EL BESTIARI DEL PROCÉS
La jungla del procés a vint-i-vuit setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Jorge Fernández Díaz, Xavier García Albiol, Josep Guardiola, Patxi López, Núria Marín i Rafael Martín Fatxó.
Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- El
nivell d’agressivitat de l’espanyolisme augmenta a mesura que ens
atansem al 9-N: també, afortunadament, el grau de massiva demostració de
dignitat de molts catalans, farts d’acotar el cap. Durant aquests dies
n’han deixat testimoni des del millor entrenador europeu del moment a un
jove de Cadaqués. Actituds com les seves ens han recordat que tots, en
el nostre petit àmbit d’actuació, tenim l’oportunitat d’ajudar el país
en aquest moment tan transcendent de la seva història. Aquests són
alguns dels personatges clau de la setmana.
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Clavagueram infecte.
Si el joc brut d’Estat tingués rostre la semblança amb aquest polític del Partit Popular seria extremadament pronunciada. És difícil acumular motius de major gravetat que justifiquin una dimissió en tants pocs mesos. Un veritable rècord de la nàusea. El darrer, la confirmació d’una sospita molt seriosa, a partir de la declaració dels policies implicats: que van rebre ordres dels seus superiors per investigar ciutadans (els famosos 33 jutges, encapçalats per Santiago Vidal, del manifest a favor d’una Consulta), simplement, pel fet que havien fet manifestació pública de les seves idees polítiques. Tot sigui dit, per cert, de la mateixa manera que fa mesos que s’està inspeccionant fiscalment ciutadans també com a repressàlia pel seu posicionament ideològic o la vinculació familiar amb els qui van al davant del procés.
García Albiol, Xavier(alcalde de Badalona).
Encalçar catalans.
El dia de Sant Jordi va venir marcat per la cacicada d’aquesta figura emergent del Partido Popular, capaç d’enviar la policia municipal contra una paradeta d’Òmnium Cultural desplaçada del seu lloc habitual a la fira d’entitats de Badalona. El fet ens va ensenyar dues coses: que, com va fer l’entitat mantenint la seva activitat de lectura de contes al carrer des d’una botiga, hem de plantar cara pacíficament i serena, sense caure en provocacions, i que el contrast ètic entre les nostres actuacions i les del dependentisme no pot ser més radical. No se sap encara que la (inexistent) Catalunya excloent de la diferència que cada dia invoquen els hagi prohibit enlloc cap activitat, fins i tot l’exhibició de les seves insígnies feixistes en el Dia de la raça.
Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
Un català al centre d’Europa.
L’entrada en escena de l’aleshores entrenador blaugrana va suposar un abans i un després en el tractament de la llengua catalana al futbol d’elit. Aquesta setmana el de Santpedor ha defensat el seu ús a les rodes de premsa, fins i tot, desacreditant públicament la reprimenda que la UEFA havia fet el dia abans a un periodista de Catalunya Ràdio que s’havia atrevit a preguntar-li en català, com si, ni més ni menys, fos una llengua d’estat. Els mitjans germànics, a més, han donat publicitat a un reportatge en el qual, clar i català, Guardiola s’afirma patriota català i nega que Catalunya sigui Espanya. Alemanya serà un escenari clau en el nostre futur polític i avui tenim encara més clar que, almenys, tenim un excel·lent ambaixador per explicar-nos.
López, Patxi (líder del PSOE a Euskadi).
Desvergonya per amagar on ens porten.
El cap de setmana, l’ex-lehendakari (compartint discurs amb les portades del conegut diari progressista de Madrid ABC!) tenia la immensa cara dura de prevenir-nos dels enormes costos econòmics de la independència. Ells, que fins ara, sense manies, han fonamentat la seva prosperitat econòmica, també, en part, en de la depredació cruda, massiva, colonial, dels Països Catalans. En contrast, aquesta setmana, justament, dues notícies econòmiques han vingut a exemplificar quins són els costos de quedar-nos a Espanya: la volatilització d’una part molt important del fons de garantia de les pensions (que posa en seriós risc de fallida el sistema) i l’entrada en números directament negatius dels fons de garantia dels dipòsits bancaris.
Marín, Núria(alcaldessa de l’Hospitalet).
Que res no es mogui.
Successora de Celestino Corbacho en 2008, aspira a mantenir-se en el poder en 2015 des de posicions fèrriament anti-independentistes. Sense ella i altres pesos pesants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no s’entendria l’actual posició de la direcció del partit. Tot i contrària a la Consulta, fou la primera a iniciar una campanya en defensa del no a la independència. Aquesta setmana la CUP local, amb un encartellat, ens ha explicat de forma eloqüent perquè no vol un nou país: a ella i als seus els va de conya. Segons l’organització independentista, Marín guanya més que el president del govern espanyol, els seus sis tinents d’alcaldes més que els ministres, els seus regidors s’embutxaquen en dietes 1.707 € per ple i gaudeix de l’assistència d’una cort de 28 assessors al mòdic preu d’1,5 milions anuals. Així qualsevol defensa l’statu quo.
Martín Faixó, Rafael(aficionat del Barça agredit per la Policia espanyola).
Uns amunt, els altres encara més avall.
No hi ha dubte que el dependentisme català i el nacionalisme espanyol, enfollits en el seu pendent de degradació antidemocràtica, estan pitjant l’accelerador de la xenofòbia. Els insults a les xarxes socials es multipliquen alhora que fan bandera d’actituds violentes, sigui als espectacles esportius, sigui per part dels mateixos cossos de seguretat. Ells van a més, però nosaltres semblem ara més decidits a fer-hi front des d’una actitud digna i pacífica (la que els fa més mal), sense caure en la seva provocació constant: si la denúncia del cas idèntic d’en Jordi Mascort a la final de Copa de 2012 va rebre poc suport, ara, el país s’ha bolcat en favor d’aquest jove de Cadaqués. L’espanyolisme es radicalitza i es degrada; el sobiranisme madura i es fa moralment més solvent. Anem bé.
Clavagueram infecte.
Si el joc brut d’Estat tingués rostre la semblança amb aquest polític del Partit Popular seria extremadament pronunciada. És difícil acumular motius de major gravetat que justifiquin una dimissió en tants pocs mesos. Un veritable rècord de la nàusea. El darrer, la confirmació d’una sospita molt seriosa, a partir de la declaració dels policies implicats: que van rebre ordres dels seus superiors per investigar ciutadans (els famosos 33 jutges, encapçalats per Santiago Vidal, del manifest a favor d’una Consulta), simplement, pel fet que havien fet manifestació pública de les seves idees polítiques. Tot sigui dit, per cert, de la mateixa manera que fa mesos que s’està inspeccionant fiscalment ciutadans també com a repressàlia pel seu posicionament ideològic o la vinculació familiar amb els qui van al davant del procés.
García Albiol, Xavier(alcalde de Badalona).
Encalçar catalans.
El dia de Sant Jordi va venir marcat per la cacicada d’aquesta figura emergent del Partido Popular, capaç d’enviar la policia municipal contra una paradeta d’Òmnium Cultural desplaçada del seu lloc habitual a la fira d’entitats de Badalona. El fet ens va ensenyar dues coses: que, com va fer l’entitat mantenint la seva activitat de lectura de contes al carrer des d’una botiga, hem de plantar cara pacíficament i serena, sense caure en provocacions, i que el contrast ètic entre les nostres actuacions i les del dependentisme no pot ser més radical. No se sap encara que la (inexistent) Catalunya excloent de la diferència que cada dia invoquen els hagi prohibit enlloc cap activitat, fins i tot l’exhibició de les seves insígnies feixistes en el Dia de la raça.
Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
Un català al centre d’Europa.
L’entrada en escena de l’aleshores entrenador blaugrana va suposar un abans i un després en el tractament de la llengua catalana al futbol d’elit. Aquesta setmana el de Santpedor ha defensat el seu ús a les rodes de premsa, fins i tot, desacreditant públicament la reprimenda que la UEFA havia fet el dia abans a un periodista de Catalunya Ràdio que s’havia atrevit a preguntar-li en català, com si, ni més ni menys, fos una llengua d’estat. Els mitjans germànics, a més, han donat publicitat a un reportatge en el qual, clar i català, Guardiola s’afirma patriota català i nega que Catalunya sigui Espanya. Alemanya serà un escenari clau en el nostre futur polític i avui tenim encara més clar que, almenys, tenim un excel·lent ambaixador per explicar-nos.
López, Patxi (líder del PSOE a Euskadi).
Desvergonya per amagar on ens porten.
El cap de setmana, l’ex-lehendakari (compartint discurs amb les portades del conegut diari progressista de Madrid ABC!) tenia la immensa cara dura de prevenir-nos dels enormes costos econòmics de la independència. Ells, que fins ara, sense manies, han fonamentat la seva prosperitat econòmica, també, en part, en de la depredació cruda, massiva, colonial, dels Països Catalans. En contrast, aquesta setmana, justament, dues notícies econòmiques han vingut a exemplificar quins són els costos de quedar-nos a Espanya: la volatilització d’una part molt important del fons de garantia de les pensions (que posa en seriós risc de fallida el sistema) i l’entrada en números directament negatius dels fons de garantia dels dipòsits bancaris.
Marín, Núria(alcaldessa de l’Hospitalet).
Que res no es mogui.
Successora de Celestino Corbacho en 2008, aspira a mantenir-se en el poder en 2015 des de posicions fèrriament anti-independentistes. Sense ella i altres pesos pesants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no s’entendria l’actual posició de la direcció del partit. Tot i contrària a la Consulta, fou la primera a iniciar una campanya en defensa del no a la independència. Aquesta setmana la CUP local, amb un encartellat, ens ha explicat de forma eloqüent perquè no vol un nou país: a ella i als seus els va de conya. Segons l’organització independentista, Marín guanya més que el president del govern espanyol, els seus sis tinents d’alcaldes més que els ministres, els seus regidors s’embutxaquen en dietes 1.707 € per ple i gaudeix de l’assistència d’una cort de 28 assessors al mòdic preu d’1,5 milions anuals. Així qualsevol defensa l’statu quo.
Martín Faixó, Rafael(aficionat del Barça agredit per la Policia espanyola).
Uns amunt, els altres encara més avall.
No hi ha dubte que el dependentisme català i el nacionalisme espanyol, enfollits en el seu pendent de degradació antidemocràtica, estan pitjant l’accelerador de la xenofòbia. Els insults a les xarxes socials es multipliquen alhora que fan bandera d’actituds violentes, sigui als espectacles esportius, sigui per part dels mateixos cossos de seguretat. Ells van a més, però nosaltres semblem ara més decidits a fer-hi front des d’una actitud digna i pacífica (la que els fa més mal), sense caure en la seva provocació constant: si la denúncia del cas idèntic d’en Jordi Mascort a la final de Copa de 2012 va rebre poc suport, ara, el país s’ha bolcat en favor d’aquest jove de Cadaqués. L’espanyolisme es radicalitza i es degrada; el sobiranisme madura i es fa moralment més solvent. Anem bé.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada