Opinió. Víctor Alexandre
09/07/2013
"Arribats aquí, cal preguntar: quina és la lluita del senyor Guerra, si
està en contra que un poble organitzi un acte cívic per reivindicar la
seva llibertat?"
Víctor Alexandre
Em va saber greu la xiulada –petita, per sort– que algunes persones van
dedicar al cantant espanyol Ramoncín en el Concert per la Llibertat
celebrat al Camp Nou. Em va saber greu i em va provocar vergonya aliena,
perquè Ramoncín és un espanyol republicà veritablement demòcrata que
ara fa mig any va dir el següent:
• “No es pot emmordassar un poble que vol decidir el seu futur. No hi ha
acte més democràtic que escoltar la gent. Deixem que els catalans
s’expressin i que diguin el que pensen. Es poden posar cadenes i
grillons a la persona, però aquesta s’escaparà perquè ningú no vol estar
en un lloc obligat. És un moment històric i teniu la sort d’estar-ho
vivint. Us desitjo que arribeu allà on vosaltres vulgueu.”
Doncs bé, després d’aquesta declaració de principis, se li ofereix de
participar en el concert esmentat i diu que sí. I en sortir a l’escenari
per donar suport a les llibertats del poble català i cridar “Visca
Catalunya” i “Visca una Espanya republicana”, resulta que hi ha
espectadors que el xiulen. Increïble. Increïble i vergonyós. Per què, en
Ramoncín, no hauria de poder desitjar un règim més just i democràtic
per al seu país? Que no és espanyol, ell? Quina contradicció hi havia
entre fer costat a la independència de Catalunya i voler una Espanya
veritablement democràtica, no pas la mascarada actual? A nosaltres ens
pot ser indiferent el que Espanya sigui quan Catalunya tingui veu i vot a
les Nacions Unides, però a Ramoncín no. Ell és nascut a Madrid i
Espanya és el seu país. Per això, con dic, em sembla inadmissible que
convidem algú a casa nostra per acabar blasmant-ne la presència. I
encara més sabent que aquella persona hi ve desafiant les repercussions
negatives que allò tindrà en la seva carrera personal.
L’acció de Ramoncín –quina lliçó de compromís, també, la de Dyango i
Peret!– té encara més valor si la comparem amb la del cantant Pedro
Guerra, que també és espanyol. I no pas pel fet que Guerra no anés al
concert –tothom té dret a anar allà on vulgui–, sinó pels arguments que
ha donat per no anar-hi. Afirma, d’una banda, que creia que es tractava
d’un homenatge a Lluís Llach i que, en aquest cas sí que hi hagués anat.
Talment com si tota la trajectòria de Llach no estigués lligada a
l’anhel d’independència de Catalunya. Queda clar, per tant, que pensava
homenatjar algú de qui no en sap gairebé res. Però, a més, per
reblar-ho, hi ha afegit això: “L’últim que desitjava: protagonisme en
una lluita que no és la meva. Avui més que mai la meva pàtria és el
món.”
Arribats aquí, cal preguntar: quina és la lluita del senyor Guerra, si
està en contra que un poble organitzi un acte cívic per reivindicar la
seva llibertat? Un acte cívic que, com es va veure, no va anar contra
cap poble ni contra cap persona. Si la seva pàtria és el món, ens està
dient que la seva pàtria no és Espanya, oi? Molt bé, és una opció
respectable. Però, aleshores, com és que va pel món com a cantant
nacional espanyol? Com és que, per coherència, no ha cremat públicament
el seu ‘documento nacional de identidad’ a la part superior del qual hi
diu ‘España’ en lletres majúscules? I què en fa, del passaport que diu
el mateix? Perquè, en què quedem? La seva pàtria és el món o és Espanya?
Si creu que no hi ha països, és a dir, que no hi ha catalans, ni
espanyols, ni holandesos, ni danesos..., només el món, com és que no
treballa perquè Espanya deixi de ser un país? Què ho fa que és tan
complaent amb la identitat jurídica d’Espanya i, en canvi, tan al•lèrgic
a la de Catalunya? On és la lluita del senyor Guerra perquè Espanya
deixi de ser independent i se sumi a una gloriosa independència mundial?
Un dels principis bàsics que ha d’observar tot artista que es pretengui
reivindicador és el de la coherència. I la coherència d’algú que es
proclama ‘ciutadà del món’ és intentar passar duanes sense documents
‘nacionals’ i dient: “La meva pàtria és el món”. És ben segur que no
anirà gaire lluny, però com a mínim mereixerà un respecte.
Sobte, finalment, que un ‘ciutadà del món’, un ‘patriota universal’ com
Pedro Guerra, per al qual no hi ha nacions, només un planeta, no
rebutgés la nominació amb què va ser honorat el 1998 per l’Acadèmia
‘espanyola’ del cinema en el decurs d’una cerimònia d’exaltació de
valors ‘nacionals’ i que el 1999 recollís el Premi de la Música –també
‘nacional’– que li va lliurar la Societat General d’Autors i Editors
d’Espanya. Ens deu voler dir que ser espanyol és una manera de ser
universal. Ser català, no. Però ser espanyol, sí. Els catalans només som
universals si som espanyols. Renoi, quines coses, oi? En parlar d’això,
em ve al cap una frase que vaig escriure fa una colla d’anys en un
llibre i que Pedro Guerra i altres ‘universalistes’ s’entesten a
mantenir vigent: l’universalisme espanyol és molt provincià: mentre per
als universalistes espanyols Catalunya forma part d’Espanya, per als
universalistes catalans Catalunya forma part del món.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/07/la_diferencia_entre_ramoncin_i_pedro_guerra_95064.php
