PROCÉS CATALÀ - 1-OCT
Politòleg i catedràtic de la UNED.
D.S.U. Madrid
Per què hi ha tan poc suport entre els intel·lectuals a l’1-O?
El dret a decidir és inqüestionable, i el
subscriuen a favor del Sàhara o el Tibet. Però quan es posa en un
terreny que els toca directament, desapareix per la falta de valentia,
perquè els mitjans on escriuen els traurien les columnes, però sobretot
perquè veuen que es queden sense país. Són més espanyols i nacionalistes
que els espanyols i els intel·lectuals estrangers. No els agrada la
idea. No poden admetre el dret a decidir d’una part del que consideren
Espanya perquè precisament la consideren Espanya. Però això significa
subscriure la posició dels de sempre i aleshores els d’esquerres callen.
Estan literalment amagats.
S’escuden en els valors de la legalitat per sobre de la democràcia.
Entenc que hi ha algunes persones que
raonin d’aquesta manera, però em costaria molt qualificar-los
d’intel·lectuals. Entenc que els comissaris i el govern brandin la
legalitat com al paleolític brandaven l’arma, però un intel·lectual no
ho pot permetre, perquè qualsevol entén que la legalitat és un assumpte
de conveniència. ¿O és que existeix una legalitat que es pugui invocar
per sobre de la voluntat de la gent?
També hi ha l’argument de la corrupció: que el Procés vol tapar les vergonyes del PDECat.
És un argument tàctic d’aquests demagogs
de fireta. Existeix el discurs, fins i tot revestit per capes
acadèmiques, que titlla el nacionalisme de burgès i elitista. Però les
societats, igual que els individus, canvien i el que estem veient aquí
és que aquest discurs de classe s’ha trencat. L’independentisme ara és
interclassista i transversal. La prova és que són capaces d’acció
política conjunta forces que no tenen res a veure com el PDECat i la
CUP.
¿I això quin impacte té en la
política? ¿Sense referents ideològics, els partits no poden virar cap a
la defensa del dret a decidir?
La distinció
que vens a fer entre polítics practicants i referents intel·lectuals no
està tan clara. Molts dels polítics practicants presumeixen
d’intel·lectuals. Fet aquest incís, la causa i l’efecte es donen al
mateix temps. L’acció és dialèctica i la causa i l’efecte van rodats.
Sobre l’opinió pública, tampoc està tan clar. A l’últim CIS, la
independència té una preocupació de la gent del 2,6%, és a dir, a la
gent li importa un rave. Té dues lectures: que no hi estan en contra o
que estan tan segurs que al final els tancs entraran per la Diagonal que
tant els fa.
¿I el paper dels mitjans, parlant sempre del referèndum il·legal, acaba d’acorralar la dissidència?
Es crea un clima d’opinió. L’espiral del
silenci s’invoca per definir el que està passant a Catalunya, però és a
Madrid. Si hi ha un sector social procliu a acovardir-se són els
intel·lectuals. Això entronca amb la tradició de la cultura política del
franquisme i s’arrossega des d’aleshores.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada