La jungla del procés a vint setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Antonio Beteta, Felip VI, Papa Francesc, José Manuel García-Margallo i Joan Carles I.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Vivim enmig d’una immensa cortina de fum, consagrada a tapar la gran operació continuista del sistema dinàstic, un intent desesperat per evitar l’ensorrament al llarg del proper any i mig, alhora que es consuma la nostra independència. La inseguretat de l’statu quo és tan gran que ha arribat a actituds tan democràtiques com condicionar, prohibir i reprimir les manifestacions de rebuig a la monarquia o l’exhibició dels símbols republicans. Nosaltres ens ho mirem des de la barrera, incapaços d’entendre quina neurona pot portar un no nacionalista, que no sigui nordcoreà o iranià, a penjar un retrat de la parella reial de les dimensions del de la façana de l’edifici de la presidència de la Comunitat de Madrid. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Beteta, Antonio (secretari d'Estat d'Administracions Públiques del govern espanyol).
Conseguir el efecto.
Molta, molta barra. La cançoneta habitual del Partido Popular de no hi ha recursos, serveix per posposar ara, fins el 2016, una reforma del sistema de finançament autonòmic que hauria d’haver entrat en vigor, si no m’erro, l’1 de gener d’enguany. Es barregen deliberadament dos elements diferents: els recursos disponibles i la seva mecànica de distribució. Fins avui, amb els successius models, a base de canvis cosmètics, s’ha tendit a resultats idèntics (el famós 8% del PIB, inalterable) camuflats amb una aportació inicial extra de recursos per part de l’Estat a fi d’aconseguir l’impossible, és a dir, que semblés d’entrada que guanyaria tothom. Com la crisi ara ho fa impossible, el nou model es difereix sine die. Resultat, perpetuar el tret característic a hores d’ara més comú dels Països Catalans després de la llengua i la cultura: l’espoli fiscal.
Felip VI(rei d’Espanya).
El rei taumaturg.
Conseguir el efecto.
Molta, molta barra. La cançoneta habitual del Partido Popular de no hi ha recursos, serveix per posposar ara, fins el 2016, una reforma del sistema de finançament autonòmic que hauria d’haver entrat en vigor, si no m’erro, l’1 de gener d’enguany. Es barregen deliberadament dos elements diferents: els recursos disponibles i la seva mecànica de distribució. Fins avui, amb els successius models, a base de canvis cosmètics, s’ha tendit a resultats idèntics (el famós 8% del PIB, inalterable) camuflats amb una aportació inicial extra de recursos per part de l’Estat a fi d’aconseguir l’impossible, és a dir, que semblés d’entrada que guanyaria tothom. Com la crisi ara ho fa impossible, el nou model es difereix sine die. Resultat, perpetuar el tret característic a hores d’ara més comú dels Països Catalans després de la llengua i la cultura: l’espoli fiscal.
Felip VI(rei d’Espanya).
El rei taumaturg.
Marc Bloch, un dels grans historiadors del segle XX europeu, va publicar “Els reis taumaturgs” una obra dedicada a estudiar, barreja de màgia, religió i política, la representació dels suposats poders sobrenaturals reconeguts als sobirans de la França i l’Anglaterra medievals; de fet, encara fins el 1825, quan el rei francès Carles V fou el darrer sobirà a tocar escròfules dels seus súbdits per procurar-los la salut. Aquí, a Catalunya, en ple segle XXI, encara una cort poderosa es dedica sense descans aquestes setmanes a unflar el globus enorme dels suposats poders sanadors del nou monarca. És una maniobra desesperada, atès que, ben ràpid, restarà de manifest la inconsistència de qualsevol esperança d’intervenció reial en el plet català que no estigui dirigida pel bipartit dinàstic contrari al reconeixement del nostre país com a subjecte polític. De moment, per tota aproximació, un Espriu i un moltes gràcies. Espectacular.
Francesc(Sant Pare de l’Església Catòlica).
Unió forçada.
El diari comtal semi-gratuït ha publicat una extensa entrevista al Papa Francesc, un dels grans líders mundials als quals, els catalans sobiranistes volem apel·lar directament en aquesta fase decisiva del procés. La seva valoració del procés, prudent, sense voler posar-se amb ningú (que ja és molt, perquè aquí ja se sap qui és el fort!), denota que tenim encara molta feina a fer per explicar-nos. Defensar la independència del seu país, l’Argentina, com una emancipació, duta a terme pels mateixos descendents dels colonitzadors, mentre es desqualifica com a secessió la dels catalans, que només aspirem a la devolució de la sobirania que ens va ser presa per les armes, és com a mínim curiós. Perquè sí, llançar 30.000 bombes sobre Barcelona per a ocupar-la diria que entra en la categoria exigida d’unió forçada.
García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Convèncer amenaçant.
És una via, sense dubte, molt eficient. La setmana s’ha saldat amb unes quantes entrevistes més del president Mas a importants mitjans estrangers (la darrera, a la CNN) i amb el vet del govern espanyol a una conferència que Carles Viver i Pi-Sunyer havia d’impartir, convidat a Brussel·les per un important think tank amb seu a la capital europea. Al ministre se’l veu fora de sí. Després d’haver estat retirat a la reserva per la vicepresidenta, l’home s’ha tornat a descontrolar aquests dies llançant-nos novament a les tenebres exteriors enmig del cruixir de dents. Subconscient traït, el diplodocus García-Margallo diu que per prendre-li la dona l’hem d’avisar: sempre tan moderns, ells, sense cap sentit possessiu, ni sexista, ni nacional. És que, amb gent així, venen moltes ganes de quedar-se.
Joan Carles I(rei emèrit d’Espanya).
Servei ben aprofitat.
Els mitjans que escapen a l’autocensura o a les prohibicions d’aquesta Espanya tan democràtica en la qual està derivant el règim dinàstic, sobretot, els estrangers, han destacat aquests dies la fortuna de més de tres mil milions d’euros, aixecada del no res, per l’ara rei emèrit. Aquest home és un autèntic fenomen de les finances. Al final, tot quadra. Ara sabem que no només va fer d’intermediari comissionista entre el model bastit durant 39 anys, des de l’any 1939, pel seu mentor polític, el general Franco, i el nou sistema bipartidista del PPSOE, sinó que (amb l’aval polític obtingut amb aquella primera intermediació) també va aprofitar el seu paper de mitjancer internacional durant 39 anys, especialment amb “los amigos del golfo”, per construir-se una fortuna descomunal. I ara, tots a córrer a blindar-li un aforament que li permeti gaudir dels fruits de tants anys de servei a Espanya.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada