 |
| Josep Arranz |
Josep Arranz, membre dels col·lectius Drassanes i Constituents per la Ruptura
Diuen que si té cara
d'ànec, camina com un ànec i fa cuac-cuac, el més probable és que
estiguem parlant d'un ànec. Davant de qui encara nega el caràcter
plebiscitari del 27S, es pot veure (aquí i arreu) que hi ha un bloc amb
dues candidatures nítidament a favor del Sí i un altre bloc, molt més
fraccionat electoralment, a favor del No, si això no és una plebiscit...
Bé, sí, també hi ha una coalició de partits (Podemos-ICV) que opta per
veure-les venir, però que millor que no, o almenys que no ara, o que no
d'aquesta manera, o que no perquè cau en dimecres, però que si fos en
dijous... resumint, que no... tret de que tothom digui que sí, o de que
l'estat espanyol ens deixi. Per tant, sí, existeix una tercera via, la
que assegura que Catalunya No Pot.
Sembla que l’estratègia de la
coalició Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) buscarà atreure indecisos i
esgarrapar vot metropolità, no només a Barcelona, a un PSC ara empetitit
i gairebé residual. Sembla que per aconseguir-ho ha definit dos perfils
d’electors que pretén seduir: el votant "progre", que fins ara era a
l’òrbita socialista; i, en segon lloc, el ciutadà partidari de
"redefinir la relació amb l’Estat", que busca una resposta al "bloqueig"
del procés, però que no el convenç (?) l’oferta existent.
Però quina és l'argumentació
que es fa servir per la candidatura CSQEP, especialment nodrida per
persones provinents d'algunes plataformes veïnals, dels cercles de
Podemos i d'experimentats militants d'ICV?, doncs objectius la majoria
dels quals són impossibles d'assolir sense disposar dels recursos
econòmics suficients i sense tenir la capacitat legislativa necessària.
Solucions i propostes que es podríen compartir però que queden
immediatament relegades a un brindis al sol si no van acompanyades de la
ruptura democràtica prèvia i imprescindible que ens permeti legislar
lliurement sobre la totalitat dels nostres recursos i poder definir
sense imposicions les polítiques a aplicar.
Dir el que creus que cal fer
(renda garantida, inversió en educació a nivell europeu, canviar el
model econòmic!!, etc) i amagar que no pots fer-ho perquè no disposes
dels teus diners i perquè no hi pots legislar, és fer trampes. Fer
veure que un canvi de govern autonòmic de dretes per un govern autonòmic
d'esquerres canviarà la situació, és fer trampes. Esperar que
impossibles majories parlamentàries a Madrid de sobte vegin la llum i
mostrin una inaudita comprensió cap a l'espoli català i entreguin
alegrement i majoritària la capacitat legislativa i la hisenda d'un
estat a Catalunya i que a més ho facin amb un somriure als llavis i en
temps rècord (recordem que el país se'ns està desfent a les mans, és a
dir, tenim pressa), és fer trampes. O bé el que s'està és exterioritzant
una ingenuïtat política de conseqüències encara més nefastes que el fet
de fer trampes.
Els grans debats es fan sobre
bases ideològiques però s'acaben sustentant en estadístiques. Educació,
sanitat pública, serveis socials, participació, cultura, etc. poden
esdevenir conceptes sense gaire contingut si no es concreten en
percentatges, pressupostos i lleis que, amb el temps, permetin
transformar la realitat. I això només és possible fer-ho disposant dels
nostres recursos i gaudint d'una capacitat legislativa que només un
estat independent pot tenir.
El 27S seran, es vulgui o no,
unes eleccions plebiscitàries. I la Via lliure per guanyar la República
Catalana de l'11S a la Meridiana, el millor lloc de trobada de tothom
qui cregui en la llibertat, en la justícia i en la democràcia, i que no
es vulgui fer trampes al solitari. M'agradaria no haver dubtat que
finalment tant la batllesa de Barcelona, com el cap de llista de CSQEP
vindrien a la Meridiana, hauria de ser el seu lloc natural, al costat de
la voluntat majoritària de la ciutadania. La seva absència, com apunten
les darreres informacions, només es pot considerar com un enorme error
polític que no fa més que debilitar el seu teòric compromís amb la
democràcia.
I l'endemà del 27S aquests
companys que volen i dolen, però que, n'estic convençut, creuen en la
llibertat, en la justícia i en la democràcia no s'haurien de convertir
en un obstacle per tal que la majoria del país pugui assolir els
objectius que diuen compartir. Si algú té temptacions d'esgrimir
tàctiques dilatòries quan el poble ja s'hagi manifestat clarament i
democràtica, acabarà servint els interessos dels que no volen que res
canviï, dels que impedeixen que aquells anhels de justícia social puguin
ser implantats sense excuses.
Per ara, costa molt llegir i
fa mal a la vista veure com determinades persones amb solvència
intel·lectual i inequívoca trajectòria de lluita popular acaben
compartint arguments amb personatges com Óscar López, secretari
d’Organització del PSOE quan diu que "La independència no és legal ni possible ni amb un 51% ni amb un 80% dels vots". Què democràtic i què d'esquerres, oi?.
O amb Ramon Espadaler d'UDC que afirma que "s'equivoca i molt qui pensi que qualsevol pas endavant pot fer-se al marge del diàleg i de l'acord amb el Govern espanyol",
lligant qualsevol decisió a l'acord amb qui no vol que prenguis cap
decisió. Per no parlar del recentment reaparegut de l'ultratomba Felipe
González, que enlloc d'avergonyir-se dels seus morts a l'armari, encara
es permet el luxe i l'insult gratuit de comparar una consulta a les
urnes amb el nazisme.
Arguments i excuses assumits
ara, segurament per motius purament electoralistes pel CSQEP ja que es
considera una ‘equivocació’ veure les eleccions del 27S com un plebiscit
perquè no hi pot haver plebiscit sense unes regles consensuades amb
l'estat nascut de la transició del 78 i afirmant que és una iniciativa
dubtosament democràtica... Votar, decidir el camí que vol prendre un
poble en unes eleccions, és dubtosament democràtic?!. Tothom és lliure
de triar amb qui vol coincidir, però triar de companys de viatge
argumental el PSOE i UDC, o encara pitjor, C's i el PP. els hauria de
portar, almenys, a la reflexió.
A Catalunya, la ruptura
democràtica amb el règim nascut de la transició tutelada i impregnada
d’autoritarisme franquista, és la Independència. L'esquerra catalana
rupturista està jugant un paper essencial en aquest moment històric,
doncs està aconseguint agrupar poc a poc les esquerres desacomplexades
en el paraigües d’una candidatura independentista. Perquè a més de
guanyar la independència el 27-S, després haurem de construir el nou
país i cal construir-lo des de l’esquerra. Des d'una esquerra que sigui
protagonista del procés independentista. Que hi és quan toca.
És penós veure que hi ha qui,
des de una pretesa esquerra, intenta vendre falses promeses de canvi
social sense ruptura amb el sistema que ens oprimeix. Només amb la
independència s’obre una oportunitat per fer el canvi social que
pregonen. I ho saben, i en comptes d’explicar-ho, lluiten pels vots
d’aquells als quals estan enganyant.
Fem doncs que l’esquerra
independentista i rupturista sigui qui lideri el canvi social des de
l'endemà mateix del 27S. Guanyat el plebiscit per la independència i
resolta la majoria a favor d'una República Catalana Independent, serà el
moment de trobar-nos tots en el procés constituent, en la construcció
de debó d'un procés fet des de baix i amb la participació de tothom per
construir un estat profundament democràtic en allò economic, polític i
social.
Josep Arranz
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada