Històricament els catalans hem estat anticastellans

 

CATALUNYA  - HISTÒRIA

17-06-2025

per Felix Rabassa

Al llarg dels segles, diversos episodis de la història de Catalunya mostren una actitud, per part del poble català, clarament contrària a Castella, no pas perquè sí, sinó com a resposta a ocupacions, imposicions i agressions polítiques que van fer molt de mal a Catalunya. Aquesta primera afirmació, doncs, és una constatació desapassionada de fets històrics.

Ja durant la Guerra dels Dos Peres a mitjans del segle XIV Castella va intentar envair per mar Catalunya. Una flota castellana va saquejar diversos ports catalans, tant del Regne de València, com del Principat de Catalunya com del Regne de Mallorques. Tanmateix aquesta amenaça va ser conjurada pels estols catalans.

La Guerra dels Segadors (1640–1652) n’és un altre exemple. Davant les lleves forçoses i l’exigència fiscal per part de la monarquia hispànica —amb seu i lògica política castellana—, Catalunya esclata en rebel·lió. Els pagesos, farts dels abusos de les tropes castellanes allotjades a casa seva, s’aixequen contra el poder del comte duc d’Olivares i del mateix rei Felip IV de Castella. L’actitud anticastellana va ser explícita:

no només es refusava l’autoritat reial, sinó que es dirigia l’odi cap a tot allò que simbolitzava Castella. Pau del Rosso, un sard catalanitzat que fou president de la Generalitat i molt implicat en la revolta dels Segadors, va efectuar una declaració que simbolitzava tot l’odi popular català envers els castellans, un odi atiat per assassinats i violacions massius dels exèrcits castellans efectuats a Catalunya. Del Rosso afirmà que “No ha de quedar un castellà en aquest Principat, ni els volem veure, ni que es prediqui la seva llengua, i és tan gran l’avorrició que els hem cobrat, que abans preferiríem estar morts o fugir a parts remotes, que veure’ls”.

Un segle més tard, durant la Guerra de Successió (1701–1714), la tria catalana per l’arxiduc Carles d’Àustria, en contra del borbó Felip V, tenia a veure amb la defensa i la lluita per la pervivència de l’estat català i les lleis pròpies, amenaçats per l’expansionisme castellà. Quan Barcelona cau l’Onze de Setembre de 1714, la repressió posterior —amb els Decrets de Nova Planta— va suposar la substitució de les institucions catalanes pel model polític i administratiu castellà. Això va reforçar la percepció de Castella com una força ocupant i hostil, juntament amb la repressió militar, i va alimentar durant dècades una actitud d’odi polític i cultural envers els castellans que exercien el seu domini a Catalunya.

La Guerra de 1936–1939 va marcar una altra etapa clau. Franco i els revoltats volien destruir la llengua i la cultura catalanes i van exercir una duríssima repressió contra els catalans i la catalanitat després de la seva victòria. L’Estat franquista, identificat amb l’Espanya castellana tradicional, es va erigir com l’enemic natural d’una Catalunya que havia lluitat per la llibertat. Això va deixar un sediment profund d’antagonisme, un anticastellanisme reactiu, viu durant dècades. La gran majoria de catalans que van viure la Guerra i la posterior repressió franquista tenien un odi visceral, atàvic, envers Castella i els castellans, els estrangers que havien ocupat el nostre país i imposaven la llengua castellana als catalans, no només amb lleis sinó també amb incomptables actituds individuals d’odi envers els catalans.

Durant el franquisme, molts catalans van créixer sota una ocupació simbòlica: la llengua pròpia era menyspreada, la història catalana manipulada, i la identitat nacional perseguida. Això va consolidar una actitud de resistència que sovint es va expressar també en forma de rebuig o de recel envers Castella, Espanya i els castellans, percebuts com els representants del poder opressor.

Per tant, sí: al llarg de la història, molts catalans han estat anticastellans com una resposta a una llarga sèrie d’ocupacions militars, repressió política i intents d’assimilació cultural, lingüística i nacional. No es pot negar que històricament, els catalans hem estat anticastellans. És curiós, i sobretot estrany, que després de la violència desfermada per la policia espanyola el Primer d’Octubre de 2017 contra els votants del referèndum l’odi anticastellà no s’hagi escampat molt més entre els catalans perquè aquesta no ha estat pas l’actitud històrica dels nostres compatriotes davant les agressions castellanes. Sembla que la ideologia del “no llençar ni un paper a terra” i del “som gent de pau” encara té prou predicament a Catalunya.

Reconèixer aquest fil històric no implica avalar l’anticastellanisme com a idea, però tampoc es pot negar que ha existit. Va ser, sobretot, una resposta: una forma de defensar la identitat pròpia davant una força que, una vegada rere l’altra, es va imposar per la via militar, legal o administrativa.

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.estat.cat/historicament-els-catalans-hem-estat-anticastellans/