PAÍS - PRINCIPAT
Entrevista al professor i ex-lletrat del TC, que acaba de publicar ‘La justicia en el banquillo’ i que preveu que els jutges espanyols no aplicaran l’amnistia durant més d’un any
Josep Casulleras Nualart
01.06.2024 - 21:40
El professor Joaquín Urías (Sevilla, 1968) arriba amb un nou llibre sota el braç, La justicia en el banquillo (Arpa), just quan s’ha aprovat definitivament la llei d’amnistia. Tot allò que hi explica serveix per a entendre per què els jutges espanyols intentaran de torpedinar-la; què fa que allò que els mou no sigui la defensa dels drets i les garanties de la gent, sinó la defensa a ultrança d’un model de societat ancorat en el franquisme. Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol, preveu que durant més d’un any cap jutge espanyol no aplicarà l’amnistia.
—Els jutges boicotaran la llei d’amnistia?
—Els jutges intentaran que la llei d’amnistia no s’apliqui, amb
diferents estratègies al seu abast, i jo espero que siguin
democràtiques. Quan es va aprovar la llei hi havia desenes de jutges
indignats, protestant, i fins i tot han distribuït una guia de com
provar de disminuir-ne l’efecte. No tinc cap dubte que intentaran que la
llei s’apliqui el mínim possible. Si ho voleu anomenar boicotar, doncs
en podeu dir boicotar.
—Serà generalitzat, aquest boicot?
—La meva intuïció és que sí, que serà una cosa generalitzada, ho veurem
les setmanes vinents. I hi insisteixo: hi ha mecanismes legítims per a
no aplicar la llei, i n’hi ha que són menys legítims. Els legítims són
discutibles, però legítims. Però és que n’hi ha que són completament
inapropiats i espero que no caiguin en la temptació de provar-los.
—Quins serien aquests menys legítims? De quins sospiteu?
—La primera cosa que crec que faran els jutges és aplicar la llei segons la seva manera d’entendre el món. I això no ho podem evitar. Aleshores, on la llei d’amnistia diu que no s’amnistia la malversació que hagi produït un enriquiment patrimonial, doncs podem trobar jutges que diguin: “Bé, crec que sí que hi ha enriquiment patrimonial.” Encara que sens dubte no n’hi hagi. I davant d’això no es pot fer res. Això, diguem-ne, és legítim, és la seva manera d’interpretar la llei. Ho poden fer, i ho faran. Una altra cosa que poden fer és presentar qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Constitucional. I amb això dilataran el procediment un any, o el que sigui.
—Això dieu que és legítim.
—Sí, és cert que causa un retard, però és totalment legítim. Allò que
crec que no han de fer, i espero que no ho facin, és el que es parla en
alguns xats judicials aquests dies de no aplicar la llei, de dir:
“Considero que aquesta llei és contrària al dret europeu i, per tant, la
puc inaplicar.” Seria un atemptat contra la distribució de poders. Hi
ha una norma europea que ells malinterpreten deliberadament, que diu que
quan una norma estatal, en aquest cas espanyola, és clarament contrària
al dret de la Unió Europea, es pot inaplicar. Però aquest “clarament
contrària” vol dir que no hi hagi cap mena de dubte, que sigui evident, o
que ja hi hagi hagut un pronunciament del TJUE en un cas idèntic.
—Però això no és així.
—No, caldria que hi hagués una llei, una directiva, una norma
europea que digués: “El delicte de malversació, encara que no hi hagi
enriquiment il·lícit, no es pot amnistiar.” Clarament voldria dir això.
Però que tergiversis la norma europea per a no aplicar la norma
espanyola, això és simplement saltar-se el sistema de fonts i és
pràcticament trencar la democràcia.
—Què passaria si s’arribés a aquest extrem?
—El problema d’aquestes coses és que contra el poder judicial no es pot
fer res. Al poder judicial no se’l pot sancionar; no ho poden fer el
poder executiu, ni el legislatiu, ni fins i tot els mateixos jutges. Si
un jutge creu que un altre ha dit una barbaritat en una sentència, no
s’hi pot fer res. No hi ha solució. La solució serà presentar un recurs;
si qui ha actuat així és el Tribunal Suprem, doncs es pot presentar un
recurs al Tribunal Constitucional…
—No seria un cas de prevaricació? La fiscalia no podria actuar contra aquests jutges?
—Sóc radicalment contrari a recórrer al delicte de prevaricació. La
prevaricació és un delicte molt específic quan voluntàriament un jutge,
sabent que allò que fa no ho ha de fer, dicta una resolució sabent que
és injusta i contradient les normes de la jurisprudència en vigor. Crec
que és un error parlar de prevaricació, perquè vol dir pensar que si
discrepem del que fa un jutge, el jutge prevarica. Prefereixo pensar que
els jutges espanyols estan convençuts del que fan, i una altra cosa és
que tenen un biaix polític, que no els fa veure les coses amb claredat.
En realitat apliquen la seva ideologia política, però creuen que allò
que fan, ho fan bé. De manera que no hi ha prevaricació.
—Dèieu que hi ha xats de jutges en què es parla de no aplicar la llei d’amnistia?
—Sí. El poder judicial posa a disposició dels jutges unes llistes de
correu on es poden comunicar tots els jutges d’Espanya. I en aquesta
llista comença a haver-hi missatges en què es dóna, com una alternativa
possible, directament la no aplicació de la llei.
—Què us sembla que els fiscals del procés diguin que la malversació per l’1-O no es pot amnistiar?
—Caldria llegir bé què han dit els fiscals. Si els fiscals han dit que
els jutges, abans d’aplicar el delicte de malversació, li han de
preguntar al Tribunal Constitucional o al Tribunal de Justícia de la
Unió Europea, en discrepo, però crec que és respectable. Si els fiscals
han dit que creuen que el Tribunal Suprem simplement ha de no aplicar la
llei d’amnistia, perquè no és legítima o perquè creuen que no ajuda
l’interès general, això és un disbarat i no és jurídic.
—Diuen que no s’haurien de retirar les ordres de detenció de Puigdemont, Comín i Puig.
—És el mateix: si defensen que no s’han d’aixecar perquè abans cal
preguntar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, doncs bé, hi tenen
dret. Si el que defensen és que el Tribunal Suprem digui directament
que no les aixeca perquè no vol, perquè considera que és injust, seria
un abús de poder.
—Però l’article quart de la llei diu que una consulta al TJUE o al TC no impedirà l’aixecament de les ordres de detenció.
—Però, sincerament, això no es pot aplicar així, digui què
digui la llei. Si un jutge creu que una norma és inconstitucional o
contrària al dret de la Unió, no pot ser obligat a aplicar-la. Això
seria alterar el sistema de fonts, entrar al terreny propi del poder
judicial.
—I què penseu que passarà en relació amb Puigdemont, Comín i Puig?
—És molt difícil de preveure. Però passi què passi, crec que
serà una decisió més política que no jurídica. Em vénen al cap diferents
situacions.
—Quines?
—Hipotèticament, una situació possible és que aixequessin les mesures
cautelars, i el mateix dia que arribés el president Puigdemont a
Espanya, diguessin, d’acord, ara l’imputem per terrorisme i el fiquem a
la presó; que l’aixecament de mesures cautelars fos una manera de fer
que tornés, i una vegada ací, dictar en un altre procediment una mesura
cautelar i empresonar-lo.
—Com un esquer?
—És clar, això seria una possibilitat, insisteixo. No m’agradaria perquè
em sembla que seria fer servir les normes jurídiques de manera espúria.
Però podria passar. Una altra opció és simplement que no aixequin les
mesures cautelars per intentar de boicotar la investidura. No aixequen
les mesures cautelars i llavors desafien el president Puigdemont a venir
i a presentar-se de candidat el dia 25 o el dia que toqui. És una altra
opció que tenen. En tenen moltes. Sincerament, no crec que apliquin la
llei tal com haurien d’aplicar qualsevol altra llei. Això no ho faran de
cap manera.
—Si mantenen les ordres de detenció i detenen Puigdemont, el jutge què pot fer i què no pot fer si la llei ha entrat en vigor?
—Si hi ha una ordre de detenció en vigor, l’han de detenir. Això és
així. Un cop detingut, el jutge ha de decidir sobre la situació de presó
provisional, mesures cautelars. Què fem? El deixem anar o el fiquem a
la presó? I aquí no hi té a veure què digui la llei d’amnistia, sinó què
diu la llei d’enjudiciament i la constitució: que una persona pot estar
en presó preventiva si hi ha risc de fugida, de destrucció de proves o
que repeteixi el delicte. Si el jutge creu que es donen aquestes
circumstàncies, pot ordenar l’entrada a la presó.
—Amb quin argument?
—El jutge pot dir que li ha fet una pregunta al Tribunal de Justícia de
la UE, i que en cas que el tribunal digués que la llei és contrària al
dret europeu i que no s’ha d’aplicar, Puigdemont s’hauria escapat. I per
evitar-ho, el mantindrem a la presó. És molt probable que el
mantinguessin a la presó.
—A qui podria recórrer Puigdemont si passés això?
—Té tots els recursos al seu abast. No podria anar directament al
Tribunal de Justícia, hauria d’intentar abans que el Suprem mateix ho
reparés; si no, hauria d’anar al Tribunal Constitucional i després
podria anar al Tribunal de Justícia. Però això implicaria un temps, un
procediment de recursos com qualsevol altre.
—Les decisions que prengui el Tribunal Suprem en relació amb
aquesta causa poden contaminar les que hagin de prendre molts altres
jutges sobre l’amnistia?
—Espero que no. Perquè és el jutge mateix que ha de pensar si té un
dubte d’inconstitucionalitat o de contrarietat amb el dret europeu i qui
ha de decidir què fer.
—Molts jutges s’han manifestat contra la llei d’amnistia abans no s’aprovés. Quina gravetat té?
—Ara la veurem. Que han compromès la seva independència. Perquè no
correspon a un jutge de dir si li agrada una llei o no. Si ara veiem que
aquests jutges busquen estratagemes per no aplicar la llei, aleshores
els direm: vostè contamina la seva decisió judicial amb un posicionament
públic o polític que ha pres anteriorment. Aleshores entrem en un
problema de manca d’imparcialitat. Si un jutge ha sortit al carrer a
protestar contra la llei d’amnistia políticament i el dia que li toca
d’aplicar-la jurídicament diu, no l’aplico, hom pot pensar que les seves
decisions jurídiques estan contaminades per la seva manera d’entendre
el món políticament.
—I davant una cosa així, què podrien fer els perjudicats? Recusacions?
—Sí, podrien intentar la recusació. Si és que troben un jutge espanyol
que no s’hagi manifestat en públic contra l’amnistia… Però és molt
probable que rebutgessin les recusacions. Perquè la recusació la resolen
els jutges mateixos. Un perjudicat diria, escolti, que el jutge que ha
decidit de no aplicar-me l’amnistia és el mateix que fa dos mesos era al
carrer cridant, l’amnistia és una merda, mà dura amb els catalans. I el
jutge que ho resolgui dirà no, no, aquest jutge és independent.
Restaria l’opció d’acudir en última instància al tribunal d’Estrasburg, i
podria arribar fins i tot a guanyar, però passarien tants anys que
segurament ja ni recordaríem que s’havia dictat una llei d’amnistia.
—O sigui que ara començarà un camí llarg i dur per als qui haurien de ser amnistiats.
—Tinc la impressió, i tant de bo m’equivoqui, que aquest any que ve no
s’aplicarà la llei d’amnistia. No s’aplicarà. El parlament va aprovar
una llei ahir i aquesta llei no serà aplicada per cap jutge d’Espanya
durant l’any vinent. Estaré disposat a dir que m’he equivocat, i tant de
bo que sigui així, però la meva impressió és que no tindrem aplicació
de la llei d’amnistia en més d’un any.
—La visió del món que tenen els magistrats del Suprem
determinarà quines normes s’apliquen realment a Espanya. Això dieu al
vostre llibre.
—És clar, perquè el Tribunal Suprem és qui fixa la interpretació de les
lleis. I el problema greu d’Espanya, i és un problema de què no se sol
parlar als mitjans de comunicació i que és terrible, és que per
convertir-te en magistrat del Tribunal Suprem espanyol no ho fas per
oposició, ni per un examen, ni per mèrits; a Espanya els magistrats del
Tribunal Suprem els nomena a dit, arbitràriament, un partit polític. Els
nomena el Consell General del Poder Judicial, els membres del qual són
elegits per un partit. I encara que fossin elegits pels jutges. No és
raonable que els jutges que van a la cúpula de l’ordenament i els que
hauran de dir als altres com s’han d’interpretar les lleis siguin
elegits a dit, arbitràriament, sense arguments. Qualsevol jutge
espanyol, i en tenim cinc mil, de més de deu anys d’antiguitat, pot ser
magistrat del Suprem. I no hi ha més requisits. D’aquests cinc mil,
noranta arriben al Suprem.
—Quins?
—Doncs no se sap. Els noranta que tenen més contents l’òrgan que els tria.
—Expliqueu un problema important que impressiona, el dels preparadors de les oposicions a jutge.
—El sistema d’oposició és un sistema, diguem-ne, just i transparent. A
Espanya han dit, triarem els jutges que recitin més bé de memòria un
tema. Bé, és just i transparent. Però tot allò que ho envolta és tèrbol.
Entre els afers tèrbols hi ha els preparadors. Molts preparadors cobren
en negre, això se sap, al món judicial. Què vol dir que cobren en
negre? Doncs que el candidat a jutge, cada mes ha d’anar amb un sobret,
amb uns bitllets, que dóna a un jutge en actiu, que pot ser un jutge de
les instàncies espanyoles més altes. I aquest jutge en actiu li demana
un sobret perquè presumptament no el declararà a hisenda. Que per
convertir-te en jutge de vegades hagis de passar per un sistema en què
un altre jutge et diu, a mi la llei no se m’aplica sembla que no és el
millor sistema de formar jutges democràtics.
—La figura mateixa del preparador és qüestionable.
—En un examen que consisteix simplement a saber locutar, un
examen que consistirà que tu siguis capaç de recitar de memòria cantant,
que mesuraran el ritme, com de bé vocalitzes, que t’ajustis al temps,
en un examen d’aquest tipus, que hi hagi d’haver un preparador que ja és
dins la carrera, aporta un element més de confusió que no de
transparència.
—I de sospita de fins a quin punt el fet que el preparador
sigui algú o algú altre influeix en el futur d’aquest possible nou
jutge?
—No goso dir que hi hagi qui aprovi per recomanació del seu preparador.
Però, sens dubte, no és indiferent qui sigui el preparador. Vull dir que
hi ajuda. Però és que el sistema sencer està viciat: qui ha pensat que
un bon jutge és un senyor capaç de recitar de memòria tres-cents temes i
aprendre a vocalitzar? Qui ha decidit que això sigui la millor manera
de decidir qui és jutge? Es neguen que hi hagi cap cas pràctic, no
examinen si ho saben aplicar a la realitat; es neguen que hi hagi
exàmens escrits en compte d’orals… No volen que sigui transparent, no
volen que sigui sense conèixer el candidat. No volen que sigui aplicant
les lleis. I tampoc volen que hi hagi un sistema més obert en què
s’exigeixi experiència prèvia, que s’hagi treballat abans d’advocat, en
què s’introdueixin mecanismes de vigilar que no hi hagi persones amb
problemes mentals greus… L’únic sistema és saber cantar tres-cents
temes.
—Quan es diu que la justícia espanyola no va fer la transició de la dictadura a la democràcia, què significa?
—La justícia espanyola no ha fet la transició de la dictadura a la
democràcia, però de la dictadura de Primo de Rivera! No és un disbarat,
això que dic. En la Segona República ja hi ha una discussió perquè els
jutges no s’elegeixin per una oposició memorística, i ja hi ha una
discussió social que diu que els jutges bloquen totes les reformes de
l’esquerra i transformadores. Quan Franco arriba al poder, depuren
milers i milers de professors, milers i milers de policies, de
funcionaris… En tot el poder judicial espanyol els jutges depurats són
quatre o cinc. Perquè els jutges ja eren franquistes abans de Franco. Ja
eren el poder que s’havia plantat contra la República.
—I quan es mor Franco?
—Tampoc no es depura cap jutge. Els jutges que manen són els jutges que
havien estat franquistes. El primer intent de netejar, en certa manera,
el poder judicial, el va fer Felipe González l’any 1984, que va canviar
l’edat de jubilació, de 73 anys a 65, perquè els que havien lluitat a la
guerra civil, els que anaven vestits d’uniforme, els que havien anat a
la División Azul, els que havien fet afusellar, almenys aquests es
jubilessin. Bé, això va ser un escàndol. Els jutges van dir, això és
intolerable, un atac a la independència. Però se’n van jubilar molts.
Què va passar? Que aquest sistema d’entrar al poder judicial, que et van
enformant a una manera de ser, va fer que els que entraven fossin igual
que els que hi havia. Fixeu-vos: l’any 1980 a les primeres eleccions al
CGPJ el 100% dels magistrats elegits per altres jutges eren de
l’associació ultraconservadora de jutges. I d’aquests, més de la meitat
eren franquistes decidits, falangistes. I són els que controlen el
Consell la primera vegada.
—I quan es canvia la llei?
—Era per evitar això, però ho corregeixen a mitges. Perquè el Partit
Popular ha controlat sempre el Consell General del Poder Judicial. Amb
això, a Espanya, no és que no s’hagi fet la transició, és que no s’han
pres mesures formatives perquè entrin a la carrera jutges cada vegada
més demòcrates; en el temari d’oposicions amb prou feines es parla de
democràcia, de constitució, de drets fonamentals… No s’ha fomentat que a
la carrera judicial entrin jutges demòcrates i que els jutges que hi ha
aprenguin a ser-ho.
—I s’arrossega una cultura judicial en què al centre hi ha la unitat d’Espanya i no pas els drets humans.
—No queden jutges que treballessin amb Franco. Però els referents de
tota la cúpula judicial actual, tots els seus referents, els seus
padrins, els seus preparadors, tots han estat jutges franquistes. Aquí
sí que hi ha hagut una successió. I els jutges actuals, com a classe
social, com a grup sociològic, són molt més pròxims a la dreta, a la
ultradreta, i els interessos que defensen són els que són. I ho veiem
diàriament. És molt fàcil que et trobis jutges que no respecten el dret
de manifestació, que no respecten l’habeas corpus, que no
investiguen la policia acusada de maltractaments. Això és molt freqüent.
Jutges que defensin els drets ciutadans, poquíssims, i jutges que des
de dalt defensin els interessos de la nació espanyola, molts. Tenim
milers de jutges preocupats per l’amnistia i gairebé no tenim jutges
preocupats pels maltractaments a les comissaries, pels maltractaments
als immigrants, perquè no es pugui exercir el dret de manifestació, etc.
ENLLAÇ ENTREVISTA :
https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-joaquin-urias-amnistia-puigdemont-preso/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada