Editorial Vicent Partal : Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Si el Primer d'Octubre ja no és el punt d'arrencada de res, el president del Primer d'Octubre simplement passa a ser un president més  

 

Per: Vicent Partal

19.05.2021  21:50

 

 

El 28 d’octubre de 2017, l’endemà de la proclamació de la independència, el president Puigdemont va fer un discurs a la seu de la Generalitat a Girona. A Barcelona, al Palau de la Generalitat, el qui havia de retransmetre el discurs va activar els mecanismes rutinaris perquè arribàs, per les xarxes socials, al màxim de ciutadans possibles. Però, de sobte, va sentir els crits del seu superior immediat que li demanava d’aturar l’emissió per no tenir problemes amb els nous amos de la Generalitat, els del 155.

 

Tots dos eren i són independentistes, actius a les xarxes socials, i membres de Junts, ara, i de Convergència abans. Tots dos han continuat treballant aquests tres anys a la Generalitat, tot i que amb dificultats personals i persecucions. I tots dos, el qui aquell dia volia anar encara més lluny i el qui al minut u ja es feia enrere, van piular que havien votat a favor del pacte de govern entre ERC i Junts, en la consulta interna organitzada pel seu partit. El resultat ja el sabeu. Han guanyat.

 

I aquesta és la victòria, gairebé quatre anys després, dels crits a Palau contra la retransmissió del discurs de Puigdemont. Sorprenentment, amb la col·laboració del president mateix. Ell, i Laura Borràs, es van presentar a les eleccions prometent coses com ara que si se superava

el 50% dels vots –la frase és de l’actual presidenta del parlament– es proclamaria la independència. Amb els vots al sarró, però, el no-candidat Jordi Sànchez (no candidat, evidentment, per la injusta repressió espanyola) ha estat el negociador sembla que únic i ha negociat un pacte i un govern que signifiquen, sense embuts, la renúncia al Primer d’Octubre i a tot allò que representa. Ep! A tot allò que representa del punt de vista de la independència, però també del punt de vista democràtic. I poques proves pot haver-hi més evidents sobre això que la votació interna de Junts. Si eixia que sí, Aragonès seria president i si eixia que no, Aragonès seria president. Extraordinari.

 

Clara Ponsatí ho va descriure ahir dient que després d’això ja no hi hauria cap partit que mantingués el mandat del Primer d’Octubre com a base de la seua acció. I aquesta és la realitat. ERC hi va renunciar a partir de l’aplicació del 155 i la CUP i Junts han tardat una legislatura però ja hi han arribat, també. Quan el president Quim Torra, una altra de les poques veus crítiques amb aquest pacte, avisava al final del seu mandat que l’autonomia, la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència, l’encertava de ple.

 

I la prova és que immediatament després de l’anunci de l’acord, la discussió i l’interès ha passat a la manera de repartir-se els càrrecs i a les prerrogatives que tindrien els uns i els altres aquests dos anys, que ells creuen que seran plàcids, tot esperant que Madrid vulga negociar. Eduard Voltas ho explicava, exultant, en aquest piulet que no pot ser més clar: “encara que la DUI no estigui en l’horitzó”, diu… Ni vint anys, ni cinquanta, ni mil. 

 

 

 

És molt bona notícia comprovar que per a la major part de Junts (dirigents i bases) la Generalitat no només no és “un obstacle” sinó que val la pena governar-la encara que la DUI no estigui a l’horitzó. https://t.co/PDs1dtL3mS

— Eduard Voltas (@eduardvoltas) May 19, 2021

 

 

 

 

(I ara quin al·licient tindrà Madrid si ja no queda ningú que puga amenaçar l’estabilitat de Pedro Sánchez? Per quin motiu hauria de compensar ningú si ningú no l’amenaçarà amb res? El pacte és dolent fins i tot en això.)

 

La ruptura s’ha aparcat, doncs. Amb totes les conseqüències que això tindrà. Torne als dos líders callats –o que assenteixen, que no ho sé. Borràs ja pot anar fent les maletes. Quan els tribunals espanyols l’aparten del càrrec ningú no la defensarà, més enllà de les frases retòriques. Com va passar al president Torra.

 

Quant al president Puigdemont, aquest pacte, amb el menysteniment total i rotund que fa del Consell per la República, implica la seua marginació. Es consuma la maniobra de despullar-lo de la legitimitat històrica i irrepetible adquirida el Primer d’Octubre i amb la proclamació de la independència. Perquè si el Primer d’Octubre ja no és el punt d’arrencada de res, aleshores el president del Primer d’Octubre simplement deixa de ser això que en deien “el president legítim” i passa a ser un president més. Com Montilla. Com Mas. Com Torra. Com Aragonès. O això es pretén, això se cerca amb la maniobra. De fet, és menys president que els altres i tot, perquè ell resta a exili, atacat per tothom i sense cap escut polític que el defense. Ni mossos que el custodien.

 

Tornem, per tant, al 2009, Arenys de Munt. O al 2010, manifestació d’Òmnium contra la sentència de l’estatut. O al 2012, formació de l’ANC i manifestació de l’Onze de Setembre. Tornem, doncs, a un panorama en què els partits aspiren a gestionar l’autonomia i adopten l’independentisme com una consigna decorativa i, a tot estirar, com a aspiració que no es pot fer real abans de vint anys.

 

Això sí, amb dues diferències que ho poden canviar tot en qualsevol moment. Per una banda, que els polítics catalans poden renunciar voluntàriament a la confrontació, però Espanya s’hi ha instal·lat, en la confrontació. I per tant, ni que ho vulguen, als polítics catalans no els serà fàcil. La repressió no s’aturarà ni un sol minut.

 

I encara els en serà menys, de fàcil, per la segona qüestió: que és que hi ha un gruix de la població, que no sé quanta gent és, però que és molta més que el 2009, el 2010 i el 2012, que entén que som definitivament submergits en un conflicte nacional –nació contra nació–, que ja no es pot reconduir com si no hagués passat res entre el 2010 i el 2021. Gent que sap, perquè ho ha comprovat fent córrer urnes, que la unilateralitat és l’únic camí que funciona. Gent que ha tastat la victòria i la llibertat. I per aquesta raó ja no pot renunciar-hi de cap manera. Recordeu què explica Wollin…

 

 

 

 

 

ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.vilaweb.cat/noticies/junts-renuncia-al-primer-doctubre-i-aparca-lopcio-de-la-ruptura/