Tenim raons per a estar eufòrics i encarar la manifestació de dijous en les condicions ideals. Però només a condició de no oblidar el seny
Arribar-se a un quiosc ahir era espectacular. Quatre diaris (quatre!), tots disparant alhora, coincidien a publicar unes enquestes segons les quals la realitat no és real. Un exercici certament impressionant i malaguanyat. Quina ràbia els deu fer que la realitat no siga tan fàcil de dibuixar com el paper!
Però la lectura dominical amagava unes certes coses interessants. Sobretot el desconcert de no entendre com és que el cas Pujol no ha enfonsat el sobiranisme --desconcert explicable únicament per la seua obsessió malaltissa de creure, encara a hores d'ara, que aquest moviment no és un moviment popular sinó l'invent d'algú.
Però s'hi veia també una mena de desesperació recurrent en la història: ja ha tornat aquell 'antes roja que rota' i el calvosotelisme d'alguns resulta digne d'un estudi psicològic. Ara tot és dir que Mas s'enfonsarà --res no els faria més feliços-- i que Podem serà el gran àngel exterminador espanyolista. Curiosament, els mateixos que supuren odi contra Podem a Madrid ploren d'emoció per Podem a Barcelona. Però ho fan sense adonar-se, novament, que allò que serà Podem no ho decidiran ells des dels seus despatxos i que els vots a Podem, si de cas, els han de dipositar els ciutadans si ho consideren convenient. Sembla que no els queda sinó un ferro roent.
Perquè la realitat és que el pla amb què, a mitjan juliol, pensaven que ja ho tenien tot fet, els ha caigut a terra de manera estrepitosa i ara ja no saben com hi reaccionaran a temps. Resulta que la V és plena i serà pleníssima, amb més gent al carrer que l'any passat i tot. Resulta que les maniobres d'alguns han afermat la decisió de votar passe què passe el 9-N i es troben, a més, que la reacció del país ha deixat de ser, com era històricament, a la defensiva i ara juguem brutalment a l'atac. Si fins i tot usem la Roja en benefici nostre!
Encara pitjor: el sí guanya a Escòcia (i això ens aplanarà la meitat del camí a nosaltres); ells continuen creant embolics estúpids que es podien estalviar, com el penós afer de 'Victus', que al seu torn aixequen reaccions que no volien imaginar i que ara no volen veure; hi ha manifestants a Utrecht denunciant la censura espanyola a la porta del Cervantes; el principal diari d'Estònia demana al seu govern que reconega la independència de Catalunya; l'esquerra castellana (gràcies!) fa una V a Madrid; i els històrics teòrics de l'esquerra brasilera, l'Instituto Brasileiro de Análises Sociais e Econômicas, posa la revolució democràtica catalana d'exemple mundial: 'A Catalunya es decideixen moltes coses fonamentals per a la democràcia i la ciutadana del món.'
Per tot plegat tenim raons per a estar eufòrics i encarar la manifestació de dijous en les condicions ideals. Però és bo que ho fem únicament a condició de no oblidar ni per un segon el seny. Que guanyem i guanyarem, però encara no hem guanyat res.
Ens veurem dijous a Barcelona!
******************************
L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)
Maria Gema Roca
Quí creu que la Diada será el final de la mobilització? Ora et labora, diuen els frares. Tenim tot un país per fer, més lliure, més just, més transparent i més solidari de solidaritat de la de debó, no succedanis. Tenim un munt de feina ! I com que aquí som tan bons recordant i transmetent els records, no oblidarem ningú. Cordeu-vos bé les espardenyes i cenyiu-vos bé la faixa que comencem. Fins dijous.
Ramon Perera
No hi ha cap raó per la qual no puguem disfrutar d'una estona d'alegria, de satisfacció, d'esperança, de joia, d'orgull, d'eufòria... A nivell col·lectiu aquests moments són molt poc freqüents i aquest és d'una dimensió i una profunditat colossals.Després ja tornarem al treball, a l'esforç, a la prudència o a la gosadia que convinguin, a la col·laboració colze amb colze d'un gran espectre social i polític, a la imaginació, a la intel·ligència...Ens espera encara un camí llarg i difícil.
Pep Agulló
Els dos equips:
L’estat espanyol: espoliador i violent, autoritari i supremacista, xenòfob i repressor, cruel i arrogant, ignorant i mentider, cínic i retrògrad...
El moviment ciutadà de l’11 de setembre: Democrata i pacífic, pacient i perseverant, tolerant i poderós, intel.ligent i engrescador, generós i integrador, resistent i indeturable..
L’arbitre: el món ens mira.
Geoffroy Lourdou
Efectivament hi ha molta alegria i va creixent cada dia amb bones notícies, ahir es publicava el primer sondeig que donava la victòria del "Yes" a Escòcia i avui ja sabem que hi ha més persones inscrites als trams de la "V" que l'any passat per la Via Catalana. Jo no diria que hi ha eufòria (en el sentit "manifestació exagerada d'alegria, optimisme"), perquè estem conscients de les nostres debilitats, un govern amb poc marge de maniobra i uns aliats que no són molts de fiar (UDC i ICV entretenen l'ambigüitat, sense aclarir llur opció a la pregunta). Però també coneixem la nostra força, la nostra mobilització massiva. Hem perdut la por perquè coneixem els nostres clàssics sabem que no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.
Francesc Estall
Tan fàcil que ho tenien, o potser no. Perquè la solució és clara i més, és òbvia, si vols que la gent vulgui estar al teu país ofereix-los un país on vulguin estar-s'hi. Fàcil oi?, només tenien que donar per bo que Espanya fos un país amb moltes cultures, identitats, maneres de percebre el mon i de viure-hi, només tenien que renegar de tot allò que han volgut al llarg de segles i construir un país de llibertat. Varen tenir una oportunitat i no en van voler saber res i ara han topat amb la gran contradicció, volen la dominació d'uns damunt dels altres però és incompatible amb la democràcia, no poden conviure submissió i llibertat.
Aquests darrers anys encara se'ls ha demanat que canviïn però han volgut apostar per la submissió, ens han ignorat, se'ns han burlat i ens han amenaçat. I aquesta estratègia no els ha servit de res més que per separar-nos encara més, perquè busca una convivència perversa basada en la dominació, i perquè l'altre mai no ho accepta quan ja ha decidit que vol ser lliure.
Ara encara els queda, abans d'usar la violència d'estat, jugar la carta de la confusió. Engegaran el ventilador i deixaran anar tota la porqueria, real o inventada no importa perquè l'objectiu és confondre, ja ho han fet amb el president Pujol i més que vomitaran. Però ens hem de mantenir determinats; potser el missatge sigui cert, potser sigui fals, però el què no podem dubtar és de la manca d'escrúpols del missatger. En tot cas prenguem nota i quan siguem independents mirem tota la porqueria que hagin escampat i procurem treure'n l'entrellat, però quan siguem lliures, no quan al missatger li sembli millor als seus interessos. I recordem una cosa: tota la porqueria, real o inventada, que vulguin treure ara és la que ells han donat per bona tots aquests anys, no seran ells els que la netegin, potser el nou estat ho faci.
Per tot això anirem dijous a guanyar la nostra llibertat. Allà ens trobarem, jo seré el de vermell.
Josep Usó
Aquesta setmana serà per a recordar. Perquè, certament, malgrat tots els atacs de tota mena en contra de persones concretes (Pujol, Mas, etc.), l'espanyolisme continua reculant, a Catalunya. I n'estic segur que és justament per això. Perquè segueixen pensant que tot ha de ser obra d'algú. Per això el darrer intent d'intimidar, la filtració de les dades que tenen, estic quasi segur que totes les que tenen, de la gent de l'ANC. No els cap al cap que puga ser la gent, el poble, qui se'ls ha girat quasi totalment en contra. O, pot ser sí, que ho entenen. Però aquesta possibilitat els espanta tant que ja no saben què fer. I els resten tan sols seixanta-dos dies, per la consulta. I menys de setanta-dues hores per a la Diada. Preludi del que els espera. I una setmana després, el referèndum d'Escòcia. Que ara ja està clar que, passe el que passe, no serà el que els anglesos pensaven.
L'afer Victus també se'ls en ha anat de les mans. Per posar un símil esportiu, estan immersos en una dinàmica de derrota. Però no ens podem relaxar. El partit només acaba quan l'àrbitre xiula el final. Cal mantindre la tensió, que ja es pot comptar en dies... o en hores, fins i tot.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada