POLÍTICA EUROPEA I INTERNACIONAL
Al 2007 l’Scottish National Party (SNP) va
guanyar per primera vegada les eleccions al Parlament d’Escòcia. En
saber que a Edimburg hi havia un jove català que feia d’assessor polític
de l’SNP, el vaig trucar per a que escrivís un llibre sobre el què
estava passant a Escòcia. “Vaig molt carregat de feina i ara encara més,
que l’SNP començarà a governar” em va dir Xavier Solano. “Els
cansats fan la feina, que deia la meva àvia, i necessitem que ens
expliquis què passa i què pot passar a Escòcia”, li vaig respondre. Jo
llavors era professor de la UB i em vaig oferir a ajudar-lo en la
redacció del llibre per internet i per telèfon, des de la distància.
El llibre “El mirall escocès” (Dèria-La Magrana), i que compta amb un pròleg d’Alex Salmond,
es va presentar a Barcelona el juny de 2007 (el dia de la presentació
vaig conèixer presencialment en Xavier) i va servir per fer arribar als
catalans un bon llibre, que explica de manera entenedora el passat i el
present d’Escòcia, així com la seva voluntat futura d’auto-governar-se
de manera plena, tot controlant entre d’altres els impostos del petroli que ara s’emporta Londres.
Quan al 2011 l’SNP va obtenir, també contra pronòstic, la majoria absoluta, amb un programa electoral on explícitament es parlava de referèndum d’independència,
va quedar molt més clar que els catalans teníem a Escòcia un model a
imitar. De fet, sense el precedent escocès el camí català, ja de per si
molt complicat en el context espanyol, seria encara molt més costerut.
Avui cal recordar que els britànics volien, en acceptar el referèndum escocès al 2012, provocar una derrota humiliant a Alex Salmond
i per això van rebutjar la seva proposta de fer-hi tres preguntes
(estatus quo, sobirania fiscal o independència), ja que les enquestes
llavors mostraven només un 20-25% de suport a la independència. Alex Salmond no va tenir por al 2012 d’acceptar el repte de fer un referèndum amb només dues preguntes
i ara ha forçat finalment els partits unionistes britànics a oferir
“poders fiscals”, la “tercera via” que ell sabia que era un win-win
a Escòcia (fins a un 70% dels escocesos volen més poders fiscals). Si
ara els anglesos incompleixen les seves promeses de transferir aquests
poders, l’SNP tindrà legitimitat en pocs anys per poder tornar a plantejar un altre referèndum.
Cal recordar que les ofertes de poders fiscals fetes a darrera hora han
estat diferents entre conservadors, laboristes i liberal-demòcrates (no
han tingut ni temps de consensuar-les entre ells) i que només es limiten a cedir l’IRPF, sense contemplar la cessió de l’IVA i de l’impost de societats, que són els impostos del futur per capacitat de recaptació i facilitat de gestió.
Avui fins i tot a la premsa britànica es reconeix que, sigui qui sigui el resultat, Alex Salmond i l’SNP ja han guanyat i que políticament seran més forts després del referèndum:
encara que guanyés el No, el resultat serà molt ajustat i llavors
començarà la negociació dels poders fiscals que els diferents partits
unionistes han promès a la desesperada, per mirar de capgirar la sensacional acceleració del Sí en les darreres setmanes.
Per què era previsible el tomb electoral a favor del Sí? Es pot explicar, entre d’altres raons, per una
cosa que també passa a Catalunya en relació a Madrid: les preferències
del votant escocès mitjà cada dia estan més lluny que les preferències
del votant anglès mitjà. L’escocès mitjà se sent europeista i
formen part de la seva identitat les polítiques socials i l’Estat del
benestar, en tant que reflex d’una visió col·lectiva basada en un cert
grau de solidaritat, per això a Escòcia sempre hi guanyaven els
laboristes i ara l’SNP, que hi fa un discurs de centre esquerra radical.
Al seu torn, l’anglès mitjà se sent cada dia més euroescèptic i
té una visió més individualista de la col·lectivitat, per això a
Anglaterra guanyen clarament els tories amb els seus programes
privatitzadors.
A Escòcia només un 10% de la gent vota
els “tories” (a Catalunya el PP va obtenir el 9,5% dels vots a les
europees) i, per tant, seguir formant part del Regne Unit vol dir que en
el futur els escocesos patiran les polítiques que emanaran del parlament de Westminster, on els “tories” i la UKIP tindran majoria absoluta en el futur. De manera semblant, a
Catalunya el 90% dels catalans prefereixen polítiques socials a trens
d’alta velocitat, mentre que a Madrid el PSOE i PP prefereixen els AVEs a
l’Estat del benestar i cada dia és més gran la distància mental
entre Madrid i Barcelona: seguir sota el centralisme madrileny vol dir
que a Catalunya s’imposen polítiques que cada dia volen menys catalans i
això és el que fa que els indecisos, bàsicament laboristes, es decantin en proporció 2 a 1 a favor del Sí a les enquestes.
Sir Graham Watson, president del partit liberal demòcrata europeu, va dir a Barcelona aquest mes d’abril passat en una acte electoral de CDC que “Escòcia serà independent, i si no ho és ara en el primer referèndum, ho serà en el segon referèndum”. En ser preguntat pel segon referèndum, Watson
va dir que en cas que ara guanyés el No, seria per un marge ajustat i
el debat sobre la sobirania no desapareixerà de la política escocesa i
britànica. I en l’horitzó del 2015 hi ha el referèndum britànic per sortir o seguir a la UE,
del qual en pot sortir el següent resultat: Anglaterra vota sortir,
Escòcia vota quedar-se i la Gran Bretanya com a conjunt vota sortir:
això de facto reforçaria la demanda d’un segon referèndum sobiranista,
en la línia d’un allunyament de preferències electorals dels ciutadans
anglesos i escocesos creixent, encara més gran del que hem descrit
abans. En aquest sentit, la victòria a Anglaterra del partit UKIP a les darreres eleccions europees simplifica el debat sobiranista escocès:
si els anglesos ja han votat per un partit independentista (de la UE en
aquest cas), per què els escocesos no haurien de votar també per ser
independents?
Avui, a pocs dies del referèndum es pot afirmar que Escòcia, sigui quin sigui el resultat, ja ha guanyat:
ha guanyat el seu reconeixement com a nació internacionalment i això, a
Catalunya, no semblava gens clar fins fa poques setmanes. En aquest
sentit, jo no anava errat a la campanya electoral de les darreres
eleccions europees quan, cada dia als mítings i a les entrevistes, parlava llargament d’Escòcia i del precedent de radicalitat democràtica que creava dins de la UE. De fet, tenia notícies, entre d’altres per mitjà de l’eurodiputat escocès de l’SNP Alyn Smith (amb
qui hem organitzat conferències junts al Parlament Europeu sobre
sobirania fiscal), de la gran campanya participativa, constructiva i
festiva, que el Sí estava fent.
Fins i tot el diari Financial Times reconeix que ha estat una campanya molt millor que la del No
i que ara els unionistes actuen a la desesperada, amb amenaces i
xantatges que reconeixen la seva derrota de fons: tal com li van
preguntar a Alistair Darling en el segon debat amb Alex Salmond, que aquest va guanyar clarament segons els enquestes fins i tot dels diaris anglesos, si ara ja estem junts “com és que no estem better togheter ara?”.
Dijous seré a Edimburg per celebrar
que Escòcia ja ha guanyat, sigui quin sigui el resultat. El mirall
escocès ja haurà fet la seva feina, de reflectir veritablement l’ànsia
de llibertat dels catalans.
I si guanya el Sí la meva alegria serà completa! Caurien
totes les mentides que ens ha llençat Madrid contra els catalans, sobre
expulsions eternes de la UE i de la comunitat internacional. Només per
això, per qualitat i higiene democràtica, ja hauria de guanyar el Sí. Així sigui.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada