Aquestes declaracions no eren el començament, sinó el colofó final d’una trama internacional, amb el vistiplau del govern de Rajoy ( i també del de Zapatero), que portarà els contribuents de l’estat espanyol a pagar més de 4.500 milions d’euros per un magatzem de gas, el Castor, que ha provocat més de 600 terratrèmols, i que no entrarà mai en funcionament.
Però això ho pagarem els contribuents. Enagás que té el dret de cobrament per part del sistema de gas a càrrec de la factura mensual per als propers 30 anys, ja ha signat un acord amb diversos bancs (sembla que Santander, Bankia y La Caixa) per pagar aquesta xifra de diners, i a canvi els hi cedeix els drets de cobrament d’aquests rebuts.
Quan al juny del 2013, la concessionària va començar a injectar gas matalàs al magatzem, com a prova per comprovar-ne el funcionament, va afectar a una falla no cartografiada, el que va provocar centenars de sismes i l’alarma a les costes Castelló i de les Terres de l’Ebre, i va forçar el seu tancament.
Una clàusula del contracte que va ser regulada pel Reial Decret 855/2008, que va signar el llavors ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, establia dos tipus d’indemnitzacions per a l’empresa en cas que el projecte es paralitzes, tant en el cas de que la finalització de l’explotació es produís després d’haver causat danys a tercers o l’interès general.
Llavors l’Estat passava a ser el propietari de la instal·lació i havia de pagar a l’operador l’equivalent al valor net comptable del projecte, que és el que ha passat. El cost estimat anual serà a partir del 2017 d’uns 100 milions d’euros l’any. Total a 30 anys més de 4,500 milions d’euros.
Però…..Com hem arribat fins aquí?
Per entendre el que ha passat cal anar a l’inici.
1/ Història. Finançament del Projecte Castor
El Castor és un projecte que ve de lluny i que ha passat per les mans de diferents governs. L’actual responsable d’Industria, José Manuel Soria, és només l’última baula d’una llarga cadena.
El projecte Castor ha passat per les mans de diferents ministres, la primera autorització la va atorgar Josep Piqué, llavors ministre d’Indústria i Energia del govern d’Aznar PP, que va demanar una anàlisi de dades sísmiques del Camp d’Amposta, i el permís es va atorgar a “una investigació d’hidrocarburs”, segons consta en els arxius del ministeri.
Imatge del document del març del 2006, quan Montilla era ministre d’Industria, sobre la Revisió del Plan Energético 2005-2011
L’expresident de la Generalitat, José Montilla, ja el contemplava en la revisió del Plan Energético Nacional 2005-2011 (veure imatge), quan era ministre d’Indústria de Zapatero-Montilla ha creuat acusacions amb un altre exministre d’Industria del segon govern Zapatero, Miguel Sebastián, que és qui va signar el contracte definitiu amb el Castor, sobre qui havia fixat la indemnització a ACS per Castor.
L’ex-alcalde de Barcelona, Joan Clos, ha estat un altre dels ministres d’Industria de Zapatero, que ha intervingut en el procés, de fet el projecte el va deixar preparat ell, encara final el va acabar signant Sebastián in mes després d’accedir al càrrec.
Cristina Narbona, ministre de Medi Ambient ( 2004-2008), parella de Josep Borrell, va aprovar la resolució ministerial en la que es diu de les mesures protectores i correctores indicades pel promotor i les condicions que s’estableixen, no es dedueix la possible existència d’impactes ambientals significatius que aconsellin sotmetre el projecte al procediment d’avaluació d’impacte ambiental”. Magnífic….
Inicialment, al 2010, Escal UGS va obtenir els recursos necessaris per posar en marxa el Projecte Castor d’una vintena d’entitats financeres estatals i internacionals, entre les que es trobaven Banesto, Caja Madrid, Santander, Credit Agricole o Société Générale.
2/ Una planta innecessària
Al 2012 Escal va presentar un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Suprem contra una ordre per la qual Indústria adoptava una sèrie de mesures per “garantir l’equilibri financer” del sistema gasista, i comprovar si Castor es va construir amb criteris de “transparència, concurrència i mínim cost”
L’ordre es va publicar tres setmanes després que el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, anunciés la decisió de “frenar la posada en marxa del magatzem de gas Castor “fins que no es produís un equilibri entre l’oferta i la demanda de mercat”. L’ordre ministerial que va recórrer Escal, constatava la “certesa” de l’existència d’una dissociació entre interessos i costos, és a dir un dèficit de tarifa, que haurien de pagar els consumidors
A la pràctica però, el departament de Soria va canviar el concepte de “posada en marxa del servei comercial”, que sempre s’havia entès com el moment en què la infraestructura tenia l’acta de posada en servei definitiva (mai la provisional), al moment en que la injecció de gas matalàs certificava que estava disponible.
Al final de tot plegat el preu del projecte ja s’havia pràcticament triplicat fins a gairebé els 1.300 milions d’euros, en front dels 500 milions pressupostats inicialment. La nova ordre també va ampliar de 5 a 25 anys el termini per renunciar a la concessió. La clàusula expirava el 2013 i Escal no hauria pogut deixar la planta i cobrar com ha fet ara.
3/ Emissió de bons: Aparició de Watercraft
Però a l’agost del 2013, just un mes després que s’hagués iniciat l’activitat de Castor, però encara 3 mesos abans que es comences a relacionar els terratrèmols amb el magatzem de gas, de forma sorprenent, els dos socis del projecte Castor, ACS i la canadenca Dundee Energy, van refinançar el deute que la societat concessionària mantenia amb aquesta vintena de bancs, amb una emissió de bons per valor de 1.400 milions d’euros, a 21,5 anys i a un 5,756%.
El fideïcomissari era SG Hambros Trust Company, un obscur banc ja desparegut amb seu a Londres, el nom del qual va ser comprat per Sociéte Generale. De fet trobem un SG Ambros Trust Company (amb l’afegitó de Channel Islands) situat al paradís fiscal de la Illa de Jersey, una de les Illes del Canal de la Manxa, que no formen part del UE, possiblement una delegació independent del mateix banc.
Sociéte Generale és és una banca multinacional francesa i de serveis financers, que curiosament és una de les empreses que va vendre en aquesta operació la seva participació a ACS als nous finançadors que van comprar els bons que va emetre Watercraft.
4/ Quines empreses van comprar aquests bons?
L’emissió va ser subscrita en més d’un 80% per inversors estrangers, entre els que es trobava el Banc Europeu d’Inversions (BEI) amb més de 300 milions, amb la garantia del seu programa, PBCE (Project Bond Credit Enhancement). Però és que el BEI també va aprovar un fons de liquiditat de 200 milions, destinada als inversors institucionals que van confiar en la col·locació dels bons. Total el BEI, és a dir la UE, te col·locats un mínim de 500 milions a Castor. El 80% dels compradors dels títols van ser grups internacionals – fons de pensions, companyies d’assegurances, inversors privats o bancs centrals-.
5/Els interessos del BEI
El BEI és l’òrgan financer comunitari de la Unió Europea (UE). Els accionistes del BEI són els Estats membres de la Unió Europea i està dirigit pel Consell de Governadors, compost pels ministres d’hisenda d’aquests estats.
Quan va esclatar la crisi dels terratrèmols, la cotització dels bons va baixar espectacularment, per sota del seu preu d’emissió. Si el Govern de l’estat espanyol s’hagués enfrontat a Escal UGS en una batalla judicial al Tribunal Suprem per la indemnització pel tancament de Castor, el litigi hagués durat anys, i el valor dels bons s’hauria enfonsat. Llavors alguns inversors podrien demanar d’activar la línia de liquiditat del BEI, de 200 milions, de manera que el banc s’hauria acabat quedant el 35% del risc de l’emissió ( 500 milions). Per això el BEI, el banc públic del UE, és el primer ( i no l’únic) interessat que el preu del fracàs del magatzem de gas es cobreixi via tarifa gasista dels contribuents de l’estat espanyol.
6/ Com el govern espanyol ha aconseguit que que les seves gestions per evitar la indemnització fracassessin
Que ha passat? El recurs contenciós administratiu de referència interposat per l’Advocat de l’Estat per clàusula abusiva, es dirigia només contra l’incís final de l’últim paràgraf de l’article 14 del Reial decret 855/2008, de 16 de maig, que atorgava a Escal UGS, SL, la concessió d’explotació per a emmagatzematge subterrani de Gas Natural, i va ser tombat
L’últim paràgraf de l’esmentat article 14 diu així: “En cas de caducitat o extinció de la concessió, les instal·lacions revertiran a l’estat. En aquest cas, i per assegurar la recuperació de la inversió realitzada pels titulars, en coherència amb el que estableix el article 92.1.a) de la Llei 34/1998, de 7 d’octubre, del Sector d’Hidrocarburs es compensarà a l’empresa concessionària pel valor net comptable de les instal·lacions afectes a l’emmagatzematge subterrani sempre que aquestes continuïn operatives.
D’entrada el mateix ex-ministre socialista Sebastián, que va concedir l’autorització a Castor, ja va declarar que el govern podria haver al·legat altres causes, perquè el magatzem no està operatiu“, en contra del que preveu aquell decret, i que al no haver entrat en funcionament, el Govern “podia haver tingut un marge de negociació o de maniobra (enfront de la concessionària) que ha decidit no utilitzar”, segons la seva opinió. Però això només és part de la realitat.
7/ El truc final. Recurs fora de termini
A l’octubre del 2013, el ministre Soria, i després de mesos de terratrèmols, informa que han presentat un recurs de lesivitat davant el Tribunal Suprem per “una clàusula abusiva en la concessió del magatzem subterrani de gas Castor. El que no diu és que aquest recurs es va presentar en realitat el 10 de juliol del 2012, després que ho acordés el Consell de Ministres de l’11 de maig de 2012.
Però el que tampoc no va dir Soria és que aquest tipus de recursos de lesivitat, que l’Estat pot presentar contra ell mateix en cas de decisions que consideri lesives per a l’interès general, s’han de presentar abans dels quatre anys d’aprovada la norma en qüestió, perquè en cas contrari, el Tribunal Suprem no els pot admetre a tràmit, per estar fora de termini, i en la data que Soria va presentar el recurs, ja s’havien sobrepassat el 4 anys després de l’aprovació del reial decret 855/2008 de 16 de maig de 2008, de l’anterior titular d’Indústria, Miguel Sebastián , en el que s’acordava la concessió de la planta de gas a Escal UGS. Per aquest motiu al Tribunal no li quedava cap més opció que desestimar-lo. Si el recurs s’hagués presentat en els cinc dies posteriors a l’aprovació pel Consell de Ministres, possiblement s’hagués evitat el pagament de la indemnització, però inexplicablement no es va fer.
Escac i mat pels contribuents de l’estat i victòria total dels grans poders financers internacionals.
http://araomai.cat/desemmascarant-castor-els-multiples-interessos-duna-trama-internacional-amb-la-marca-espanya/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada