dimecres, 18 de novembre del 2026

Els catalans no votem a les eleccions espanyoles

 

 

CRIT

 

 


 

 

18 de novembre de 2026

Per Joaquim Alvarado

 

 

El proper diumenge 29 de novembre els espanyols estan convocats a unes eleccions a les seves seus parlamentàries. Com cada quatre anys, el Congrés i el Senat espanyol renoven els seus integrants, els que durant una nova legislatura hauran de proposar i votar lleis que han de regir el dia a dia de la seva nació. Com que malauradament Catalunya forma part d’aquest Estat els catalans i la resta de residents al Principat que tenen nacionalitat espanyola estan també convocats a participar en aquestes eleccions. Aquí simplement em dedicaré a explicar els motius pels quals els catalans, els que som catalans de debò i no reconeixem les institucions espanyoles com a pròpies, estem obligats a no participar en aquesta contesa electoral.

Qui em conegui per altres escrits i opinions públiques manifestades els darrers mesos es pot pensar que em limito a seguir les indicacions d’Aliança Catalana, partit que, en aquests moments, considero que és l’opció política més útil en la defensa dels nostres interessos. Això no és cert, per la senzilla raó que en

el que duem de segle només he votat dos cops a les eleccions espanyoles: l’any 2004, a les quals vaig votar Esquerra Republicana de Catalunya com a acte reflex de repulsa a la campanya salvatge que va patir el seu candidat, Josep-Lluís Carod Rovira; i a les de la primavera de 2019, a les quals vaig votar una coalició anomenada Front Republicà degut a que l’encapçalava Albano Dante Fachín, un dels activistes socials més actius dels darrers anys i amb una de les carreres polítiques més coherents que recordo. Aquestes han estat les úniques excepcions, propiciades per un context i per uns lideratges determinats. A la resta de convocatòries he fet el mateix que faré el proper 29 de novembre, abstenir-me, no perquè sigui el posicionament d’Aliança Catalana (partit del qual m’hauria agradat una campanya més ferma i directa a favor de l’abstenció), sinó pels motius que exposo tot seguit.

El principal motiu del meu posicionament és, com ja he indicat, el no reconeixement de les institucions espanyoles. Per damunt de tot considero que els catalans no hem de legitimar un Congrés i un Senat estrangers, enviant-hi uns representants del nostre país. El motiu simbòlic és el principal i més important. Però a això hem de sumar-hi un element pràctic: la impossibilitat de poder influir pel que respecta a les decisions realment transcendentals. Es pot esgrimir que durant els darrers anys no s’han pogut aprovar pressupostos de l’Estat degut a la impossibilitat de trobar majories favorables a la seva aprovació. Això no ha estat obstacle per a poder legislar a base de decrets i de lleis parcials. En tot el que afecta a la unitat i configuració nacional espanyola els catalans no podem remoure res des dels parlaments ubicats a Madrid; la reforma de la Constitució i les Lleis Orgàniques exigeixen unes majories parlamentàries que els catalans mai no podrem tenir. Des del moment en el qual no estem en condicions matemàtiques de poder promoure cap canvi significatiu, la presència de representants catalans en aquelles institucions és sobrera.

Alguns candidats estan esgrimint la voluntat d’anar a obstaculitzar la legislatura, a cantar-los les quaranta, a dir-los a la cara que no volem ser espanyols,… Per fer postureig i reiterar el que els espanyols ja saben no cal anar al Congrés. Diputats de totes les ideologies i referents nacionals n’hi ha hagut de molts tipus les darreres dècades, i un discurs brillant… o una pallassada mediàtica (com ensenyar una impressora o un bitllet de cinquanta euros) té una repercussió puntual, però s’oblida al cap de quatre dies. Al final només queda la sensació que tot està lligat i ben lligat, i que cap modificació substancial de l’statu quo es podrà promoure des d’allà. De fet, els meus vots a l’ERC de 2004 només van servir per a què els governs de José Luis Rodríguez Zapatero no tinguessin cap mena d’entrebanc per a poder governar d’acord amb els seus interessos. Cap diferència respecte l’actitud d’aquest partit envers els recents governs de Pedro Sánchez. Dels errors se n’aprèn, sobretot dels errors a l’hora de votar.

I ara és quan se’m podrà indicar que el Parlament català i els ajuntaments són institucions polítiques tan espanyoles com el Congrés i el Senat. És cert, però aquí hi ha una diferència important: en aquestes institucions sí que hi ha la possibilitat d’aconseguir majories que puguin obstaculitzar la implantació real de tot allò que vingui dictat de Madrid. La gran prova són els fets de la tardor de 2017. La iniciativa popular fou clau per a l’èxit del referèndum de l’1 d’octubre, i la covardia dels nostres dirigents impedí que el nostre alliberament nacional arribés en aquells moments. Però no hem d’oblidar que els dies 6 i 7 de setembre d’aquell any el nostre Parlament aprovà unes lleis que havien de donar marc legal al procés d’independència del mes següent i que des de la Generalitat i des dels Ajuntaments governats per partits considerats independentistes es va facilitar la logística que propicià la celebració del referèndum. Fou la prova que sí que té sentit concórrer a les eleccions catalanes i municipals, per una simple qüestió numèrica, perquè són institucions que sí que poden quedar sota el nostre control.

Crec que no hi ha res més a dir. Durant els deu dies de campanya que queden suggereixo als catalans que s’aïllin de la pressió mediàtica que rebran per part dels mitjans majoritaris per a participar a les eleccions espanyoles. El que legislin els parlaments espanyols no té efecte si a Catalunya hi ha una oposició real que n’obstaculitzi el seu desenvolupament. Que ningú no tingui mal de cor si al vespre d’aquell dia les formacions de la dreta espanyolista estan en condicions de fer govern, també tenien el poder la tardor de 2017 i vam estar a punt d’alliberar-nos-en, malgrat no tenir influència a les corts ubicades a Madrid. El diumenge 29 és un bon dia per anar a buscar bolets, fer una passejada per la muntanya o quedar-se tot el dia a casa llegint i mirant sèries o esdeveniments esportius. El missatge ha de ser clar: els catalans no reconeixem les institucions espanyoles, no acatem les seves lleis i no enviem representants a fer discursos ni “performances”, com tampoc no els enviarem per a que es gastin el seu sou en hotels, bars i restaurants d’aquella ciutat inventada que no reconeixem com a capital. De fet, en aquest aspecte estarem fent un favor (o si més no, un acte de revenja simbòlica) a l’anomenada España vaciada, a les àmplies extensions de terreny empobrides i buidades de persones i capitals per tal d’alimentar el “Gran Madrid”. Dubto, però, que mai ens ho agraeixin.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.estat.cat/els-catalans-no-votem-a-les-eleccions-espanyoles/