80 anys del mite Macià

1933 · El primer president de la Generalitat republicana moria el dia de Nadal ídol · Ha estat el polític català més carismàtic articles · Els seus quatre últims successors en el càrrec en glossen la figura

25/12/13 02:00 - BARCELONA - Jaume Clotet

Francesc Macià

 

La matinada del dia de Nadal de 1933 moria el president Francesc Macià a la seva residència oficial de la Casa dels Canonges. Just al mateix instant naixia el mite de l'Avi, la llegenda del vell coronel idealista que havia abandonat una vida confortable per la lluita insurreccional i l'exili per assolir l'Estat català. Macià va trencar tots els motlles coneguts: era un militar espanyol convertit en líder separatista i va aconseguir triomfar, trencant així la maledicció històrica de Catalunya.

Tot i que la seva família procedia de les Borges Blanques, Macià va néixer el 1859 a Vilanova i la Geltrú, on el seu pare es dedicava al comerç de l'oli i el vi. Va estudiar a la capital del Garraf fins que, als setze anys, va ingressar a l'Acadèmia d'Enginyers de l'Exèrcit, situada a Guadalajara. La carrera militar de Macià va ser fulgurant. Als 21 anys ja era tinent, als 23 era capità i als 29 era tinent coronel. El Macià militar no era, en cap cas, espanyolista. La carrera castrense era una bona sortida professional que li permetia dedicar-se a l'enginyeria, els ferrocarrils, la topografia i les comunicacions telegràfiques. “Ell no veia cap contradicció entre ser català i militar espanyol, i de fet durant aquells anys no era una situació paradoxal, com sí que ho va ser més tard”, explica Enric Pujol, historiador i professor de la UAB. En aquest sentit, recorda la catalanitat del general Joan Prim i el protagonisme que va tenir en l'exèrcit espanyol. En aquest context de normalitat, Pujol afegeix una dada curiosa: “Macià fins i tot va tenir, durant aquells anys, una relació d'amistat amb el rei Alfons XIII.”

L'esdeveniment que va marcar un abans i un després vital en la vida de Macià va ser l'assalt que un grup de militars exaltats va fer l'any 1905 a les redaccions del diari La Veu de Catalunya i del setmanari ¡Cu-cut!. L'atac, que va provocar greus destrosses, era la resposta violenta a una vinyeta que es burlava de l'eficàcia bèl·lica espanyola. Macià va prendre posició en contra d'aquesta acció i de la llei de jurisdiccions posterior, que preveia que les injúries a Espanya o a l'exèrcit serien jutjades per tribunals militars. La seva protesta va provocar que l'exèrcit l'apartés de Catalunya. Se li va comunicar que seria ascendit a coronel i que el seu nou destí seria Santoña, a Cantàbria.

Això no va ser cap obstacle a la seva voluntat i es va presentar com a candidat de Solidaritat Catalana a les circumscripcions de Barcelona i les Borges Blanques, i va triomfar a totes dues. Va renunciar a l'acta barcelonina i va lligar la seva trajectòria parlamentària a la capital de les Garrigues, on va ser reescollit diputat en les set eleccions següents. Durant aquells anys evoluciona ideològicament; es distancia del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista i comença a treballar per un moviment nacionalista d'esquerres, que culminarà en la creació, el 1922, d'Estat Català, partit inequívocament separatista i insurreccional. Segons Pujol, “ningú no neix independentista, sinó que són les circumstàncies les que, més aviat o més tard, fan que la gent s'hi torni”. I afegeix: “En el cas de Macià, la decepció que va tenir amb els militars espanyols primer, i amb els diputats espanyols més tard, el converteixen en un separatista convençut.”

La dictadura de Primo de Rivera l'empeny definitivament a la via insurreccional i prepara l'assalt militar a partir de Prats de Molló. L'operació és un fracàs rotund, però l'Avi aconsegueix convertir el judici posterior a París en un aparador de la causa catalana davant la tirania de Madrid. Sense disparar ni un sol tret, Macià aconsegueix un èxit esclatant i es converteix, en els ambients nacionalistes catalans, en un heroi absolut. Tot i així, la seva popularitat és encara subterrània: Catalunya viu sota la bota del general Primo de Rivera fins l'any 1930 i la informació circula amb limitacions i cauteles.

 Macià no pot tornar fins a principis del 1931 i posa fil a l'agulla. Unifica el seu partit, Estat Català, amb altres organitzacions nacionalistes per fundar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El triomf del nou partit a les eleccions municipals del mes d'abril del mateix any és la gran sorpresa. Si bé tot indicava que Esquerra faria un bon resultat, tothom donava per fet que la gran pugna a Catalunya seria entre la Lliga i Acció Catalana. La força d'Esquerra és la seva dispersió: aplega partits separatistes, casals populars, ateneus obrers, agrupacions patriòtiques i tota mena d'associacions nacionalistes. Aquesta constel·lació li atorga una implantació i una força que, sumada al seu carisma quasi mitològic, desfà la resta de partits.

La conseqüència directa de la victòria d'Esquerra a les eleccions municipals és la proclamació de la República Catalana, que precipita el naixement de la República Espanyola i desemboca en l'establiment de la Generalitat de Catalunya, amb l'Avi com a president indiscutit.

L'Avi va gaudir poc temps del seu triomf i de la Catalunya autònoma. Va morir el dia de Nadal del 1933 i els seus funerals van ser un dels actes més multitudinaris de la història de Catalunya. Si hagués viscut un any més, qui sap si no s'haurien produït els Fets d'Octubre que van motivar la suspensió de l'autonomia catalana. Però això ja és una altra història.

L'odissea del cor de l'Avi

El dia de Sant Esteve del 1933 els metges que van embalsamar el cos de l'Avi en van extreure el cor. La decisió, presa pel govern, era pràctica freqüent amb personalitats rellevants i el seu objectiu era situar l'urna amb el cor en un indret honorífic. Les turbulències dels anys successius (els Fets d'Octubre del 1934 i la Guerra Civil) van impedir que l'urna fos exhibida públicament i va restar tancada en una caixa forta del Palau de la Generalitat. El gener del 1939, amb altres objectes de valor simbòlic, les autoritats catalanes van endur-se el cor de Macià a l'exili i va quedar sota custòdia de Josep Tarradellas.

Durant les quatre dècades que el cor va romandre a França va tenir diversos amagatalls. Va estar un temps a la casa de Tarradellas, si bé durant l'ocupació nazi va ser enterrat, juntament amb els documents de la Generalitat, per evitar que pogués caure en mans dels alemanys. Més tard, Tarradellas va dipositar l'urna dins una caixa forta d'un banc francès, però l'any 1965 l'òrgan es va degradar per les males condicions i va supurar uns líquids que es van filtrar a l'exterior. El director del banc, alarmat, va avisar Tarradellas, que es va tornar a endur el cor. Amb el restabliment de la Generalitat i el retorn de Tarradellas a Catalunya, el cor de Macià també va retornar de l'exili i va ser enterrat amb la resta del cos i la seva família.

Darrera actualització ( Dimecres, 25 de desembre del 2013 02:00 ) 


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/704046-80-anys-del-mite-macia.html