Començar la desconnexió

 

 

OPINIÓ

 

 

Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 5 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

 

Les dones i els homes de Catalunya estem avesats als diàlegs de l’absurd. Tenim l’experiència quotidiana que ens truquin per telèfon i, quan despengem, una veu preocupada ens pregunti si ja tenim penjat al coll o al canell l’avisador amb botó automàtic —no fos cas que caiguéssim en regar els geranis o ens trobéssim malament, estant soles, quan és negra nit… La veu que ens espanta calla uns segons i tu contestes amb empatia sense adonar-te encara de l’engany, però tant hi fa que et queixis que just ara t’acabes de donar un cop al cap i comença la migranya, o que t’han trucat en mal moment i vols seguir fent la migdiada… A l’altre costat del fil hi ha un robot que ho té tot gravat, tant el que diu com els segons en què calla… i que a la fi t’adones que ni tan sols fa veure que t’escolta.

 

Però els diàlegs de sords es van imposant. Traspassen l’àmbit comercial i són sobretot els polítics els que els hi han donat relleu en el dia a dia. Vegeu tota la riquesa kafkiana d’aquesta profecia del president Aragonès en declaracions a l’ACN l’agost del 2022, assegurant que “no renunciarà a la taula de diàleg encara que hi hagi un canvi de govern a Espanya”. Segons Pere Aragonès, Catalunya

no s’aixecarà MAI de la taula de negociació. “I si ho fa, Espanya haurà de donar compte de per què ho fa”… El president no sembla conscient que ni PP ni Vox (però tampoc el PSOE) reten mai comptes per res del que fan ni, sobretot, per res del que han promès que farien i no compleixen. Però, a més, retre comptes, a qui? Ni tan sols als seus electors els hi fan arribar un argument enraonat ni quan guanyen, ni quan perden. Viuen aïllats en el seu banc del parc, amb la gran bandera de borbònia hissada, mentre desitjo, de fet, que el Godot que esperen no arribi mai. I ja instal·lat en el millor teatre de l’absurd, segueix dient el president Aragonès, “nosaltres no renunciem a continuar un procés per continuar exigint la celebració d’un referèndum i l’amnistia”… Per si algun lector o lectora es perd, la proposta era exigir referèndum i amnistia als compositors del “a por ellos”, als botxins del 155 i als espietes de Pegasus.

 

" Segons Pere Aragonès, Catalunya no s’aixecarà MAI de la taula de negociació. “I si ho fa, Espanya haurà de donar compte de per què ho fa”… El president no sembla conscient que ni PP ni Vox (però tampoc el PSOE) reten mai comptes per res del que fan ni, sobretot, per res del que han promès que farien i no compleixen. Però, a més, retre comptes, a qui? "

 

I ara? També ara?

 

No és estrany, doncs, que el final del diàleg frustrat que es va produir a les urnes diumenge passat per part de més d’una “vanguàrdia” de més de 300.000 votants, s’assembli tant a la que es dona als robots telefònics sense orelles ni oïda que fan veure que t’escolten quan sols volen vendre el que sigui. Molta gent va preferir anar a la farmaciola per tractar-se la migranya o quedar-se al sofà i seguir fent migdiada. Però que no s’enganyi cap resident de present o de futur de La Moncloa pensant que aquesta abstenció militant és una desautorització del moviment sobiranista. És un gest poderós de consciència política, una mena de motí pacífic i gens sorollós dels descendents, en sentit molt ample, de la Barcelona del 7 de juny de 1640.

 

Comparteixo amb en Joel Joan que cal, de nou, en lloc de reeditar diàlegs que porten a la gran polseguera de les falsedats que s’enfonsen, tornar a posar molt nerviós l’enemic des del bon humor i la rialla sorneguera. Cal tornar a penjar estelades a l’Ajuntament i a la Generalitat, “i canviar el nom de plaça Espanya per Primer d’Octubre, per exemple”.

 

Jo m’hi apunto, mentrestant. Mentre els que han de retre comptes no ho fan, i mentre els que han d’analitzar a fons on rauen les responsabilitats de totes les mentides i dels diàlegs fallits més que anunciats, ni s’hi posen.

 

Més val desobeir, reflexionar i guanyar coherència, que no obeir i seguir la processó que sí que ens empresona en la condició de súbdits vigilats pels requetebesnets de les tropes de Felip IV. Tampoc es tracta de cap heroïcitat. Sols d’autoestima i de vergonya. Com diu en Joel Joan, hem de fer coses (mentrestant) “que es poden fer i que potser són simbòliques, però que posen molt nerviós l’adversari perquè la desobediència simbòlica, al cap i a la fi, és la desconnexió absoluta d’Espanya.”

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/comencar-desconnexio-angels-castells_1038867_102.html