OPINIÓ
"Els que reben són els civils desarmats, i els únics corredors que hem vist fins ara són els de la mort"
Com deia un conegut columnista ucraïnès, l’únic corredor humanitari que realment pot funcionar és el que permeti fer fora Vladimir Putin del Kremlin i acabar d’una vegada per totes amb la bogeria que ell ha provocat. Mentre el líder rus no desaparegui sembla molt difícil que hi hagi, no ja corredors dignes d’aquest nom, sinó qualsevol rastre d’humanitat en aquelles terres. Fins ara la tragèdia d’Ucraïna ha costat milers de vides, i es calcula que ha generat 1’5 milions de refugiats –els quals encara s’incrementaran de forma substancial. S’entén que la fugida sigui l’opció més raonable, o fins i tot l’única opció, per aquella gent que vulgui sortir viva de l’infern.
Al principi, la notícia dels corredors humanitaris va ser rebuda amb un moderat optimisme. Semblava que més enllà de la follia de la invasió armada, hi havia un bri de compassió humana, i que les
negociacions estèrils entre els contendents servien, si més no, per mitigar una mica el patiment dels civils. Però la primera prova va fracassar als afores de Mariúpol, ciutat assetjada i condemnada a sobreviure sense aigua corrent, ni transport ni electricitat en temperatures sota zero. Les tropes russes van començar a obrir foc sobre els ciutadans quan tot just feia uns minuts que s’havia declarat l’alto-el-foc. Bé, Moscou va dir que el foc havia començat a la banda ucraïnesa. En fi.
Es va intentar un segon cop, amb el mateix resultat, i ara ha tornat a fracassar per tercera vegada. Els russos havien afinat la seva proposta; hi hauria corredors humanitaris que sortirien de Kíiv, Khàrkiv, Sami i Mariúpol, encara que la majoria en direcció a territori sota control de l’exèrcit rus. L’equip ucraïnès ho ha considerat inacceptable i immoral, perquè per als refugiats hauria suposat caure del foc a les brases. Els que marxen volen anar a terres segures, i en l’actualitat això significa sortir clarament de l’òrbita russa i arribar als santuaris de la Unió Europea. Però Moscou ha decidit que és millor buidar les ciutats –per rebentar-les a gust- i retenir la població com a ostatge en una altra banda, ja que sempre pot ser d’utilitat militar.
Tot això amb el so de fons de les bombes que no paren de caure, amb força a Mikolàiv i de forma intermitent a la resta de ciutats. Vista l’experiència, es fa difícil esperar que a la quarta vagi la vençuda –tant de bo-. Però és clar, cal intentar-ho fins a l’extenuació. Costa entendre aquest joc sinistre, com de ruleta russa, encara que a l’hora de la veritat, tot el que té a veure amb aquesta guerra, potser més que en altres guerres, resulta surrealista i complicat d’explicar. És possible que alguns militars russos es comprometin amb les treves, i que en canvi d’altres facin la guerra pel seu costat. O que rebin ordres contradictòries, o que es facin la punyeta entre ells, o que no es comuniquin. O que els líders ucraïnesos tampoc no ho facin del tot bé. Vés a saber. Al final, els que reben són els civils desarmats, i els únics corredors que hem vist fins ara són els de la mort.
S’ha arribat a un punt en què la població civil és una peça més a l’escaquer del conflicte, i no es veu per enlloc la manera de resguardar infants, dones i gent gran que evidentment no suposen cap perill en els enfrontaments armats. L’explotació dels civils comença a ser una de les pitjors cares d’aquest conflicte. Els militars russos fan servir les víctimes innocents com a palanca de pressió al govern de Kíiv i també a la comunitat internacional. Putin ja ha deixat clar, en aquesta ocasió com en el passat, que li importen un rave les pèrdues de vides humanes, tant de persones innocents con fins i tot dels seus propis soldats. En la banda ucraïnesa, fa pànic la idea de buidar les ciutats, deixant que aquestes siguin aplanades a força de bombes, i que ni tan sols la comunitat internacional s’alarmi a causa de la població civil, si aquesta ja es trobaria refugiada a centenars de quilòmetres.
Tot plegat fa molta ràbia i tristor. I en aquest escenari, l’únic que sembla moure’s per empatia és el president francès, Emmanuel Macron, que es mostra disposat a passar el tràngol de telefonar Putin tantes vegades com calgui per provar de salvar vides. Des de Washington, el missatge obsessiu que sentim és el de castigar el Kremlin –que sens dubte s’ha de fer, però no només això-. Des de Kíiv tot s’ho menja el discurs lògic de resistència i des de Moscou, en fi, tot se centra en la virilitat de l’orgull ferit i paraules que semblen extretes dels llibres d’història. A veure si la Unió Europea és capaç d’anar-se col·locant en el terreny de l’humanitarisme, que ningú no ha volgut ocupar fins ara. Això sí, hauran de fer callar un dels bel·licistes i anti-russos més destacats del planeta, el portaveu d’exteriors europeu, Josep Borrell. Una tasca la qual, ho podem dir els que el coneixem, es presenta com una de les més difícils del moment històric.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/corredors-de-la-mort-378255/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada