Editorial Vicent Partal : Allò que importa no és si els catalans cauen simpàtics o no

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els arguments que van impulsar el moviment sobiranista català s'han instal·lat permanentment i no es dissoldran per més violència i repressió que ens apliquen  

 

Per: Vicent Partal

12.04.2022  21:50

 

 

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va fer públic ahir un estudi sobre la polarització política i territorial a l’estat espanyol. En podeu consultar les dades completes, totes bastant sucoses.

 

El titular periodístic generalitzat ha anat bàsicament cap a allò que és més cridaner: que els catalans del Principat són el col·lectiu menys apreciat pels altres. No incidiré en una cosa que de nova no en té res: això és així de fa segles i no ho mou res ni ningú. En canvi, em sembla més interessant la manera com l’enquesta retrata la divergència profunda entre Catalunya i Espanya, irresoluble. La separació emocional i de projectes entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol, sense ser l’objecte primer de l’estudi, traspua pertot arreu.

 

És molt significativa, per exemple, la visió que es té de la transició espanyola, el fet històric que, al cap i a la fi, és l’origen evident de la situació actual. Quan es demana el grau d’acord amb la frase “la forma com es va dur a terme la transició de la democràcia és motiu d’orgull”, la mitjana d’acord al Principat és rotundament contrària: un 3,75 –essent 0, desacord i 10, acord. El País Basc també hi és contrari, però allà amb una mitjana del 4,45. I  sorprèn que a tota la resta hi haja, malgrat tot allò que ja sabem –GAL, lladres coronats, corrupció generalitzada, autoritarisme, jutges i militars…–, un acord amb la frase que oscil·la entre el 6 i el

7. N’estan orgullosos –també, ai!, al País Valencià que és l’altre territori del nostre país on es fa l’enquesta. La dada és significativa, doncs, i de passada qüestiona i desarma completament aquell pobríssim argument que encara algú intenta colar, que diu que, com que el Principat va votar amb entusiasme la constitució espanyola als anys setanta, ara no pot criticar-la ni voler-la canviar.

 

En la mateixa línia resulta també molt interessant la distància enorme que hi ha en les preferències sobre les formes d’organització de l’estat. Al Principat hi ha un 15% dels enquestats que voldrien menys autonomia o bé suprimir-la i un 10% que voldrien romandre com estan. Tan sols un 10%. En canvi, un 22% vol més autonomia i un 45% vol l’autodeterminació, que diria que s’entén com a sinònim d’independència.

 

La lectura d’aquestes dades també impressiona perquè explica fins a quin punt l’estat de les autonomies és un projecte literalment fracassat. Només un 32% dels catalans encara creu que la millor manera d’organitzar-se és en una comunitat autònoma. La resta o és la minoria espanyolista que la vol liquidar o és la majoria que la vol liquidar per esdevenir un estat independent. I per a copsar el valor d’aquestes xifres no cal sinó contrastar-les mirant al País Basc, el segon país més partidari de l’autodeterminació segons l’estudi. Perquè allí la xifra dels qui encara creuen que amb l’autonomia actual o una millora ja anirien bé s’enfila fins al 54%. I aquesta diferència, de més de vint punts, no pot ser més gràfica a l’hora d’explicar que el projecte estrella de la transició és un producte completament caducat al Principat.

 

Afegiré tan sols una darrera dada que m’ha cridat especialment l’atenció i que té molt a veure també amb la manera com va començar el procés d’independència: parle del repartiment fiscal. Quan es demana als enquestats el grau d’acord amb la frase “els impostos són un mitjà per redistribuir la riquesa de la societat”, el Principat se situa a la banda mitjana d’acord, que és alta, un 5,34. En canvi, quan es demana el grau d’acord amb la frase “el sistema fiscal hauria de gravar les regions més riques per transferir recursos a les pobres”, ací la diferència es torna estratosfèrica. Alerta amb la dada: un 34,6% dels enquestats del Principat, dels mateixos que estan d’acord amb el paper anivellador dels impostos en l’altra pregunta, hi està totalment i rotunda en contra. I què hem d’entendre de la lectura conjunta –i que algú podria pensar que és contradictòria– d’aquestes dues dades? Doncs només es pot interpretar que la societat catalana està d’acord a fer servir els imposts per a equilibrar la societat, però no que l’ensarronen i l’espolien.

 

Són aquestes noves dades, que refermen sondatges i estudis dels darrers anys però que només tenen una lectura possible: hi ha una base molt sòlida, rocallosa, del descontentament català, de la rebel·lió ciutadana contra l’actual estat de coses. I tots sabem quina solució té. Tant ho sabem, de fet, que fins i tot en el moment més decebedor en termes polítics d’aquests darrers dotze anys apareix tot amb una claredat rotunda quan algú fa preguntes. Ens van enganyar amb la transició, l’autonomia ja no serveix per a dur endavant el país i l’espoliació és insofrible i fa mal a la cohesió social. I la solució és la independència. Els arguments que van impulsar el moviment sobiranista català s’han instal·lat permanentment i no es dissoldran per més violència i repressió que ens apliquen. I per aquesta raó a mi em sembla, modestament, que és d’això que s’hauria de parlar i debatre, de com resoldre-ho, i no pas de si caus o deixes de caure simpàtic a ningú.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/allo-que-importa-no-es-si-els-catalans-cauen-simpatics-o-no/