OPINIÓ - EDITORIAL
«Ara fa un any, quan érem en aquesta manifestació i a les portes del referèndum, tots sabíem què faríem i quins passos ens tocaven. En canvi, avui només sabem que resistirem com calga, però els mesos van passant sense que el govern i els partits polítics concreten gran cosa»
Per: Vicent Partal
09.09.2018 22:00
Tot fa pensar que la manifestació
d’aquest Onze de Setembre superarà tots els rècords. Venint com venim de
l’octubre republicà del 2017 i, sobretot, de la consegüent repressió
duríssima contra l’independentisme, tothom veu què pot significar. Un
any després de l’aplicació del 155, el fracàs de la política repressiva
no pot ser més evident. El país es manté ferm i dempeus, disposat a
continuar lluitant i a fer efectiva la República. I l’intent de
decapitació no ha aconseguit l’efecte d’esmorteir-lo ni d’anul·lar-lo.
Ben al contrari, sembla que el fa créixer.
Aquest intent d’escapçar-lo, amb presons i exilis, ha aconseguit, això sí, de desorientar-nos. Ara fa un any, quan érem en aquesta manifestació i a les portes del referèndum, tots sabíem què faríem i quins passos ens tocaven. En canvi, avui només sabem que resistirem com calga, però els mesos van passant sense que el govern i els partits polítics concreten gran cosa. Ni tan sols han engegat aquell Consell de la República que tothom va dir que era la peça clau per a institucionalitzar la nova situació nascuda del primer d’octubre.
A més, aquesta indefinició va acompanyada d’uns dubtes i d’unes discussions que en alguns casos arriben a qüestionar el sentit d’allò que va fer Catalunya l’octubre del 2017. Causa una sorpresa enorme, per exemple, de veure polítics independentistes criticant ‘l’independentisme màgic’ quan ells mateixos ens van convocar a votar afirmant que al cap de divuit mesos seríem independents, o quan
van jurar que abandonarien el congrés de Madrid l’endemà de la proclamació de la independència.
I sobta més encara sentir crítiques a la unilateralitat passant per alt que ha estat la unilateralitat que ha aconseguit l’èxit de traure l’estat espanyol de la zona de confort i que ha aconseguit obligar-lo a desencadenar tota una actuació antidemocràtica que és l’única oportunitat que tenim de fer possible la nostra victòria. Però la qüestió és saber què en pensa la gent i quina opinió en té.
Cada Onze de Setembre, tots ho sabeu bé, ha estat decisiu per a encarrilar el procés. Els qui omplen els carrers obliguen la classe política a prendre decisions perquè els recorden que hi ha un país disposat a fer allò que siga. Vist així, l’Onze d’enguany serà estrany, però és a les vostres mans que no ho siga. Serà estrany perquè d’entrada no és clar què hi anem a reclamar. És clar que ha de ser que volem la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Però, com? És molt difícil de definir només amb un clam quina és la voluntat de milions de persones i, tanmateix, hi ha tantes coses que hauríem d’intentar aclarir amb la marxa de dimarts…
Segons com vaja la manifestació, podrem deduir molt bé si una majoria prou gran està d’acord amb el govern i els seus actes o no. Si estem d’acord amb cadascun dels tres partits independentistes i allò que fan o no. Si estem d’acord d’acceptar les conseqüències del judici sense desobeir o no. Si volem que s’engegue el Consell de la República o no. Si podem acceptar que el parlament retire la condició de diputats als represaliats. Si estem d’acord amb què fa el parlament o no. O si calen noves eleccions per a entendre on som ara. Hauríem de saber si la gent està d’acord que cal construir un espai a l’esquerra que intente incloure els comuns per a créixer d’aquesta manera. O si empènyer ja és prou. I com cal afrontar les eleccions municipals, especialment a Barcelona. I si trobem raonable que el joc de partits hi torne a generar l’oportunitat de tenir un batlle no independentista…
La manifestació, doncs, pot ser aquesta onada que torne a empènyer la classe política un any més. Però aquesta vegada això dependrà més que mai de cada manifestant, de cadascú de vosaltres, dels vostres crits, de les vostres pancartes, dels vostres cartells, de què hi puguem observar, de les sensacions que faça aquella gernació aplegada a la Diagonal.
Per això és molt important que, si voleu independència, dimarts hi crideu clarament a favor. I que si voleu unitat, crideu unitat. I que si creieu que les coses no es fan bé, que crideu que cal no fer ni un pas enrere o que hi expresseu el vostre desacord. O, a l’inrevés, és molt important que no crideu tot això si esteu d’acord que ara cal començar un període destinat a demanar un referèndum acordat amb Madrid. Personalment, observaré la manifestació amb un gran interès cercant indicis per a valorar si allò que discuteixen als palaus concorda amb què es diu als carrers o no. Perquè aquest, i exposat cruament, és el gran dubte que tinc ara i avui. I tinc moltes ganes de contrastar-ho amb els amos veritables del procés d’independència, amb vosaltres, la gent del carrer.
Aquest intent d’escapçar-lo, amb presons i exilis, ha aconseguit, això sí, de desorientar-nos. Ara fa un any, quan érem en aquesta manifestació i a les portes del referèndum, tots sabíem què faríem i quins passos ens tocaven. En canvi, avui només sabem que resistirem com calga, però els mesos van passant sense que el govern i els partits polítics concreten gran cosa. Ni tan sols han engegat aquell Consell de la República que tothom va dir que era la peça clau per a institucionalitzar la nova situació nascuda del primer d’octubre.
A més, aquesta indefinició va acompanyada d’uns dubtes i d’unes discussions que en alguns casos arriben a qüestionar el sentit d’allò que va fer Catalunya l’octubre del 2017. Causa una sorpresa enorme, per exemple, de veure polítics independentistes criticant ‘l’independentisme màgic’ quan ells mateixos ens van convocar a votar afirmant que al cap de divuit mesos seríem independents, o quan
van jurar que abandonarien el congrés de Madrid l’endemà de la proclamació de la independència.
I sobta més encara sentir crítiques a la unilateralitat passant per alt que ha estat la unilateralitat que ha aconseguit l’èxit de traure l’estat espanyol de la zona de confort i que ha aconseguit obligar-lo a desencadenar tota una actuació antidemocràtica que és l’única oportunitat que tenim de fer possible la nostra victòria. Però la qüestió és saber què en pensa la gent i quina opinió en té.
Cada Onze de Setembre, tots ho sabeu bé, ha estat decisiu per a encarrilar el procés. Els qui omplen els carrers obliguen la classe política a prendre decisions perquè els recorden que hi ha un país disposat a fer allò que siga. Vist així, l’Onze d’enguany serà estrany, però és a les vostres mans que no ho siga. Serà estrany perquè d’entrada no és clar què hi anem a reclamar. És clar que ha de ser que volem la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Però, com? És molt difícil de definir només amb un clam quina és la voluntat de milions de persones i, tanmateix, hi ha tantes coses que hauríem d’intentar aclarir amb la marxa de dimarts…
Segons com vaja la manifestació, podrem deduir molt bé si una majoria prou gran està d’acord amb el govern i els seus actes o no. Si estem d’acord amb cadascun dels tres partits independentistes i allò que fan o no. Si estem d’acord d’acceptar les conseqüències del judici sense desobeir o no. Si volem que s’engegue el Consell de la República o no. Si podem acceptar que el parlament retire la condició de diputats als represaliats. Si estem d’acord amb què fa el parlament o no. O si calen noves eleccions per a entendre on som ara. Hauríem de saber si la gent està d’acord que cal construir un espai a l’esquerra que intente incloure els comuns per a créixer d’aquesta manera. O si empènyer ja és prou. I com cal afrontar les eleccions municipals, especialment a Barcelona. I si trobem raonable que el joc de partits hi torne a generar l’oportunitat de tenir un batlle no independentista…
La manifestació, doncs, pot ser aquesta onada que torne a empènyer la classe política un any més. Però aquesta vegada això dependrà més que mai de cada manifestant, de cadascú de vosaltres, dels vostres crits, de les vostres pancartes, dels vostres cartells, de què hi puguem observar, de les sensacions que faça aquella gernació aplegada a la Diagonal.
Per això és molt important que, si voleu independència, dimarts hi crideu clarament a favor. I que si voleu unitat, crideu unitat. I que si creieu que les coses no es fan bé, que crideu que cal no fer ni un pas enrere o que hi expresseu el vostre desacord. O, a l’inrevés, és molt important que no crideu tot això si esteu d’acord que ara cal començar un període destinat a demanar un referèndum acordat amb Madrid. Personalment, observaré la manifestació amb un gran interès cercant indicis per a valorar si allò que discuteixen als palaus concorda amb què es diu als carrers o no. Perquè aquest, i exposat cruament, és el gran dubte que tinc ara i avui. I tinc moltes ganes de contrastar-ho amb els amos veritables del procés d’independència, amb vosaltres, la gent del carrer.
Enllaç opinió :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada