Morir-se en català per Carme Junyent D.E.P.

 

• Carme Junyent recorda al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l'administració hi té coses a dir i a fer · Això ho diu mentre ens explica amb què es troba ella en aquests darrers dies de la seva vida
• S’ha mort Carme Junyent, la dona sàvia que no es va rendir mai

 

 

 

 

3.09.2023 - 08:44

|Actualització: 03.09.2023 - 09:42

 

 

 

Carme Junyent va escriure aquest article els darrers dies de la seva vida. Tal com ens va demanar, el publiquem després de la seva mort.

 

Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres.

 

Ara que m’hi trobo jo, voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència. En els centres hospitalaris són freqüents les converses bilingües; jo no canvio de llengua i ells tampoc. Però també és cert que molts professionals dels orígens més diversos m’han atès en català. En un cas em vaig trobar una

infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no hi ajuden gens.

 

Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament. Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar.

 

Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.

 

Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.

 

Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar sobre la quantitat de persones del món que a l’hora de morir no es poden expressar en la llengua que els van transmetre. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la seva part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.

 

A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua.

 

El doctor Gustavo Tolchinski m’ha aconsellat que no malgasti energies en estímuls externs. Difícil. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema.

 

Un dia que he d’anar a urgències, em trobo de tot. Moltes converses bilingües amb els infermers, zeladors i altre personal. Però hi ha un moment certament excepcional. Algú pateix una aturada cardíaca i veig com tot el personal es mobilitza com si fos un sol home. L’única paraula que sento en castellà és “paro”, que més aviat sembla una consigna més que un avís d’una aturada.

 

Potser el fet més sorprenent és quan rebo la nova visita del PADES després de la meva conversa sobre la lluita per la llengua. La infermera em diu que haurem de fer la visita en castellà i és el mateix metge qui diu que no, que la farà en català. Ell està certament més passiu, però no hi ha cap problema pel que fa a la llengua.

 

A urgències quan cau el dia hi ha una nova aturada cardíaca. Quan tot s’acaba, la infermera fa córrer la cortina i diu: “Descansa en pau, bonica.”

 

Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

 

“Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes.”
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.

 

 

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/