L'argumentari per adoctrinar els ambaixadors presenta un independentisme immoral, excloent i insolidari
DAVID MIRÓ / MARC COLOMER Barcelona |
 |
| Margallo, en una imatge d'arxiu / EFE |
La demanda d'autodeterminació de Catalunya se sustenta
en la manipulació, el nacionalisme excloent, la immoralitat i la
insolidaritat del nacionalisme radical i supremacista. No hi ha ni
motius històrics, ni tan sols polítics, culturals o jurídics, que la
sustentin. Es basa en la negació de la realitat, en el rebuig a
qualsevol diàleg o negociació i fins i tot en la no-acceptació de la
convivència pacífica amb la resta d'espanyols. A més, és profundament
antieuropeista i catastròfica econòmicament.
Aquest és el resum del document de 194 pàgines, al qual ha tingut accés l'ARA,
de doctrina antisobiranista que el ministre d'Exteriors, José M.
García-Margallo, ha distribuït als ambaixadors espanyols al món per
neutralitzar la internacionalització del contenciós Catalunya-Espanya i
fonamentar la negativa de l'Estat a permetre el referèndum sobre el
futur de Catalunya.
Poder autònom
Un dels fils argumentals de l'informe és que la
reivindicació independentista no està justificada perquè "Catalunya mai,
en la seva història democràtica, ha assolit un grau més alt
d'autogovern en tots els àmbits, polític, econòmic i cultural, des del
dia en què, en virtut de la Constitució i l'Estatut, Catalunya va
recuperar les seves institucions d'autogovern". L'afirmació ve
acompanyada d'una extensa llista de competències que exerceix la
Generalitat, però obvia que en la majoria dels casos són competències en
què l'Estat manté els ressorts principals, com immigració o energia, o
que hi pot incidir de manera decisiva, com passa amb l'educació.
Ressalta que el pressupost de la Generalitat (36.000 milions) és
superior al de Madrid sense precisar que Catalunya té més competències
(presons) i que el marge per gestionar els comptes és molt limitat,
sobretot per la part dels ingressos.
S'obvia també
que, arran del tancament dels mercats exteriors, les finances de la
Generalitat estan a la pràctica intervingudes per Madrid a través del
FLA, i que l'Estat obliga les autonomies a reduir el dèficit a un ritme
molt superior al que s'aplica l'Estat, cosa que posa en perill els
serveis bàsics de l'estat del benestar. Per acabar, es minimitzen els
efectes de la sentència del TC sobre l'Estatut i s'emmarca en la
normalitat dels països descentralitzats.
Una Transició modèlica
L'argumentari intenta negar que la crisi actual respon a la
pervivència d'un pòsit franquista en les institucions espanyoles i
presenta la Transició com un model per al món: "La transició espanyola
va ser un moment extraordinari de tensió moral que va arrencar el millor
dels espanyols, un model de comportament que ha inspirat i segueix
inspirant els processos de transició en diversos continents". Aquesta
transició ideal va desembocar en un "pacte constitucional, obra de tots i
per a tots, que va permetre segellar la reconciliació i va ser el
triomf de la concòrdia i de la integració". Per tant, es pregunta: "Com
és possible defensar una separació que comporta l'extinció d'aquesta
vida en comú i d'aquest triomf històric de la concòrdia?"
A partir d'aquí recupera citacions de polítics catalans que van
participar en el pacte constitucional, des de Miquel Roca i Joan
Raventós fins a Jordi Solé Tura, i recorda que la Constitució va ser
aprovada a Catalunya amb el 91,9% dels vots i un 68% de participació:
"Mai els ciutadans de Catalunya han superat aquest grau de participació i
suport a cap norma". L'afirmació no és certa: l'Estatut de Núria,
referendat el 1932, va tenir més suport. El text obvia tot el debat
sobre els crims del franquisme.
Dret internacional
El president de la Generalitat va afirmar al debat de política general
del 2012 que havia arribat el moment d'"exercir l'autodeterminació". El
document de Margallo s'esplaia en el fet que aquest dret, el de lliure
determinació de "tots els pobles", garantit pel pacte de les Nacions
Unides del 1966, "no resulta de cap manera sostenible en el dret
internacional en vigor per a la seva aplicació a un cas com el de
Catalunya". El text recorda reiteradament que el reconeixement del dret a
la lliure determinació dels pobles es reserva per a "les situacions
colonials, els pobles annexionats per conquesta, dominació estrangera o
ocupació i els pobles oprimits per violació massiva i flagrant dels seus
drets". Sí que admet que "per alguns" aquest és el supòsit de Kosovo, a
qui Espanya no reconeix, malgrat que el Tribunal de l'Haia va resoldre
que la proclamació unilateral no contravé el dret internacional.
Però si el referent internacional del cas kosovar, que el 2008 va
declarar la independència unilateral, no serveix en el cas català, pot
servir el Quebec? "Els casos d'Escòcia i el Quebec són, abans que res,
exemples de com l'imperi de la llei és l'únic camí". A més, si bé obvia
els referèndums que ja s'han fet al Quebec, recorda que la Cort Suprema
del Canadà va resoldre que l'autodeterminació no és d'aplicació i que si
el Quebec volgués la independència, el Canadà hauria de negociar.
El document dibuixa repetidament un escenari de negació del diàleg i
la negociació per part catalana: "A aquesta manera de procedir conforme a
la llei [que sí que reconeix a Escòcia i el Quebec] s'hi oposen els que
pretenen una separació unilateral". "Està a l'abast de qualsevol
consultar les Constitucions nacionals de qualsevol altra nació i
comprovar com no reconeixen el dret a l'autodeterminació ni a la
secessió unilateral". Juga, fins i tot, amb els "diferents graus de
responsabilitat" del nacionalisme escocès i el català, al qual presenta
més pròxim a l'unilateralisme kosovar que als referents escocès o
quebequès: "Resulta simptomàtic que el discurs polític dels que sostenen
la possibilitat de conversió de Catalunya en estat se sostingui en un
suposat «precedent» kosovar".
Espanya i el Regne Unit
En el capítol que compara els casos català i escocès, el document
argumenta que la diferència és inequívocament de marc jurídic: "Entre el
Regne Unit i Espanya hi ha diferents sistemes constitucionals; Entre
Escòcia i Catalunya hi ha diferents nivells competencials; entre el
nacionalisme escocès i el català hi ha diferents actituds de
responsabilitat; i entre el govern britànic i l'espanyol idèntic
sotmetiment a l'imperi de la llei". Això sí, reconeix que és "l'imperi
d'una llei diferent, però l'observació de la qual produeix un resultat
igual: la convivència civilitzada garantida pel dret, que tenim
l'obligació de preservar". Malgrat que el Parlament demanarà formalment
al Congrés la cessió de la competència per fer referèndums, com ha fet
Londres amb Edimburg, la doctrina Margallo sosté que el que ho fa
impossible a Espanya és un marc constitucional "molt diferent".
En el cas britànic, "l'acord assolit és coherent amb la història i el
marc constitucional de la Gran Bretanya [recorda que els britànics no
tenen Constitució escrita] i no comporta el reconeixement d'un suposat
dret de secessió unilateral". Obvia, però, l'acord polític entre David
Cameron i Alex Salmond per fer les modificacions legals necessàries per
possibilitar el referèndum acordat. Afirma que caldria modificar la
Constitució per poder fer el referèndum, però no explica la negativa
radical del PP a plantejar-ho ni les cinc vies legals identificades pels
experts del Consell per a la Transició Nacional.
Sí que hi veu una coincidència inapel·lable: Catalunya i Escòcia sobiranes serien expulsades de la UE.
La immoralitat sobiranista
"És moralment tan abusiu com injust promoure la desintegració
unilateral d'una convivència de segles sota la pressió de l'angoixa i la
irritació" conseqüència de la crisi. La doctrina Margallo esbossa un
independentisme que "rebutja" la "convivència", que és "conflictiu" i
profundament insolidari: "El nucli central de la vida política espanyola
fomenta la solidaritat, davant la insolidaritat de l'independentisme",
etziba. I s'hi poden llegir referències al "nacionalisme radical"
català, que "pretén intimidar la societat catalana i espanyola". Malgrat
el caràcter nítidament democràtic i inclusiu del projecte català,
afirma que pel sobiranisme "el fi, la independència, justifica qualsevol
mitjà per aconseguir-la, entre d'altres, la manipulació o ocultació de
la realitat". Qüestiona, també, els "valors cívics" de
l'independentisme. "La voluntat de no conviure [...] porta a una
regressió històrica, política, socioeconòmica, cultural i ètica que no
pot ser permesa per respecte als ideals europeus".
Una història "espanyola"
Els catalans sempre han sigut espanyols i s'han sentit part d'Espanya.
Aquesta és la conclusió a la qual es dedica un autèntic arsenal de
dades històriques, començant pel fet que els catalans eren la "marca
d'Espanya" per als francesos [sic] de fa 1.200 anys o que El llibre dels fets
de Jaume I està ple de referències a "Espanya". La historiografia
moderna considera que Espanya era en aquella època un concepte
geogràfico-polític (com ho podria ser ara Europa) que incloïa Portugal.
A favor de l'espanyolitat de Catalunya se citen, entre d'altres, el
fet que Sant Ignasi de Loyola fes estades a Montserrat i Manresa, que
els Reis Catòlics rebessin Colom a Barcelona després del seu primer
viatge a Amèrica o que Cervantes qualifiqui la capital catalana d'"honra
d'Espanya" i li dediqui capítols sencers del Quixot. De fet, s'arriba a
dir que la puixança de la festa de Sant Jordi es deu en part al fet que
és l'aniversari de la mort de Cervantes.
Fa
especial esment al fet que les figures de la Renaixença fan mostres
constants d'espanyolitat, a la creació del RCD Espanyol o a les
donacions d'obres de Cambó al Prado. Es tracta, en definitiva, de
rastrejar en la història, de manera parcial i selectiva, citacions i
casos que sustentin la tesi de partida, i d'ignorar tot el que la
contradiu, com ara el famós discurs de Prim al Congrés de Diputats per
demanar que no es tracti Catalunya com una colònia o les proclamacions
de Macià i Companys.
"Naturalment" bilingües
"Només si s'interpreta que l'ús de la llengua castellana no és, més
enllà dels episodis històrics de greuge a la llengua catalana, també el
fruit de l'esdevenidor històric o de la voluntat lliure i actual d'una
grandíssima proporció de parlants de Catalunya, només si s'interpreta
que aquesta realitat és exclusivament fruit de la imposició, pot
sostenir-se un projecte que desitja la seva minva o desaparició de
l'àmbit que sigui". Al darrere d'aquesta prosa farragosa s'amaguen les
dues idees força: la presència del castellà a Catalunya és fruit de la
"voluntat lliure" dels seus habitants; i qui vol eradicar el castellà
actua contra natura.
L'argumentari de Margallo
s'estén amb cites que demostren l'afecte de molts escriptors i
intel·lectuals espanyols pel català, passa de puntetes per la repressió
franquista i ofereix dades sobre els cursos de català que ofereix
l'Institut Cervantes a l'exterior. No diu res, però, de l'atac al
sistema escolar català que suposa la llei Wert, ni del tancament de TV3
al País Valencià.
"[El sobiranisme] és essencialment
un retrocés moral, ja que renega d'un esforç exemplar i de valor
universal pel qual una part de la societat (nacional, europea,
internacional) desitja contribuir al benestar dels que no
l'aconsegueixen per si mateixos". Sobiranisme sinònim d'insolidaritat i
mesquinesa. Ara bé, la doctrina Margallo reconeix, això sí, un petit
dèficit fiscal català: 6.910 milions anuals de mitjana entre el 2006 i
el 2010. No explica, però, que utilitza de referència els càlculs de la
FAES. Els càlculs de la Generalitat situen el dèficit entre 11.000 i
16.000 milions anuals. Sigui com sigui, recorda que el dèficit fiscal és
aportació a la "solidaritat", sense explicar que, un cop repartida la
solidaritat, Catalunya queda per sota de territoris receptors.
Inversió a Catalunya
Malgrat que no fa cap referència a la disposició addicional tercera de
l'Estatut, que fixava que l'Estat hauria d'invertir a Catalunya
l'equivalent al pes català en el PIB espanyol -ha caducat sense que
s'hagi complert mai-, el document afirma que entre el 1986 i el 2006
Espanya ha "batallat" per aconseguir per a Catalunya 8.640 milions per
realitzar "milers de projectes" d'infraestructures. Ni rastre dels 5.000
milions del pla de Rodalies incomplerts, ni del fet que l'alta
velocitat no arribi a l'aeroport, o del retard acumulat en la
construcció dels accessos al port de Barcelona.
Els millors catalans
L'argumentari de Margallo està farcit de cites, més de 200. El primer
que crida l'atenció és la quantitat de cites d'ell mateix, una desena.
El rànquing d'autors més citats l'encapçalen Eugeni Gay -exmembre del
TC-, Fernando Savater, Francesc de Carreras i Miquel Roca. Un altre molt
citat és Miguel Herrero de Miñón, amb l'excepció que totes les
declaracions estan extretes d'un discurs del 1978. S'afirma que entre
els catalans "els més excelsos entre els millors" són els que s'han
pronunciat contra el separatisme, i cita Dalí, Pla, D'Ors i fins i tot
Gaudí.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada