menciona: penjar l’estelada al balcó, pitar l’himne espanyol, les mobilitzacions al carrer, les discussions amb espanyolistes, els viatges dels independentistes (Euskadi, Escòcia, Quebec, Còrsega) i la seva alimentació, com celebren les festes, el sexe (“cardar en català”), la música, on guarden els diners, quins mitjans segueixen, el Super 3, la primera vegada al Camp Nou, la cultura tradicional i el seguiment dels “fars sobiranistes”.

Així, l’autor ofereix una llista dels 25 principals twitaires independentistes: Xavier Sala-i-Martín, Antoni Bassas, Toni Soler, Oriol Junqueras, Miquel Calçada, Jordi Basté, Pilar Rahola, Jaume Barberà, Joan Laporta, Carles Capdevila, David Fernández, Xavier Bosch, Toni Clapés, Toni Albà, Joan Tardà, Empar Moliner, Mònica Terribas, Alfred Bosch, Vicent Partal, Ernest Folch, Ernest Benach, Alfons López Tena, Salvador Cardús, Jordi Graupera i Muriel Casals.

En l’apartat de les discussions amb espanyolistes, l’autor ofereix una guia de “tot el que ha de saber sobre economia un independentista” i que respon a afirmacions com: “Els catalans són insolidaris”, “Us faran fora de l’euro i la UE!”, “Viureu en la misèria”, “Les balances fiscals no es fan servir adequadament”, “El que volen és dividir a la societat catalana”, etc.

Els símbols

En el darrer capítol, el dels símbols, l’autor parla dels herois, entre els quals destaca Jordi Pujol, Artur Mas, Pep Guardiola, Joan Laporta, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Gerard Quintana, Joel Joan i les tres tenores (Carme Forcadell, Muriel Casals i Teresa Forcades). Sobre Guardiola, Farràs opina que “és les dues cares de la moneda independentista. La Catalunya somniada és Guardiola. És que se t’escapin els rotets després de dinar mentre vas mudat com James Bond en una roda de premsa. És el pagès de Vic i l’advocat de l’Upper Diagonal en una sola persona. Tenaços, perquè ens agrada que la feina que fem arribi a ser digna d’admiració. Orgullosos, perquè tot el que guanyem ens ho haurem merescut. I amb un punt victimista, però només quan sigui amb raó”.

També hi dedica un espai a parlar dels “nèmesis de l’independentisme”: Duran i Lleida (“és un dels personatges més repudiats per l’independentisme català”), la dreta espanyola (Fraga, Aznar i Vidal-Quadras) i els socialistes espanyols. A més es refereix als monuments, les muntanyes sagrades (Montserrat i el cim del Canigó) i els muntanyistes, el Barça, el burro, la barretina i el caganer.

Finalment arriba l’apartat “i després, què”, on Farràs afirma: “La feina està gairebé feta. Ja tenim mites, rites i símbols, només falta la declarar la independència”, i menciona algunes coses que “cal tenir previstes per quan arribi el moment”. Tot i això, conclou amb contundència: “No és senzill passar de no tenir Estat propi a tenir-ne. Però segur que l’esforç s’ho mereix”.

El llibre inclou també una guia escrita en castellà per veure com és, com es comporta i com pensa “l’espanyol de veritat, perquè és fonamental saber-ho tot sobre l’antagonista per poder arribar-se a conèixer millor a un mateix”.


http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/04/el_manual_del_bon_independentista_99738.php