Partits independentistes, sabíeu que no era fàcil

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els partits independentistes majoritaris han de trobar la manera de fer compatible governar –mantenir l'ordre– i avançar cap a la ruptura –subvertir aquest ordre"

 

 

 

 

 

Silvia Barroso

08/09/2024

 

 

 

Els tres partits independentistes que han tingut un paper cabdal en el període que s’ha anomenat Procés –acabat o no, ja ho diran els historiadors– s’enfronten a processos per repensar-se aquesta tardor. La CUP ja fa mesos que hi dona voltes, ERC torna a amenitzar la informació política amb un congrés que cada vegada mostra més esquerdes en el que fa uns mesos era una roca granítica –el poder uneix– i Junts conté la respiració per sortir del seu procés congressual sense estridències, mirant de garantir un espai per a tothom –inclosa Laura Borràs–, sota l’atenta mirada del líder indiscutit, Carles Puigdemont, i aprofitant el moment de debilitat d’ERC.

L’hiperlideratge de Puigdemont és una arma de doble tall. Per a Junts és la millor carta sempre, però també saben que fins que no plegui no sorgirà cap altra figura que pugui encarnar realment una nova etapa. És alhora la solució i el problema. Mentrestant, a ERC, Oriol Junqueras i una altra candidatura impulsada per roviristes, les dues branques dels que han manat al partit els darrers anys, són les dues que tenen més possibilitats de guanyar la batalla per a la nova direcció. Hi haurà dues candidatures més, Foc Nou i la dels octubristes, realment renovadores però amb menys opcions de sortir-se’n.

Tots aquests moviments indiquen que, mentre l’independentisme sap que ha d’anar al racó de pensar, els partits independentistes continuen aferrats a les pulsions de sempre, especialment

Junts i ERC, en una reedició en bucle de l’eterna batalla per l’hegemonia del sobiranisme que ja mantenien aquests dos espais quan hi havia CDC (o CiU). És fàcil entendre i difícil de canviar.

Un partit que vol que es mantingui l’statu quo només ha de decidir quina és l’estratègia més efectiva en cada moment per arribar al poder. Això és el PSC, que no necessita èpica sinó saber debilitar el rival sense perdre els nervis. El seu ideal és que sigui indiferent quin candidat presenten. Només moments de gran mobilització social –com va passar el 2017– alteren els seus plans. En canvi, els partits independentistes majoritaris han (o haurien) de trobar la manera de fer compatibles dues missions contradictòries: governar –mantenir l’ordre– i avançar cap a la ruptura –subvertir aquest ordre. La relació impossible de Junts amb els Mossos d’Esquadra, la policia de la Generalitat manada pels jutges espanyols, n’és l’exemple més gràfic.

Mentre perden electorat perquè els votants independentistes deixen de veure’ls com una eina útil per a les seves aspiracions, aquests partits lluiten per la seva pròpia supervivència, cosa que inclou fer pactes amb el poder, és a dir amb el PSOE. No és fàcil, però ja ho sabien.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/partits-independentistes-sabieu-no-era-facil-898456/