ENTREVISTA
Entrevista a l'actor, que ara torna als teatres per reestrenar 'Non Solum' i '30/40 Livingston'
 |
| L’actor Sergi López |
Per: Redacció
09.04.2017 22:00
—Les obres que feu, les reestreneu a Europa, l’Amèrica del Sud, etc. Hi ha diferències entre el públic?
—Sí que n’hi ha. Aquí tinc la sensació que la gent em coneix, també més personalment. El de la CUP, els Pastorets, mig pagès. A França em coneixen més del cinema i em tenen més respecte. Com més al sud, el públic reacciona més intuïtivament. De seguida hi ha rialles. A París, quan començava el Non Solum, que és un començament de vodevil barat, no reia ningú, tu. La segona brometa, res. Collons. I a la tercera, un reia. Un que riu! Però el del costat li salta: Xxxxtttt [riu]. Al nord els costa més d’arrencar i entrar a dins, però quan ho fan i els portes a la penetració anal, o als insults, i vas més lluny, també veus que t’acompanyen més que aquí. Aquí: hosti que divertit! Allà, en canvi, ho lliguen amb Camus i més filòsofs. Em recorden el Jorge Picó, l’home amb qui escric aquestes obres. Un home il·lustrat, universitari, amb carrera. Jo no sóc tan il·lustrat ni culte. Més intuïtiu que res més. La gràcia és que ens inspiréssim mútuament.
—Us he vist treballar en català, castellà, anglès i francès. L’idioma canvia la manera d’interpretar?
—És un gran tema. La primera pel·lícula que vaig fer en francès no entenia tot el que deia. I si no ho controles, passa una cosa curiosa. Mira, si et diuen que en croat es diu ‘terberebacarfintxi’, com que no t’ho creus ni tu mateix, no tens més collons que fer-ho notar d’una altra manera, més enllà de la paraula. T’obliga a actuar. A buscar una cosa a dins, més que centrar-te en la superfície. Ara, també és veritat que amb el francès ja no em passa. M’hi sento còmode, després dels anys.
—I en castellà?
—A partir del Laberinto del fauno, més còmode. Vaig fer un curset per treure’m una mica l’accent català, que no m’agradava. És ben curiós, això. Tota la vida amb la cançó que l’accent català no agrada gaire: vas per Espanya i no acaba de fer el pes, i en canvi vas a França, amb accent català, i et diuen: oh, quin accent més encantador. Què passa, aquí? En castellà ara m’hi sento còmode i m’he tret els accents i els complexos. I amb l’edat, t’acaba important molt poc. Tens la panxa que tens i l’accent que tens.
—Ara presenteu dos espectacles en un, al teatre. Non Solum i 30/40 Livingston.
—Nosaltres la bomba que volem fer esclatar és 30/40 Livingston. I tothom ens demana Non Solum. Perquè quan vam estrenar aquí el 30/40, l’any 2011, va tenir un naixement més traumàtic. Només tres crítiques. Tres. I totes tres eren: quina merda que han fet aquest paios. Però vam fer ronda, i després hem fet Avinyó i París –de febrer a maig–: quaranta espectacles a França. I ara està en el seu millor moment. Ens hi reconeixem molt. És còmic i estrany, difícil d’explicar i molt fàcil de veure. Molt irreverent. És polític. És ideologia i alhora absurd.
—I de què tracta?
—Tracta de moltes coses. És un al·legat contra el patriarcat. És un paio que n’escapa, i l’acaba reproduint. Dir això sona malament, perquè també hi ha una cosa poètica, estranya. Necessitàvem un títol que no fos ‘El Josep quan es va trobar amb el cérvol’. Ens feia falta un títol inspirador, estrany, marcià.
—I el 30/40, d’on surt?
—El 30/40 surt del tennis. El tennis hi té un pes important, a l’obra. Quan parlo amb mon pare, per exemple, mira tennis. I és un jutge. I al tennis hi ha jutges. I jo m’acabo convertint en un jutge. No! El tennis per a nosaltres també són les regles, els límits, les línies, les lleis, fins on es pot desobeir. No ho diem, però es llegeix. Hi ha un jutge que acaba essent un fatxa que va dient ‘No, he dit que no i és que no!’ Fa com riure. El 30/40 és com la civilització.
—I el ‘Livingston’, té a veure amb el famós explorador?
—No es diu en cap moment. La idea és que jo vaig a veure mon pare i li dic: Pare, plego. Deixo la feina, ho deixo, vull anar a viure a pèl a la selva, a ser jo de veritat, el jo natural. És el Livingston de fer el tomb a l’Àfrica.
—I el pare, content?
—Mon pare és treballador de la Pirelli, obrer, no té estudis i justament no se sent al·ludit [riu]. I pensa que, al final, són obres que fan riure.
—Un dia els vostres fills vindran i us diran: prou teatre i prou cinema. No m’interessa gens! Adéu!
—Ja m’ho han dit. Però sóc dels que crec que has de cagar-t’hi una mica, en tot això, i dir: deixa’m en pau, sí.
—Veig que considereu Picó un home important. Sou coneguts des de fa anys i ara escriviu a quatre mans.
—Molt important. Molt. I és curiós, també. S’ha fet sol, gairebé, això. Vam estudiar junts a París i no ens vam fer gaire amics, allà, sincerament. Ell és valencià i té educació castellana. Gens indepe. Justament. I gens tanoca. Gens. Té un sentit de la justícia social fabulosa. Però l’independentisme no l’entén. Quan conec els seus pares, Vicent i Amparo, a mi em parlen valencià. I a ell en castellà! El vaig conèixer a París, al vestidor. Jo hi anava de matí, i ell de tarda. I quan em canviava per anar-me’n li dic: ‘M’han dit que ets valencià, tu, oi?’ I em diu: ‘Yo soy valenciano, sí.’ I vaig pensar:
‘Entesos, adéééu. Quin nen.’ Però ell es va fer molt amic de l’Helena Pla, de Vic, padrina de mon fill. I l’Helena treballava amb mi i vivia a Vilanova. I és l’Helena que diu: vosaltres hauríeu de treballar junts. I jo ja li veia una qualitat. És un home que és llarg. I durant un temps va fer amb una companyia de titelles, moviment i objectes, un espectacle amb què vaig al·lucinar. Qualitat number one. Vam trobar que sí, que ens alimentàvem l’un amb l’altre.
—Diu que voleu fer un obra sobre Cruyff i democràcia, ara, amb Picó?
—Mira, jo em sento còmode amb la idea d’ignorant. És el meu paper. Ell és molt més intel·lectual. I hem cavil·lat sobre aquesta idea. El Jorge Picó em parla de pensadors clàssics. I pensem en la idea del diàleg, ara que és tan clar que és tan necessari. I veure per què és tan difícil. I ell em cita Habermas i l’estructura del diàleg, i jo em quedo bocabadat i li responc: a veure, em parles d’un 4-3-3? Perquè això que dius és com el futbol total. El que deia el Cruyff. I ell, amb la boca oberta. Mmm? No en té ni puta idea, de futbol. I als seus ulls jo sóc un superexpert en futbol. I ell, en filosofia i en tot. Perquè és veritat: s’ho ha llegit tot. Però quan jo li parlo del Cantonà, o de l’Hugo Cholo Sotil. I ell em diu:
Hugo Cholo Sotil, qui són aquests tres? [Riu.] Ja veurem on anirà. Això és per on comencem. Però ja ho veurem. I potser això del futbol es queda aquí.
—Acabeu de rodar un film amb Recha. Us enteneu, veig.
—Ara hem fet una pel·lícula que es diu La vida lliure, nom sospitós, situada l’any 1918 a Menorca. Hi ha un pelut que té accent català. Aquest sóc jo. Marc Recha és un animal molt curiós i molt peculiar. No absent de conflicte, per dir-ho d’alguna manera, amb si mateix i amb l’entorn. I al mateix temps supersensible. És un paio que agafa la càmera dels collons, grava el vent i unes herbes i et preguntes: unes herbes, ara? De debò? I t’ho mires, i… Fill de puta, com ho fas? Ho admiro i em fascina. El paio et grava una platja i penses: i què? Una platja bonica sí. I? I veus que canvia el pla, se’n va uns metres més enllà i l’ha clavada. Per què té aquest talent? Doncs el té. Té talent fins i tot malgrat ell. El desborda.
—Canviem de tema radicalment. Us vau presentar a les llistes de la CUP al parlament l’any 2015. Content de com ho ha fet la CUP?
—Doncs sí. També amb tot allò en què s’ha equivocat. Trobo que sempre s’han equivocat en coses que no són sospitoses. S’han equivocat, potser, perquè l’assemblearisme és molt complicat, perquè és molt difícil d’organitzar-se. Però continuo pensant que una formació com la CUP, que pensa que el fet que la CUP continuï o no és insignificant, trobo que és indestructible. És un gran trumfo. No ho veig enlloc més, ni en cap altre partit. De fet, que tota la cosa municipalista, ateneus, societat civil, que no tots votaren la CUP, però és d’on surt, això és un patrimoni que el país té, encara que la CUP s’enfonsi. Sempre ho dic: m’he manifestat per la CUP, i els de la CUP ni els conec. Conec l’Arrufat, que és de Vilanova, i al David el conec perquè hi he parlat quatre vegades.
—No heu rebut cap cleca per haver donat suport a la CUP?
—No. Perquè penso que una de les coses importants de la CUP és créixer amb el pensament crític. I em dol a vegades quan trinxen massa la CUP. I a l’inrevés, que a vegades la CUP trinxa massa la gent del PDCat. Trobo que entre tots no ens hauríem de fer mal. Després és molt difícil fer ponts si ara t’insultes. Pactar amb algú que et diu traïdor a la pàtria? Penses: pàtria, quina pàtria? Perquè, és clar, aleshores és quan m’emprenyo jo. La pàtria me la foto pel cul. Me la passo pels ous, la idea de pàtria, la Moreneta, la bandera i el Déu que ho va parir. I hi acabaries a hòsties. I és quan dius: a veure, un moment. No diem que tenim un espai enorme, que serveix per a alguna cosa, que la independència és una oportunitat d’or perquè les coses canviïn? Jo trobo molt exagerats els altaveus contra la CUP, i també contra els altres.
—Dit això, crec que tots plegats ho fan bastant bé, ara. Començant per Puigdemont.
—Ara es veu que no tot CDC és el Mas, per exemple. Finalment sembla que potser teníem raó. Perquè va haver-hi un moment que es va dir: sense el Mas què farem? I jo no entenia res. Com pot ser que un poble que té aquesta potència pugui fer cas d’aquesta idea? Ni el Mas, ni el Mis, ni l’Arrufat. Aquí la potència és que som un poble. No ho atribuïm a un sol paio, si us plau. De mica en mica hem de ser murris. Hem de fer discursos que vagin més enllà dels teus. Jo sóc indepe des de petit, i fàcil de convèncer. Però a la colla dels comuns, hi ha gent amb esperit transformador. I els dic:
de veritat que et quedaràs al marge d’això? De veritat? Votaràs que no a la independència? Els hem dir: paios, que teniu un lloc que t’hi cagues, que és una oportunitat que al·lucines! Que no veus que és una oportunitat? Diràs que no perquè primer hem de pactar? Pactar amb? Esperar què? Que Extremadura, Múrcia, Castella et digui endavant? Endavant on? Si jo fos andalús seria del SAT. I penso que si volgués transformar Espanya voldria que es fes el referèndum perquè passés alguna cosa. El federalisme el trobo una enganyifa de collons. Les paraules, com enganyen! Democràcia. Federalisme. Jo sóc el primer federalista. Ara, de tu a tu, eh. Federalista? Sí, però primer Catalunya independent. I que Espanya peti d’alegria. Pim pam, amb un somriure, fotem neteja aquí. I si els pobles ibèrics es volen federar, que es faci. Serà més fàcil que amb Alsàcia. Tenim lligams. Federem-nos, però de tu a tu.
Enllaç noticia :
http://www.vilaweb.cat/noticies/sergi-lopez-catalunya-independent-i-que-espanya-peti-dalegria/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada