Ha cridat poderosament l'atenció que una enquesta feta pública pel Catalonia Global Institute hagi xifrat en més d'un 70% el percentatge d'independentistes catalans que estarien disposats a participar en accions de desobediència civil pacífiques per aconseguir la independència de Catalunya. En realitat, el percentatge exacte és del 71,3% i l'empresa que ha elaborat l'enquesta és GESOP, la casa demoscòpica amb què sol treballar en enquestes polítiques El Periódico, la qual cosa la fa poc sospitosa de tenir un biaix independentista en les seves conclusions. Juntament amb aquest primer titular n'hi ha tres més que val la pena destacar: és superior al 60% a totes les zones de Catalunya, inclosa l'àrea metropolitana; superior al 69% en totes les franges d'edat, apropant-se al 77% en la compresa entre els 16 i els 29 anys; i el fet que hi hagi gairebé 26 punts de diferència entre el 86% dels votants de la CUP que expressen la seva voluntat de participar en un moviment d'aquestes característiques i el 60,8% d'ERC, al mig el 72,9% de Junts.

 

Atesa la distribució entre independentistes i no independentistes a Catalunya, que sol considerar-se en aquesta mena d'anàlisi de pràcticament dues meitats iguals, estaríem parlant que el suport del 71,3% de partidaris de la independència es traduiria en el fet que aproximadament un terç de la societat catalana està disposada a participar en accions de desobediència civil pacífica, la qual cosa

acaba sent una xifra de possibles voluntaris per a protestes d'aquesta naturalesa molt elevada. El fet que sigui la primera enquesta d'aquesta naturalesa que es fa no permet avaluar la situació respecte a altres moments recents per conèixer si la tan esbombada frase de desmobilització de l'independentisme català és una realitat o és més una impressió existent i sense una base real.

 

En qualsevol cas, el que sí que es pot acabar és que l'estat actual de coses i la desmobilització existent és sobretot una necessitat de les direccions polítiques dels partits que, en un marc de repressió continuada per part de l'Estat, han agafat aquest camí davant de la falta d'una alternativa consistent, acordada i majoritària. La desobediència civil pot ser una opció i, de fet, ja hi va haver els qui van pensar en una via similar durant els fets d'octubre del 2017, encara que va ser descartada, ja que existia el temor que el seguiment d'amplis sectors de la societat catalana fos molt desigual i deslluís la resposta si s'havia d'allargar en el temps. De fet, Tsunami Democràtic va avançar alguna acció, com la de l'aeroport del Prat, però de seguida es va replegar, amb la qual cosa va causar un gran desconcert i un mal enorme a la resposta ciutadana que s'estava produint.

 

Res no és igual que el 2017, començant per la situació dels partits, que prediquen una cosa i en fan una altra i es mostren impotents a l'hora de complir allò a què s'han compromès. El fiasco de l'exdiputat del Parlament Pau Juvillà ha estat l'últim intent fallit de donar resposta a la repressió i a una sentència judicial per part d'Esquerra, Junts i la CUP, i l'únic que ha sobreviscut és la disputa entre els partits per revertir el cas de l'exparlamentari cupaire. Barallades com estan les tres formacions en el dia d'avui, dubto que hi hagi un camí que vulguin acordar, ja que si a alguna cosa s'han acostumat és sobretot a la discussió permanent, encara que això no porti enlloc.