Crit
Hi ha ciutats que no només representen un territori, sinó que condensen una aspiració col·lectiva. Barcelona és una d’aquestes capitals. Amb prop d’1,6 milions d’habitants, una economia sòlida i un prestigi internacional consolidat, Barcelona ocupa la 19a posició mundial al Global Power City Index. Lamentablement, però, hem perdut pistonada. La ciutat, així i tot, hauria de projectar la força i la determinació de les capitals que no esperen permís per demostrar el seu caràcter.
I, malgrat això, encara no ha assumit el seu rol de liderar, amb naturalitat i determinació, el camí cap a la independència de Catalunya. Òbviament, no ho ha fet perquè els barcelonins no han apostat per una força clarament independentista. I, tot i ser conscients de les dificultats que això representa, especialment tenint en compte l’evolució del perfil demogràfic de la ciutat, és evident que, sense el pilotatge d’una força amb les idees clares, la batalla està perduda.
Barcelona com a node central d’un procés d’independència modern
La nostra capital ha de liderar. No ha d’esperar ni acompanyar, sinó marcar el ritme. Això és el que va fer a finals del segle XIX i principis del XX quan va liderar la Renaixença cultural i nacional del nostre país. De Barcelona en van sortir els principals corrents artístics, culturals i polítics i els més importants impulsos econòmics que van convertir un Principat de Catalunya decadent en una potència cultural i política que només el general Franco va poder anorrear amb l’ajut de Hitler. Barcelona va ser el bressol del separatisme, allò que avui anomenem independentisme, i també va ser el centre propagador del modernisme i el noucentisme arreu de Catalunya. Amb un passeig per Barcelona, sobretot pel seu Eixample, n’hi ha prou per copsar la potència cultural i econòmica del Cap i Casal de Catalunya fa cent anys i com aquesta força va contagiar tot el país i el va portar a renéixer de les cendres. I Barcelona pot tornar a ser allò que era.
D’altra banda, és l’única ciutat amb capacitat real per generar legitimitat democràtica internacional. Cal que Barcelona lideri la independència de Catalunya. Les capitals tenen un valor simbòlic que el món entén a l’instant. Quan Barcelona es posiciona, els observadors internacionals interpreten que Catalunya es posiciona. De la mateixa manera que, quan parlem que les decisions de l’Estat espanyol es prenen a Madrid, som conscients de la força de la seva capitalitat.
Cal desenvolupar estructures d’estat sense esperar el marc estatal
Els
estats neixen quan la societat comença a actuar com si ja existissin.
Barcelona pot accelerar aquest procés amb iniciatives pròpies com ara
registres municipals interoperables amb estàndards europeus, plataformes
de sobirania digital, ecosistemes de recerca i innovació sota la marca
“Catalunya”, o models de gestió pública basats en legislació catalana
pròpia. Tot és posar-s’hi; això no substitueix el procés polític, però
el prepara i el legitima.
Barcelona ha de ser el pol de mobilització i cohesió nacional
Tota independència necessita un centre d’energia cívica i emocional. Barcelona, amb la seva densitat demogràfica, la seva capacitat logística i el seu rol d’altaveu mediàtic, pot cohesionar el país, activar el lideratge social i projectar una voluntat majoritària clara. Però cal voluntat política i ambició. Ens ho hem de creure.
Cal fomentar el talent i la creació d’empreses per a un estat viable
L’independentisme no pot triomfar només amb idealisme i necessita viabilitat estructural. Barcelona és un dels grans hubs tecnològics d’Europa occidental. Barcelona té prou talent autòcton per liderar una economia puntera. Només cal fomentar que el nostre jovent, els joves catalans més ben formats en tots els camps, no se’n vagi cap a l’estranger.
Si la capital articula un relat de país amb criteris clars d’estabilitat, innovació, sostenibilitat i seguretat jurídica catalana, el món empresarial veurà la futura Catalunya com un estat viable, no com un risc. Això, en processos d’independència, és més poderós que mil discursos.
La catalanitat com a estratègia d’estat, no com a folklorisme
Que Barcelona traspuï catalanitat no és un caprici: és realisme i lleialtat a les nostres arrels. No volem una ciutat desarrelada sinó una Barcelona fidel al seu passat. Una capital nacional ha de parlar la llengua del seu país, respirar-ne la cultura i convertir-ho en un actiu econòmic, social i per què no, diplomàtic.
Un comerç en català no és només normalitat cultural, també és un missatge clar d’“aquí hi ha un país”. Per això és tan important no renunciar a la nostra llengua en el dia a dia. Barcelona no pot acollir el MWC, l’ISE o el SCEWC com si fos una ciutat neutra. Ha de projectar Catalunya institucionalment, lingüísticament i simbòlicament com a nació amb veu pròpia. Els països i les empreses estrangeres només ens respectaran i ens valoraran si no reneguem de la nostra herència cultural. Una ciutat desarrelada i intercanviable amb qualsevol altra no interessa a ningú.
Turisme
Cada any, més de 12 milions de visitants arriben a Barcelona, i un 80% ignoren que és la capital de Catalunya. Això no és una anècdota, és una pèrdua geopolítica i d’oportunitat. Però els actuals governants de la ciutat no mostren cap preocupació perquè, de fora estant, es parli de Catalunya com a nació o d’independència. Directament ho eviten.
Els visitants han de marxar entenent que Barcelona pertany a una Nació, Catalunya, amb identitat, llengua i projecte civilitzatori propi. Aquest fet és complicat d’assolir si els taxistes no t’entenen quan arribes a l’aeroport.
Quan una empresa arriba a Amsterdam, sap que entra als Països Baixos. Quan arriba a Viena, sap que és Àustria. En canvi, quan arriba a Barcelona, sovint hom no sap ben bé on és. Això s’ha d’acabar. La capital ha de fer visible i quotidiana la catalanitat institucional.
Liderar la independència no és declarar-la: és preparar-la
Barcelona no ha de proclamar res, això ja ho sabem. Ha de ser Catalunya. El que ha de fer és generar les condicions perquè la independència de Catalunya sigui inevitable, viable i natural.
Per això cal una marca urbana catalana consolidada, unes institucions municipals que projectin país, una diplomàcia urbana que parli de Catalunya i no només de Barcelona, un lideratge econòmic i tecnològic orientat a l’autogovern real, cohesió cívica i cultural, i, sobretot, preservar una identitat normalitzada en tots els àmbits. Perquè Barcelona no és res sense Catalunya i la seva capitalitat i Catalunya no és res sense el seu Cap i Casal, Barcelona. Una independència no s’assoleix només amb urnes: s’assoleix amb una capital que es comporta com a tal.
Barcelona no ha de demanar permís per ser la capital d’un estat que vol existir. La història demana a Barcelona una maduresa que fins ara ha estat interrompuda per prudències mal enteses o directament, mala fe. Catalunya no pot avançar cap a la seva plenitud nacional si Barcelona no lidera, guia i simbolitza aquest camí.
Quan la capital assumeix el seu rol, el país es transforma. I quan una capital de la força de Barcelona lidera un procés d’independència, el món s’hi fixa. Catalunya serà allò que Barcelona, com a Cap i Casal, decideixi ser. Aliança Catalana ho té com a punt principal del programa i això haurà de fer reflexionar als votants a les properes eleccions municipals.
Som, existim i avancem cap a la llibertat nacional amb la naturalitat pròpia de les nacions que es reconeixen a si mateixes.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada