Crònica de la conspiració espanyola contra el grup de l’ONU reconegut pel TJUE

 

 

OPINIÓ - DIARI DE LA GUERRA JUDICIAL

 

 

Podria passar que la sentència de Marchena fos anul·lada gràcies, en part, a un informe que ell mateix va deplorar i ridiculitzar

 

 

 

 

 

Josep Casulleras Nualart

 02.02.2023 - 21:40

Actualització: 03.02.2023 - 07:32

 

 

Era la recta final del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. A final de maig del 2019 corria la brama que el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU (GTDA) faria públic el dictamen sobre la denúncia que hi havien presentat Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras contra el seu empresonament i processament. I efectivament, el 29 de maig a migdia, quan la sessió al Suprem s’havia aturat per a dinar, va arribar el dictamen i va caure com una bomba. Perquè la duresa de les conclusions era inaudita: denunciava una desena de violacions de drets humans sobre els presos i n’exigia l’alliberament immediat i una indemnització pels perjudicis causats. Però el Suprem no en va fer cabal. Manuel Marchena va menysprear i fins i tot va insultar els membres d’aquest grup de l’ONU en una resolució plena de fúria i d’amargor amb què desestimava les peticions de llibertat de tots els presoners, quan el judici ja era vist per a sentència, i la maquinària mediàtica i política espanyola es va tornar a activar, en una exhibició de lawfare de manual, per a desacreditar la feina del GTDA i qüestionar la imparcialitat dels seus membres, començant pel president, el mexicà José Guevara Bermúdez. Però tres anys i mig després, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu al Tribunal Suprem espanyol que els dictàmens d’aquest grup són vàlids per a constatar deficiències sistèmiques, persecucions polítiques o vulneracions de drets fonamentals.

 

Havent dinat, i quan reprenia la sessió de la tarda del 29 de maig, Benet Salellas va demanar la paraula a Marchena per exigir, d’acord amb les conclusions del dictamen, la llibertat immediata de Jordi Cuixart.

 

 

 

 

 

 

El jutge li va dir que ho demanés per escrit. Ho van fer ell i la resta d’advocats dels presos, que no van tenir-ne cap resposta fins gairebé un mes després, quan el judici ja havia quedat vist per a sentència. I Marchena els deia que de cap manera no els pensava alliberar, que l’empresonament, amb la fase de deliberació sobre la sentència ja començada, tenia més sentit que mai. Va menystenir la feina del grup de treball i la va desqualificar amb paraules molt dures, que avui contrasten amb el reconeixement formal que en fa el TJUE.

 

La irritació que demostrava l’escrit de Marchena era extraordinària. Dedicava una desena de pàgines a mirar de desacreditar els arguments del grup de treball i la credibilitat i l’honestedat dels experts que en formaven part. Sobretot pels arguments amb què atacaven durament l’arbitrarietat i la motivació política de les decisions judicials, preses pel Suprem mateix, d’haver mantingut tancats els presoners polítics. “El dictamen del WGAD [les sigles del grup, en anglès] conté també valoracions probatòries inassumibles sobre la concurrència de la violència com a element típic del principal delicte pel qual s’ha formulat l’acusació […]. S’hi inclou una valoració a cegues d’elements probatoris l’autèntica realitat dels quals no ha pogut ser apreciada pels redactors de l’informe.”

 

I encara anava més lluny, quan negava un dels casos més escandalosos amb què es va trobar el grup de treball: la decisió de Pablo Llarena de mantenir tancat a la presó Joaquim Forn amb l’argument que es refermava en la seva ideologia independentista. Marchena i la resta del tribunal deien: “No falten pas, en el dictamen, afirmacions extravagants, mancades de tota lògica i d’impossible encaix en el nostre sistema processal. És el cas de l’apartat 117, segons el qual ‘el grup de treball va rebre informació convincent, no refutada pel govern, sobre la situació del senyor Forn, detingut i acusat en aquesta causa, i que fou persuadit de suprimir el seu activisme en favor de la causa independentista en canvi de ser alliberat’.” Segons Marchena, aquesta afirmació “és una insídia, que només pot ser subscrita a partir d’un desconeixement groller dels principis que defineixen el procés penal en el nostre sistema constitucional”.

 

El cas és que Llarena realment ho va fer. Vet aquí la resposta que Llarena va donar a Forn el 2 de febrer del 2018 i que tant va alarmar els membres del grup de treball: 

 

Però la crítica principal al grup de treball, tant de Marchena com del govern espanyol de Pedro Sánchez, era la manca d’imparcialitat i la suposada complicitat amb els denunciants, i concretament amb l’advocat que va formular la denúncia pels presoners, Ben Emmerson. Per a fonamentar aquest argument, van construir un relat que fa tot l’aspecte d’un parany. El dictamen es feia públic el 29 de maig de 2019, però el vespre abans era filtrat i sortia publicat a Nació Digital. Aquesta notícia, que citava “fonts jurídiques” i que afirmava que l’estat espanyol disposava del dictamen des del dia abans, 27 de maig, va ser utilitzada per Manuel Marchena explícitament en el seu escrit de resposta als presos per a afirmar que Ben Emmerson, com a advocat de Junqueras, Sànchez i Cuixart davant del GTDA havia fet la filtració.

 

L’endemà mateix, el dia 29 al matí, el contingut de l’informe era filtrat també a El País. Però com que havia sortit abans a Nació Digital, Marchena va concloure sense cap dubte que això venia dels denunciants, i que això demostrava la poca serietat del grup de treball. No es qüestiona, és clar, la possibilitat que qui ho filtrés fos algú de la part de l’estat espanyol, precisament per afavorir aquest relat. Perquè, segons les normes de funcionament del grup de treball no seria possible que fes la filtració ningú de la part demandant, és a dir, dels advocats dels presos. Perquè diu textualment que “les opinions elaborades pel Grup de Treball seran enviades al govern afectat”. I afegeix: “Quaranta-vuit hores després d’haver estat transmeses, seran comunicades a la part demandant.”

 

El govern espanyol va esgrimir aquest mateix argument de la filtració catalana, i va qüestionar la imparcialitat d’alguns dels membres del grup de treball. De fet, dos dies després de la publicació de l’informe, l’ambaixador espanyol a la seu de l’ONU a Ginebra, Cristóbal González-Aller, va anar a trobar els periodistes acreditats al Palau de les Nacions Unides, per dir-los que demanaria l’abstenció de dos dels membres del grup de treball i per a queixar-se que hi havia hagut filtracions a la premsa, i que el primer mitjà que se n’havia fet ressò havia estat un diari digital català. Ho explicava el periodista argentí Juan Gasparini, resident a Ginebra i acreditat a l’ONU, que, per cert, també publicava una còpia de la comunicació oficial de l’ONU a la missió permanent d’Espanya amb data del 27 de maig de 2019.

 

Però ja s’havia creat el relat i la premsa espanyola va disparar, tot amplificant els arguments del Suprem i del govern espanyol, acusant els membres del grup de treball d’haver rebut diners de la Generalitat i fins i tot dient que els dictàmens que fa no tenen cap valor oficial. Marchena va dir que estava d’acord amb la manera com la fiscalia s’havia referit a aquest grup de treball: “purament auxiliar i informatiu d’eventuals i futures preses de posició i declaracions generals del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides”.

 

Galleda d’aigua freda a Llarena

La justícia de Bèlgica ho veia ben diferent, i per això va explicar que no concedia l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol per un risc de vulneració de drets fonamentals, el de la presumpció d’innocència i el del jutge predeterminat per llei. I ho decidia, sobretot, d’acord amb l’informe del Grup de Treball de l’ONU sobre la situació dels presos polítics. El jutge Pablo Llarena es trobava en un atzucac, la persecució dels exiliats fracassava, i per això va enviar les preguntes pre-judicials al TJUE sobre quines eren les condicions que podien dur a la denegació d’una euroordre. Algunes de les preguntes qüestionaven la validesa d’aquest dictamen i del grup de treball mateix.

 

Llarena confiava que el TJUE li digués que no tenia valor, que el GTDA no té caràcter oficial ni validesa. Però li ha respost que sí que es pot tenir en compte. “Aquest informe pot ser tingut en compte per una autoritat judicial, entre més elements, a efecte d’apreciar l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’estat membre [emissor de l’euroordre] o de deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi la persona.” Perquè, tal com diu el TJUE, el GTDA prové de les resolucions 15/18, 20/16 i 33/30 del Consell dels Drets Humans de l’ONU, creat per la resolució 60/251 de l’assemblea general de les Nacions Unides, del 15 de març de 2006.

 

Aquest reconeixement, malgrat Marchena, malgrat Pedro Sánchez i tota la maquinària mediàtica espanyola, fa que perilli tot el castell de cartes, perquè ja el podran tenir en compte sense cap mena de dubte tant als tribunals europeus que hagin d’examinar les euroordres com el Tribunal Europeu dels Drets Humans quan hagi de decidir si anul·la la sentència del procés. I podria passar –caldrà veure-ho– que la sentència de Marchena fos anul·lada gràcies, en part, a un informe que ell mateix va deplorar i ridiculitzar.

 

Podeu consultar ací el text enviat a les parts el maig del 2019:

 

 

 

 

ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.vilaweb.cat/noticies/grup-treball-onu-llarena-tjue-ben-emmerson/