Escrit per:
Abel Caldera
Publicat a:
OPINIÓ: Col·laboracions
Divendres, 03 Gener 2014 21:39
Les paraules de Jorge Fernández Díaz
inventant-se una suposada fractura social a Catalunya entre partidaris i
contraris de la independència són un intent del PP de provar de
convertir els seus desitjos en realitats. Després d'aquestes paraules
vindran suposats testimonis que explicaran haver viscut aquesta
fractura. Tots pagats o manipulats des del mateix Partit Popular. De
casos així, i documentats, uns quants.
El que més xoca, però, de les
declaracions de Fernández Díaz és que ell s'autoatorgui la condició de
“català mestís”, com si fos un més dels centenars de milers de ciutadans
d'altres punts de l'estat que entre 1950 i 1970 van venir a viure als
Països Catalans.
Fernández Díaz no és cap immigrant, ni
fill de cap immigrant. Ell no va venir de la misèria imposada pel
franquisme a buscar una millor vida al nostre país. Ell no es va
integrar en les classes populars catalanes. Ell era tot el contrari: el
nen d'un repressor franquista que, entre altres missions, tenia la de
reprimir la immigració d'aquella època.
l'edificació de més barraques i executà diversos enderrocs a través de l'acció de grups de la Guàrdia Urbana. Així mateix, el governador civil franquista Acedo Colunga va ordenar deportar aquelles persones que arribaven des d'altres punts de l'estat si arribaven sense contracte de treball.
Palau de les Missions de Montjuïc. Un
autèntic camp d'internament per on van passar més de 15.000 persones en
virtut de les ordres d'Acedo Colunga i de l'ajuntament de Barcelona.
Molts altres ni tan sols van arribar a passar-hi, essent retornats
immediatament a les seves poblacions d'origen amb el mateix tren amb què
havien vingut. Fet que els deixava encara més en l'absoluta misèria
després d'haver invertit tots els seus estalvis en poder arribar a
Barcelona.
Rivera López, “el Grabao”. Guàrdia urbà
d'infausta memòria per als barraquistes de la ciutat. Els barris de
barraques eren el territori on tenia barra lliure per a enderrocar
cases, deportar barraquistes, robar, fer xantatge i, segons diuen
alguns, fins i tot fer avortar dones d'una pallissa.
Jorge Fernández Díaz és nascut a
Valladolid el 1950, però ja de molt petit arriba a Barcelona. No hi
arriba després de tres dies de viatge amb “El Sevillano”, traginant
maletes de cartró i amb un paperet amb l'adreça d'algun familiar on
instal·lar-s'hi al principi. Tampoc fa el darrer tram de trajecte amb la
por de ser caçat per la policia i ser retornat al seu poble d'origen, o
de ser internat al Palau de les Missions. Res d'això. Jorge Fernández
Díaz va venir a Barcelona amb 3 anys com el que era: el fill del nou i
flamant subinspector en cap de la Guàrdia Urbana.
Eduardo Fernández Ortega. Pare dels
Fernández Díaz. Tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit franquista. El
mateix cos que desfilà el 21 de febrer de 1939 per la Diagonal de
Barcelona per celebrar la conquesta de la ciutat. Després de la vaga de
tramvies del 1951 és el moment de renovar l'aparell repressiu de la
ciutat, per fer-lo més efectiu. Al govern civil, pel mateix motiu,
nomenen a Acedo Colunga. És el pare de l'actual ministre de l'interior
qui dóna cobertura a les pràctiques de policies com “el Grabao” i qui
ordena ràtzies i internaments al Palau de les Missions. En la mateixa
època en què un tal Francisco García-Valdecasas reprimia i expulsava
estudiants des del seu càrrec de rector de la Universitat de Barcelona.
Temps després, els seus respectius fills, el Jorge i la Julia, serien
companys polítics i també destacarien en la repressió contra el poble
català. I altra vegada indiscriminadament: contra els que ja hi eren i
contra els que acabaven d'arribar.
Jorge Fernández Díaz va fer carrera
política gràcies als serveis prestats pel seu pare al franquisme. Dos
anys a la delegació del ministeri de treball de Barcelona li van servir
per endollar la seva esposa, tres germans, tres cunyats i un cosí
polític. Després arribaria el seu càrrec com a governador civil, des
d'on empresonaria diverses persones per portar una pancarta en què hi
deia “Independència”.
Fernández Díaz no és cap fill de la
immigració. Fernández Díaz no és dels nostres. I no ho és, no pas perquè
sigui favorable a la unitat d'Espanya, no. No ho és perquè ell és de la
casta, de la xusma, que van enfonsar el sud de l'estat en la misèria i
van imposar un règim de terror als Països Catalans.
Contra tots: contra
els qui ja hi eren, contra els qui se'n van haver d'anar i contra els
qui van venir-hi fugint de la misèria franquista.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada