PAÍS - PRINCIPAT
Entrevista a l'advocat escocès de la consellera Clara Ponsatí.
Per: Andreu Barnils
10.04.2018 22:00
Aamer Anwar (1967)
és el prestigiós advocat que representa l’ex-consellera Clara Ponsatí a
Escòcia. Especialitzat en drets humans i lluita contra el racisme, el
2017 fou escollit advocat de l’any. Demà Anwar i Ponsatí tenen una cita
important, perquè comença una vista preliminar davant la justícia
escocesa, que haurà de decidir si tramita l’euroordre i extradeix la
consellera Clara Ponsatí, en un procés que pot durar temps. En aquesta
entrevista telefònica, Anwar explica quines seran les línies de la seva
defensa legal. I també què hi feia, a Barcelona, el 17 d’agost passat i
quina importància va tenir presenciar l’atemptat a la Rambla per a
acabar acceptant de representar Ponsatí.
—Creiem que les autoritats espanyoles no han seguit un procés com cal. Aportarem arguments sobre drets humans i explicarem per què creiem que ens trobem davant una persecució política contra Clara Ponsatí. I per això creiem que l’euroordre no hauria de ser vàlida.
—Quines són les parts més xocants de l’euroordre de Llarena contra Ponsatí?
—Que l’acusin de rebel·lió violenta i malversació de fons públics. Espanya l’acusa de molts actes criminals, però el més sorprenent és que no poden concretar en cap moment quins són els actes violents que ha comès la Clara, professora i acadèmica molt estimada. Tampoc no fan cap esment dels actes violents comesos per la policia espanyola. És totalment grotesc acusar la Clara d’haver organitzat i promogut violència quan l’únic que ha fet és promoure pacíficament un referèndum. És una distorsió de la realitat. I que s’encari potencialment a trenta anys de presó és francament ridícul. Fan servir l’euroordre per motius polítics. A l’euroordre no parlen dels sis mil policies espanyols ni de què van fer. Ni una paraula. I ara la Clara ha de ser responsable d’allò que van fer ells? Finalment, l’euroordre és molt detallada, i es remunta a les accions del govern fins a l’any 2015. No entenc com Clara Ponsatí, que va entrar al govern l’estiu de 2017, pot ser responsable d’actes comesos el 2015. Ponsatí és una acadèmica brillant, però que jo sàpiga no ha inventat la màquina del temps. Encara!
—Malversació d’1,6 milions d’euros, si resulta que el Tribunal Suprem espanyol va dir el novembre del 2017 que no hi havia hagut malversació. Jo no veig com la Clara, professora i acadèmica, va treure profit econòmic, amb corrupció, de l’organització d’un referèndum acordat pel parlament català.
—Al vostre Twitter he vist que us demaneu sobre el llegat de Francisco Franco a Espanya.
—Quan em trobo en la situació d’haver d’enviar escrits al jutge dient que si lliura Clara Ponsatí a Espanya es violaria la seva presumpció d’innocència i el seu dret de defensa, la seva llibertat d’expressió, de pensament i de seguretat, veig que tot són drets fonamentals. I que si aquests drets s’arribessin a violar, planaria l’ombra del franquisme. Tots són drets fonamentals que no eren pas assumits, a Espanya.
—Espanya té una justícia independent?
—Quan es diu que Espanya té un sistema judicial independent i que, de fet, és una democràcia, diem que és cert en la major part dels casos. Però quan es tracta dels catalans… La imatge de democràcia civilitzada d’Espanya s’ha fet miques. La imatge construïda després de la mort de Franco ha estat llançada a les escombraries. Les accions que hem vist dels policies espanyols, o els cants franquistes, són un tomb cap als anys foscs del franquisme. Si duen la Clara a una presó de Madrid em sembla que no es podrà garantir un procés com cal.
—Per què?
—Perquè el parlament espanyol, els polítics espanyols, els ministres, els policies, el sistema judicial, ja han pres una decisió. De fet, la meitat del govern català és a l’exili, i l’altre a la presó. D’una dictadura ens ho esperaríem. D’un país del tercer món, potser. Però és que tot això passa al costat de casa. Fa molt mal i causa tensió veure com tants països, i polítics, se’n desentenen. Haurien de reaccionar arran de la violació de drets humans. I, per la raó que fos, ens hem trobat amb un silenci sepulcral. Amb excepcions, com Escòcia, i Nicola Sturgeon, va haver-hi silenci sobre les accions brutals i feixistes de la policia espanyola contra els catalans. Creiem, tal com s’ha expressat, que és l’intent deliberat de criminalitzar les aspiracions de llibertat. Per molts escocesos, i britànics, la situació actual és de xoc. Aquí vam tenir un referèndum i les opcions no van ser bales de goma ni porres. Va ser diàleg polític. Les democràcies civilitzades parlen, i no fan servir violència. Per això es fa la comparació amb un retorn al franquisme.
—L’alliberament de Puigdemont tindrà cap conseqüència en el cas de Ponsatí?
—Nosaltres treballem molt a prop dels advocats de Puigdemont, i dels altres presos polítics. Compartim correus, informació, i òbviament l’alliberament de Puigdemont és important perquè el punt central, com en el cas de la Clara, era la rebel·lió violenta. I s’ha descartat. Nosaltres ens trobem en el mateix punt. No veiem enlloc de l’euroordre el lligam entre ella i la violència exercida per la policia espanyola. Al final, serà el sistema judicial escocès que decidirà. Ara preparem la documentació del cas Puigdemont, perquè s’afegeixi a la documentació que preparem per al jutge. Treballem plegats, com un equip. Els advocats estan preparats per cooperar a tot Europa pels presos polítics catalans. L’objectiu és un: assegurar que els nostres clients són lliures de custòdia i que no són víctimes de persecució política. L’objectiu, al final, és que les autoritats espanyoles no se’n surtin.
—L’estratègia legal de defensa sembla funcionar. Però i
l’estratègia d’atac? No hi hauria manera de fer seure Espanya a la
banqueta dels acusats?—Això ho han de decidir els catalans. El govern espanyol, i els ministres, i més polítics han parlat de ‘decapitar’ el govern català. Un govern pacífic i democràtic que tenen a l’exili, o a la presó. Tenen el desig de deixar els catalans sense veu. Passa que crec que serà impossible d’aixafar els dos milions de vots independentistes. Al final, l’estratègia a seguir és una qüestió que han de decidir els catalans. Sí que crec que quan un govern i la policia fa servir força bruta per aixafar la democràcia o els drets civils normalment fracassen. Fracassen perquè el moviment polític uneix el moviment estudiantil, sindical, i apareix la desobediència civil. Les vagues. Es fan servir tots els mitjans pacífics necessaris per a promoure la seva causa. Però sí, crec que la qüestió legal és molt important perquè hi ha base per a portar-ho al Tribunal Europeu de Drets Humans i les Nacions Unides. I demanar-ne responsabilitats. Altrament, se sent la pudor d’hipocresia dels líders europeus: gasten temps i energia defensant Europa i els drets humans fora d’Europa, però quan passa en un estat veí, callen. I el silenci només vol dir una cosa: complicitat. I la complicitat vol dir que l’estat espanyol pot pensar que podrà sortir-se’n, tot i no complir la llei. Pensa que podrà sortir-se’n en l’intent de criminalitzar políticament els catalans, i ‘decapitar’ un govern escollit democràticament i pacífica.
—De vegades penso que si els catalans fóssim una raça, ens entendrien millor.
—No sou una raça, però sou una nacionalitat. En el sentit del vostre origen, la vostra llengua, que sou un grup ètnic amb fonaments per cercar la nacionalitat. Teniu una història i una cultura riques. Us converteix en un país individual. I ara els altres països diuen ‘oh, els catalans són separatistes’. Com tanta altra gent. Com tants altres països que van lluitar per la independència. No veig per què ningú ha de ser despectiu amb els catalans. Si mires el passat històric, veus catalans a Andorra, València, les Illes Balears. Els Països Catalans hi són. I durant centenars d’anys. En aquest sentit, és cert, no sou una raça, però tampoc els francesos, ni els anglesos, no ho són. Són un grup nacional, un grup ètnic. I en aquest sentit tenen drets, com vosaltres. Els catalans tenen el dret d’escollir el seu destí. I la millor manera hauria estat que el govern espanyol afavorís el referèndum. A les democràcies modernes es fa així. No calia que Espanya fes allò que va fer. Hauria pogut respectar les aspiracions i els drets humans dels catalans. Ja va essent hora de parar de tractar els catalans com a nens petits. I prou d’atacar-los brutalment, i deixar-los sense veu. Ara veus un partit del Futbol Club Barcelona amb públic portant llaços grocs o pancartes contra els presos polítics. Què faran? Enviaran la policia espanyola al Camp Nou? Els pegaran? Les coses no es fan així. És hora que Espanya s’adoni que perd la batalla.
—Per què?
—No han callat les veus, que són al carrer. La gent ha vist què ha passat i reconeixen que durant molt de temps havien ignorat això que passava. Però ara ja no. Ara la gent ha vist que la violència i la criminalització no és la solució. L’única solució és la negociació política.
—Éreu a la Rambla el 17 d’agost passat, el dia dels atemptats a Barcelona. I ara el major Trapero, el responsable de resoldre la situació, serà jutjat. Quina opinió us mereix aquest cas?
—És grotesc i vergonyós que Espanya ataqui aquest home. Aquest home és un heroi i els seus policies van arriscar la vida. A mi em va anar d’un pèl. La furgoneta, quan va parar, era a vint metres d’on era jo. Vaig veure els cossos. I vaig veure com els policies catalans arriscaven la seva vida. Van córrer cap al perill. No sabien si els dispararien. I Trapero era el seu cap. Va fer una feina enorme. Enorme. Que ara el jutgin, i d’aquesta manera, és un abús de poder. I els catalans haurien d’estar extremadament orgullosos d’un policia com Trapero. El seu cas em recorda els judicis de Nuremberg. Els nazis deien que complien ordres. La feina d’un cap de policia, en una democràcia civilitzada i moderna, no és complir ordres i punt. Si les ordres són agafar la porra i colpejar innocents, la feina no és obeir. El cap de policia ha de veure que té una autoritat encara superior: la societat. I no s’ha d’involucrar en actes criminals. També hauria de respondre a això. El judici a Trapero també és un error.
—I què hi fèieu, a Barcelona?
—Vaig venir a una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu. Anna Arqué i jo havíem d’anar a Prada. I vaig venir uns dies abans per gaudir de la ciutat. I aleshores va arribar l’atac terrorista.
—Per què vau dir que sí al cas de Clara Ponsatí? Quina motivació hi ha?
—Quan era a Barcelona i hi hagué l’atemptat, va ser una cosa
horrible. Horrible. I vaig veure, admirat, l’esperit dels catalans.
L’endemà, a les sis del matí, tot eren flors. I quan vaig anar a l’UCE,
la gent em va explicar la història dels catalans i la seva lluita per la
independència. Aquell dia vaig dir que si mai podia fer res per ajudar,
ho faria. I ara, quan em va trucar per demanar si faria d’advocat vaig
respondre que seria un honor representar Clara Ponsatí. Aquí a Escòcia
molts ho diem: és la nostra Clara. La defensarem. Com a advocat, el meu
deure és defensar-la tan bé com sàpiga. Però en aquest cas, com dic,
recordo la promesa que vaig fer a molts amics a Catalunya just després
dels atacs a la Rambla: si mai puc fer res des d’Escòcia, ho faré. I
això faig.
Enllaç notícia :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada