MÓN - EUROPA
Entrevista al delegat de la Generalitat de Catalunya a França i Suïssa.
 |
| Marti Anglada, en una imatge d'arxiu (fotografia: ACN) |
21.12.2016 22:00
Martí Anglada (1949) és el delegat del govern català a França i Suïssa. Després de quaranta anys de carrera periodística, aquest gironí és un dels homes que representa Catalunya al món en ple procés cap a la independència. VilaWeb s’hi ha posat en contacte telefònic per a saber com veuen el procés català els governs amb els quals ell treballa, quines reaccions ha suscitat el procés a Carme Forcadell i com s’ha rebut a França la declaració del parlament català que citava Catalunya Nord, actualment sota sobirania francesa.
—Diputats suïssos de tots els partits han demanat al seu govern que es queixi a l’estat espanyol per la persecució de Carme Forcadell. Com és què tenim Suïssa tant de cara?
—No la tenim tant de cara. La tenim força de cara. Totes les coses són millorables, en aquest món. Fins i tot això. De tota manera, sí que és veritat que el món polític suís, que engloba el parlament, però també think tanks i universitats, la ciutadania, és un món que té un gran patrimoni: la democràcia directa i el consens. Penseu que al govern suís no mana qui hi té majoria. És un govern de consens. Tots els grans partits federals són al govern. Tots. I ocupen la presidència per torn.
—Guanyi qui guanyi?
—Guanyi qui guanyi. Això és poc sabut i és una singularitat. No sé de cap altre país que ho faci així. Consens i democràcia directa són les dues característiques de la cultura política de Suïssa. A Suïssa es fan cada any sis referèndums federals. A part els cantonals, i hi ha 26 cantons. Vull dir que la consulta és el pa de cada dia. Per tant, és evident que unes reivindicacions com les que fa Catalunya els suïssos les duen al cor. Quan el govern espanyol es nega a fer el referèndum, a Suïssa hi ha una incomprensió total. És fàcil d’entendre. En tot cas no ens hem de conformar mai amb allò que tenim en aquest moment. Hem de tenir més, aixecar el llistó. És bastant normal que alguns diputats de Suïssa tinguin aquesta reacció, perquè forma part de la seva cultura, la incomprensió de posicions com les de l’estat espanyol: autoritàries, o escassament democràtiques, o directament antidemocràtiques, segons com es miri aquest negativa a permetre el referèndum. Per tant, Suïssa, en aquest sentit, ens acompanya. Per una altra banda, no tot són flors i violes. Continua havent-hi la relació d’estat a estat. I són socis entre ells. Són dos estats amb relacions d’amistat. Ells, d’alguna manera, també són sensibles a les pressions, que hi són, del govern espanyol sobre el suís. Això també ho patim. No tot són flors i violes. Però, sigui com sigui, Suïssa ens mira amb molt bona cara. Sobretot la cultura política, representada pel parlament.
—Què es podria fer millor?
—Tot és millorable: la qualitat, la rapidesa, la quantitat. Podrien haver estat més països. Però anem per bon camí, sens dubte. La conselleria d’Afers Exteriors fa molt bona feina. Som un equip i funciona bé. Ara, el llistó pot pujar, i a Suïssa també. Més iniciatives, més diputats. Implicar-hi els governs és molt difícil. És molt difícil que un govern prengui posicions crítiques amb un altre país amb el qual manté relacions diplomàtiques. Els hàbits i els costums ho exclouen. Potser en situacions de crisi. Però en aquests moments no és pas a l’horitzó. De tota manera, hi ha coses que surten molt bé. Per exemple, les reaccions europees al processament penal de Carme Forcadell, presidenta del nostre parlament. Ha despertat reaccions, i no solament a Suïssa. La setmana passada va haver-n’hi un reguitzell. Començant per Westminster, i una cadena de diputats i senadors d’Itàlia, Alemanya, Dinamarca. I la presidenta del parlament de Gal·les. He tingut sorpreses agradables.
—Quines sorpreses?
—N’he tingut dues, d’agradables. Una d’un antic cap del Partit Demòcrata italià, ara en un petit grup de la cambra italiana. Les declaracions d’aquest diputat, venint d’Itàlia, em van sorprendre agradablement. I l’altra sorpresa, també el divendres 16: vaig veure a l’Abendzeitung, l’important diari alemany, de Munic, dos articles molt favorables a la decisió del parlament català, i crític amb l’actitud de Madrid envers Carme Forcadell. No em sorprèn tant la reacció dels suïssos, o dels diputats escocesos o nord-irlandesos. Tot és bo. Però no sorprèn tant.
—També sou delegat de Catalunya a França. Quina valoració feu de les reaccions franceses a la declaració del Parlament de Catalunya que citava la Catalunya Nord, actualment sota sobirania francesa?
—Això va ser una iniciativa del parlament. I jo tinc per costum de no qüestionar el parlament. Ni el nostre, ni el suís, ni el britànic… Els parlaments són independents i lliures. I prenen resolucions. Res a dir-hi. Només afegir que nosaltres som respectuosos, com no pot ser de cap més manera, amb les resolucions del nostre parlament. Ara, si em demaneu: aquesta resolució, us ha ajudat en la vostra feina? Doncs no. No m’ha ajudat gens. Ara, jo sóc molt respectuós amb les resolucions del parlament. Evidentment. I en tot cas sempre expresso a les autoritats franceses el màxim respecte per la sobirania francesa. Els nostres veïns els hem de respectar molt. Si no, no anirem enlloc.
—Els europeus donarien suport al referèndum unilateral? Què capteu? Què veieu? N’estan ben informats?
—N’estan ben informats. El fet important d’un referèndum és que no hi hagi obstrucció internacional. Que en aquest cas no hi seria. És una petició llargament arrelada, democràticament justa i entesa per tothom. Aquí la cosa que compta és que el referèndum sigui creïble. I serà creïble per la participació que tingui. Això miraran els governs. No tant sota quina llei es vota, sinó quanta gent vota.
—Amb un 50% seria suficient?
—No donaré cap xifra. Com sabeu, no treballo per a l’oposició, jo.
—Heu estat gairebé quaranta anys fent de periodista. Com us prova, ara, ser diplomàtic?
—De vegades tinc la impressió com si ho hagués fet tota la vida. Us ho dic molt francament. Com si ho hagués fet sempre. I de fet no és cert. He fet 39 anys de periodista. Però en aquest món hi he entrat de manera molt natural. Molt suau. Molt bé. És un món en què em moc bé. En conec les claus. A vegades penso: noi, devies tenir algun gen amagat i incorporat. Com diuen, hi estic com un peix a l’aigua.
Enllaç entrevista :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada