Cent dies de coalició: guerra soterrada, pandèmia descontrolada, taula oblidada

CORONAVIRUS






Nicolas Tomás
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 21 d'abril de 2020

Va costar sang, suor i llàgrimes, i sobretot empassar-se molts gripaus. Però el 13 de gener passat, finalment, va veure la llum el primer govern de coalició progressista des de la Segona República. Va arribar després de tres intents fallits, i l’últim especialment sagnant per a l’esquerra espanyola. Avui es compleixen cent dies d’aquell 13 de gener que va prendre possessió la coalició Sánchez-Iglesias, els qui pocs mesos abans es vetaven a la llum pública. Ha arribat l’hora dels primers balanços, en un moment excepcional que ha accentuat les disfuncions: una Espanya en estat d’alarma per una pandèmia global.



Quaranta dels cent dies en temps de coronavirus.


Segurament l’avanç imparable de la pandèmia ha estat el termòmetre més fiable de la fragilitat del govern de coalició. Hi va arribar tard i malament. El confinament s’ha anat improvisant, amb unes comunitats autònomes que han anat per davant, assumint un
lideratge no exercit. La compra centralitzada, sense experiència en aquest mercat, ha obstaculitzat l’abastiment de material sanitari i ha dut a fiascos com els dels tests i les mascaretes defectuoses. Les UCI han arribat a un nivell a punt del col·lapse. La tragèdia de les residències ha posat de manifest tot el que no s’ha fet. Amb aquest balanç, fins i tot el test del CIS suspèn la gestió del govern de coalició: el 47,8% dels espanyols desaproven l’executiu en aquesta crisi i fins al 60% desconfia del president Sánchez. I les mateixes disputes dins l’executiu han acabat d’entorpir la resposta a la pandèmia. Van prometre unitat i ja ha quedat en un calaix.



El millor exemple és el de l’ingrés mínim vital, que tots dos socis van plasmar a l’acord del govern de coalició. Havia de ser anunciat fa una setmana en una roda de premsa conjunta de Pablo Iglesias i José Luis Escrivá, que són els qui treballen en la mesura. Almenys això és el que va traslladar l’entorn d’Iglesias als periodistes a cop de Telegram.



Escrivá se’n va assabentar el mateix dia de la suposada presentació, i a través de la premsa. Finalment no va haver-hi presentació. Tampoc no va haver-hi “ingrés mínim vital pont”, esbombat per l’equip del vicepresident als mitjans. Al final Sánchez i Iglesias han pactat que aquesta renda mínima arribi al maig. Mentre Unidas Podemos diu que aquell mes ja es podrà cobrar, el PSOE es limita a dir que durant la segona quinzena anirà al Consell de Ministres.

La pandèmia ha estat el termòmetre més fiable de la fragilitat del govern de coalició

No és l’únic exemple que ha deixat al descobert la pandèmia. Si les primeres mesures econòmiques no van arribar amb el decret d’estat d’alarma, després del Consell de Ministres més llarg de la història de la democràcia, va ser per les fortes discrepàncies entre la vicepresidenta econòmica Nadia Calviño i el vicepresident social Pablo Iglesias. El xoc entre complir amb l’estabilitat pressupostària i fer polítiques socials ambicioses. El PSOE no volia anar tan lluny com Unidas Podemos. Un episodi similar al de l’ingrés mínim va viure’s amb la paralització dels desnonaments i les ajudes als llogaters, en les quals treballava el ministeri de José Luis Ábalos. Va ser Unidas Podemos qui 24 hores abans de la seva aprovació va difondre un esborrany –que no va acabar sent el definitiu– i va penjar-se la medalla per haver aconseguit prohibir els desnonaments i distingir petits i grans propietaris. Això sí, finalment són “petits propietaris” fins als deu immobles. En el fons tot anava d’una guerra soterrada pel relat, per penjar-se la medalla i capitalitzar els petits avenços.

El consentiment sexual, el primer 'round'

 

Un parell de mesos abans va passar el mateix amb la llei de llibertats sexuals, la del “només sí és sí”, el gran projecte de la ministra Irene Montero. La norma va arribar després que Montero aconseguís prendre les competències d’Igualtat a la vicepresidenta Carmen Calvo, la qual cosa va fer molt mal. I va anar acompanyada d’una guerra de filtracions. Després d'aconseguir dur-la al Consell de Ministres, Unidas Podemos ho plantejava en termes gairebé bèl·lics, assegurant que havien “guanyat la batalla a Calvo”.



Apuntaven contra el ministre Juan Carlos Campo: "A aquest ministre de Justícia cal obligar-lo per fer avenços feministes, aquesta serà una de les batalles aquesta legislatura”.



Pablo Iglesias va arribar a titllar-lo de “masclista frustrat”. La resposta del Ministeri de Justícia: filtrar l'informe d'al·legacions tècniques a Igualtat. Guerra oberta entre ministeris. El departament de Campo advertia d'una "inadequada tècnica legislativa", amb "continguts normatius que no requereixen rang de llei". També posaven sobre la taula que "no queda clara la delimitació amb la llei integral contra la violència de gènere", que hi havia articles duplicats d'altres lleis vigents i fins i tot recomanava fer servir paraules que estiguessin recollides pel diccionari de la RAE.

Alguns avenços en matèria laboral

 

Malgrat tot, sí que hi ha hagut algun avenç social, sobretot en matèria laboral. No debades, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, de Galícia en Comú, és la segona ministra més ben valorada segons el CIS, només superada per l’”independent” Pedro Duque. Fins a la pandèmia, va ser la dirigent gallega qui va capitalitzar les principals fites del govern de coalició, fet que ha generat molts recels en les files socialistes. La de Treball va ser una de les carteres que van negar-se a cedir l’estiu passat, i que va portar al fracàs de la investidura de Pedro Sánchez. Malgrat tot, la pujada del salari mínim interprofessional s’ha quedat de moment en 950 euros, encara lluny dels 1.200 euros als quals van comprometre’s en el programa de govern. De la reforma laboral del PP només se n’ha derogat fins ara un article, el que permetia l’acomiadament de treballadors per acumulació de baixes mèdiques. Aquest acomiadament passa a ser improcedent, però no es prohibeix, com tampoc no es prohibeixen els acomiadaments pel coronavirus. Yolanda Díaz també formava part inicialment dels ministeris que treballaven en la renda mínima, però ha estat subtilment apartada. La majoria d'iniciatives s'han vist paralitzades per la pandèmia.

De taula amb Torra a taula amb Casado

 

El coronavirus també ha aturat la promesa de diàleg bilateral amb Catalunya. La legislatura va començar amb la constitució —amb retard— de la taula entre l’Estat i la Generalitat a La Moncloa. Només s’ha arribat a reunir un cop, fins que va esclatar el virus amb tota la seva força. Des de llavors, Pedro Sánchez va assumir el comandament únic i va recentralitzar competències que fins llavors gestionaven les comunitats des de fa dècades. El president espanyol ja treballa en una nova taula multilateral amb tots els partits per fer front a la covid-19, però ni rastre de la bilateral. Quan ERC demana que es reactivi, la resposta de La Moncloa és que caldrà esperar. Ara prefereix asseure's amb Casado abans que amb Torra.

La dreta més extrema

 

Al davant, el govern progressista de coalició ha trobat la dreta més extrema des de la desaparició de Fuerza Nueva de les Corts espanyoles. No només per la irrupció dels ultres de Vox, que amb la repetició electoral va convertir-se en la tercera força del Congrés i normalitzar la seva presència, sinó també per l'efecte arrossegament del centredreta. En aquests moments costa distingir el discurs de Pablo Casado del de Santiago Abascal. La divisió de l'esquerra espanyola és el seu combustible.




ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.elnacional.cat/ca/politica/coronavirus-100dies-sanchez-iglesias-guerra-soterrada-dialeg_494874_102.html