dijous, 2 de juny del 2022

La independència el febrer del 2025 a tot estirar? I per què no? (i III) Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Una cosa clau per a encarar el nou envit és netejar-nos de tanta toxina com ens han posat a sobre de manera interessada 

 

 

Vicent Partal

01.06.2022 - 21:40

Actualització: 02.06.2022 - 08:04

 





Comence allà on vaig deixar ahir aquesta sèrie: Tot això té sentit exactament perquè ja sabem com es fa la independència perquè ja l’hem fet. I aquest és el tresor més preuat que ens ha deixat l’octubre del 2017.

 

L’afirmació ve a tomb d’allò que molts lectors saben que és una de les meues preocupacions principals de fa anys, que és el baix nivell intel·lectual de la nostra classe política i la facilitat amb què es deixen entabanar per les fabricacions espanyoles. Concretament, vull parlar de dues d’aquestes fabricacions que, si no les retornem al seu lloc, faran molt difícil d’avançar en la línia del que explicava en els dos capítols anteriors. Cal desmuntar-les. L’una és la caracterització pejorativa interessada del fet indiscutible que el procés és un procés, i l’altra, la negació, com més va més insistent i irritant, del fet que vam arribar al final del camí i es va proclamar la independència. Que no sabérem mantenir-nos-hi després és tota una altra història –que no saberen mantenir-nos-hi els nostres polítics, per ser exactes. Però insistir en la “inexistència” de la declaració d’independència del 2017, com fan alguns grups cada vegada més, és un error monumental. Dels més grans possibles.

 

Això és un procés, és clar que sí

La primera volta que vaig veure que algú feia servir la paraula “processista” en to pejoratiu em vaig alarmar molt. Vaig pensar, de fet, que algú a Espanya era llest, havia entès la perillositat del moment i havia maniobrat d’una manera molt encertada per als seus interessos. Fent córrer la burla del processisme es desarticula la palanca principal del moviment, que no és sinó créixer en forma d’un procés. Portar el país d’un punt A a un punt B, a poc a poc si cal, però de manera molt consistent.

 

El procés d’independència de Catalunya no és que siga un procés, és que ha de ser un procés o no serà res. I, per tant, hauríem de bandejar de la manera més eficient aquest ús espuri de la paraula processista com si fos un insult, com una manera d’identificar precisament –i contradictòriament, vet-ho – els qui volen frenar-lo.

 

Un procés, qualsevol procés, té alts i baixos i, per això, entendre’s com un procés és l’instrument útil i adequat si la tasca que s’ha de fer és enorme. Les coses fàcils no necessiten processos, passen i prou. Tanmateix, les coses difícils sempre han de seguir un procés de transformació, que pot ser més llarg o més curt, però que només es dóna per tancat quan s’ha acabat tot. Si vius en un procés, les contrarietats es poden entendre com un aprenentatge. Però si negues el procés, si negues l’acció de progressar seguint el fil dels esdeveniments, qualsevol sotragada pot fer-ho tot miques i causar un desànim insuperable.

 

La independència, la vam fer

En aquest sentit, empalme amb la segona preocupació. La d’aquesta negació tossuda de la proclamació de la independència del 2017. Una negació obligada per a la nostra classe política, perquè l’octubre del 2017 és irreconciliable amb l’opció autonomista, però que no ho hauria de ser per a nosaltres.

 

Ho diré d’una manera que espere que siga comprensible. Siga per un segon, siga per un minut, siga per mitja hora, siga per unes hores, siga per un cap de setmana, el 27 d’octubre de 2017 tots vam saber que Catalunya era una república independent. No tan sols nosaltres. També Espanya. Si no, per quins set sous tots els seus ambaixadors van fer gestions davant tots els estats del món demanant que aquesta independència no fos reconeguda? Allò que va venir a continuació és molt discutible, evidentment. I molt decebedor. Però també és una lliçó que aporta llum en el procés.

 

Negar aquesta proclamació, fer veure que no va existir o que simplement va ser un engany premeditat, a parer meu, és jugar el joc dels altres i rebolcar-se gratuïtament en el fang. El Primer d’Octubre, la població va superar de lluny allò que esperaven i volien els polítics –aleshores ho intuíem, però durant molt de temps no vam ser conscients de fins a quin punt això els va agafar amb el pas canviat. Els ciutadans van marcar un objectiu el Primer d’Octubre, i encara més el 3 d’octubre, que anava molt més enllà del que els polítics havien planificat o previst. I del que la majoria estava disposada a fer. Però la independència es va acabar imposant per sobre la voluntat de no arribar-hi, de frenar just abans. Tots sabem que podríem haver acabat aquells dies convocant unes tristes eleccions autonòmiques, però, per sort, això no va passar. Finalment, es va proclamar la independència, el Parlament de Catalunya va proclamar la independència, obligat per l’impuls de la gent i per la por dels partits de veure’s arrossegats per aquella força volcànica que eren els nostres carrers.

 

Que hi havia dos projectes, dues hipòtesis, dues disposicions, avui ho sabem fora de tot dubte. Aleshores, no tant. Però siga com siga, és des d’aquest punt de partida que és important seguir. El carrer va aconseguir el seu objectiu, que era la proclamació de la independència. Però el carrer va fallar, vam fallar, a l’hora de confiar excessivament en la classe política i no prendre amb les nostres mans la disputa del poder amb Espanya.

 

Dos anys després, en canvi, el carrer, la gent, ho va fer. La reacció a la sentència del Suprem és el moment de la història recent en què Espanya ha estat més a punt d’anar-se’n en orris i l’hem posat més contra la paret. El canvi d’actitud de la gent entre el 2017 i el 2019 és espectacular si es mira en termes de procés. Literalment increïble. Però encara vam fallar el darrer segon, acceptant de deixar el control de la situació el darrer instant als partits. Avui sabem que l’aeroport ja no el podien defensar més, la policia espanyola i catalana, i que els antidisturbis se’n van anar d’Urquinaona amb la cua entre les cames, espantats i morts de por per la reacció popular. Ens van frenar el darrer moment en aquells estranys tripijocs del Tsunami, però no em negareu que amb tot plegat vam aprendre molt. Fins i tot que el Tsunami, tan criticat, ens va permetre de saber com en som, de forts.

 

Siga com siga, la qüestió és què passarà ara quan hi haja un nou embat. I és imprescindible que aquesta volta no es repetesca la situació anterior, raó per la qual és imprescindible, completament imprescindible, alliberar-nos del relat que situa la independència únicament i necessàriament en el marc de l’acció de la classe política i del parlament autonòmic. I, per tant, fer valdre la potència de la gent. I, sí, això significa dir amb orgull i en veu alta que nosaltres, el 27 d’octubre de 2017, vam forçar el Parlament de Catalunya a proclamar la independència i el parlament la va haver de proclamar. No és que fóssem a un pam i ara siguem a dos pams. És que érem a un pam i vam arribar a tancar la mà amb la llibertat dins. Si després la vam tornar a obrir i ens hem deixat prendre una part d’aquesta victòria, això és una cosa que s’explica i es pot entendre, però que no pot negar el valor de tot el que es va fer.

 

I en aquest punt em permetreu que retorne al començament d’aquesta sèrie d’articles que començava dilluns a propòsit d’una magnífica intervenció de Ramon Folch. La corba portadora del conflicte i la impossibilitat d’entendre’ns entre Catalunya i Espanya s’ha enfilat, sens dubte i de manera clara, d’ençà del 2017, i s’ha enfilat precisament, justament, perquè vam fer la independència. Per aquesta raó, Espanya tem de manera visceral i irracional que ho tornem a fer. I aquesta és la clau de tot el que ens passa i això ho explica tot. És perquè vam desbordar les organitzacions, els partits i el govern el Primer d’Octubre que després va passar tot el que va passar. I la repressió que va posar Espanya a un pas del precipici l’octubre del 2019 només s’explica perquè el Primer d’Octubre vam desbordar les organitzacions, els partits i el govern i vam portar el país més enllà del que era escrit i preparat. Ep!, i tot això que vivim avui –l’espionatge amb Pegasus, la batalla judicial europea, els atacs irats contra el català, l’assetjament públic del catalanisme, aquesta maniobra per terra, mar i aire contra els Països Catalans– s’explica únicament perquè el Primer d’Octubre vam desbordar les organitzacions, els partits i el govern i vam fer la independència. Perquè haver fet aquesta independència obliga Espanya a reaccionar amb tot per evitar el canvi de frontera. I com que ho fa de manera descontrolada i antidemocràtica, no pot sinó elevar el nivell de la crisi. Facen el que facen els nostres polítics.

 

Espanya és un estat gran i amb anys de tradició. Ha vist nàixer i morir estats, canviar fronteres –les seues mateixes un munt de vegades– i caure règims. Per això saben del perill de la persistència d’aquest procés i de la força que emana d’un fet fundacional del nivell que va tenir el referèndum d’autodeterminació. Per això es gasten milions perseguint i espiant, posem per cas, Marta Pascal, per dir un nom xocant. A nosaltres ens pot semblar ridícul perquè encara no hem assumit que això és un combat nació contra nació. Però per a ells, tot ha canviat d’ençà del Primer d’Octubre i és ben simple: nosaltres som l’enemic. Tots. Ja no som d’ells. Ja no som dels seus i, per aquesta raó, allò que val per a qualsevol ciutadà del seu estat ja ha deixat de valer per a nosaltres. Fins i tot Marta Pascal, si se’m permet abusar del concepte.

 

La corba descriptora, la d’aquesta setmana o la passada, pot ser penosa i trista. Molt penosa i trista. Tot això del govern autonòmic i els pactes sobre el català i els jocs olímpics i tantes altres mandangues. Però la corba portadora –la que marca l’avanç del procés– és allà dalt, en un moment àlgid, si no en el moment àlgid. Perquè no hi ha hagut mai un enfrontament total de la dimensió colossal d’aquest que hi ha ara entre Espanya i Catalunya.

 

Precisament per això és tan important entendre el valor de les paraules i no deixar-se portar pels seus interessos propagandístics, pels interessos espanyols. I si ho sabem fer i sabem ressituar-nos, el 2025 pot ser una bona data per a tornar-hi, més forts que mai, sabent més coses que mai i probablement més endurits que mai. Per què no? Aquesta és la pregunta: per què no?

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-independencia-al-febrer-del-2025-com-a-maxim-i-per-que-no-i-iii/