Barroso ha venut als estats allò que hauria de ser el càrrec més independent de la Unió Europea. Probablement perquè és conscient de la seua escassa estatura política'
L'obsessiva recentralització del poder europeu en mans dels estats que ha afavorit la Comissió de Barroso ens ha portat finalment a un punt en què els desafiaments al programa comú comencen a ser el pa de cada dia. Ja que ningú exerceix el paper de cohesionar la Unió, els estats es proposen de fer allò que fins ara era impensable. La Gran Bretanya ja parla d'abolir la lliure circulació de persones i tot. I, de fet, Suïssa ja ho ha votat, sense que la Unió haja estat capaç de fer-li veure la gravetat dels fets. A alguns estats, Hongria per exemple, l'executiu comunitari els permet des de fa anys coses que no permetria a un país en via d'adhesió. Alemanya imposa el seu dictat d'una manera ferotge, amb què qüestiona el mandat democràtic de Brussel·les. I cada dia Europa és menys un projecte de tothom i més un camp de batalla entre estats, unes estats que no tenen gens d'interès en cap projecte comú, llevat de veure quin profit en trauen.
El delicat equilibri de poders europeu, especialment difícil sempre entre el Consell i la Comissió, s'ha trencat potser definitivament perquè Barroso i la seua Comissió han optat per ser lacais obedients dels estats i han renunciat al paper moderador de les ànsies particulars. Barroso ha volgut ser un servidor no pas de l'interès comú dels ciutadans europeus, com li corresponia, sinó dels interessos privatius dels estats. I amb això ha fet miques el paper que la Comissió havia mantingut des que s'havia accelerat el procés unificador europeu, durant els anys vuitanta del segle passat. Avui Europa és menys Europa, i d'això Barroso, incapaç de dirigir amb dignitat la Comissió Europea, n'és el primer responsable.
Aquest cap de setmana ho hem tornat a veure. Quaranta-vuit hores després del canvi de rumb del govern britànic respecte d'Escòcia, Barroso ha corregut a fer el paper de gosset faldiller de Londres. El Regne Unit veu per primer vegada que pot perdre el referèndum escocès i això l'ha portat a canviar la modèlica actitud que servava fins ara per una agressió sorprenent contra els drets dels escocesos, drets que reconeixia i proclamava fins la setmana passada. I immediatament Barroso ha anat a la BBC a dir allò que els catalans ja ens sabem de memòria: que Escòcia quedarà fora de la UE si els escocesos decideixen de fer-se independents.
L'actitud de Barroso és molt difícil de qualificar sense arribar a l'insult. No recorde cap polític europeu tan indigne com ell. Perquè sap perfectament que això que diu és, si de cas, una opinió privada, però ell ho presenta com un fet legal. Amb això Barroso torna a usar la seua posició de president de la Comissió no en favor dels ciutadans europeus, particularment de Catalunya o Escòcia, com correspon al seu càrrec, sinó en favor dels interessos polítics, electorals i tot, dels actuals governs d'Espanya i la Gran Bretanya –curiosament o no, tots dos del seu partit.
Això és molt greu, però opine que no ens hem de confondre: no passa, com podria semblar, perquè Barroso tinga cap animadversió especial contra catalans o escocesos. Posem-ho en context: passa perquè Barroso ha venut als estats allò que hauria de ser el càrrec més independent de la Unió Europea. Probablement perquè és conscient de la seua escassa estatura política i no sap veure's a ell mateix sinó com una minyona. Aquella que, quan manava a Portugal, va parar taula a Bush a les Açores perquè no veia cap més manera d'aparèixer en una de les fotografies que acabà essent de les més lamentables de la recent història mundial.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada