Dijous
19.12.2013
06:00
Autor/s: Bel Zaballa
Entrevista al sociòleg i membre del CATN, que ha teoritzat sobre l'eclosió independentista: 'Prendre consciència de la humiliació va desvetllar l'independentisme'
No fa pas gaires anys que l'independentisme era un
moviment minoritari i perseguit. Era impossible d'imaginar centenars de
municipis desafiant la legalitat i fent un referèndum, desenes de milers
de ciutadans exigint la independència al centre de Barcelona i més d'un
milió i mig donant-se la mà en una filera de 400 quilòmetres amb el
mateix objectiu. La força creixent de l'independentisme ha empès els
principals partits a comprometre's a fer possible una consulta perquè
els ciutadans es poguessin pronunciar, i segons les últimes enquestes
votarien majoritàriament a favor de la independència. Què l'ha
desencadenat, aquest moviment popular? El sociòleg Salvador Cardús,
membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, ho ha
teoritzat i sosté que la humiliació a què Espanya ha sotmès els catalans
arran de la derrota de la reforma de l'estatut ha originat l'eclosió
independentista. En parlem detalladament en aquesta entrevista, en què
també valora la pregunta de la consulta i què podria passar aquests
mesos vinents.
Ponència de Salvador Cardús 'La humiliació com a desencadenant de
l'eclosió independentista', al simposi 'Espanya contra Catalunya. Una
mirada històrica 1714-2014'.
Cardús reflexiona sobre les teories de la
humiliació: 'Perquè hi hagi un desencadenant en un canvi tan
significatiu com el que hi ha hagut al nostre país, hi ha d'haver algun
element nou que produeixi aquest canvi d'orientació. I la novetat és que
a la derrota que va representar la reforma de l'estatut s'hi va afegir
una mena d'animadversió per part d'alguns dirigents espanyols, que
després es va anar estenent tant en mitjans de comunicació com en
actituds una mica més generalitzades. Hi havia una voluntat d'humiliació
davant la derrota que havia representat aquella reforma.'
—Poseu-nos algun exemple d'aquesta humiliació de què parleu.
—Un de popular i visible va ser la intervenció d'Alfonso Guerra l'abril del 2006 en què va riure's d'haver passat el ribot a l'estatut i d'haver-se carregat el pla Ibarretxe. No només certificava que hi havia hagut una retallada molt dura a l'estatut sinó que, a més, hi havia animadversió i aquest riure-se'n de la derrota. Tot això va anar seguit de moltes altres declaracions, i en particular, la campanya que va fer el PP. Finalment, i potser de manera encara més dura per la rellevància que va tenir, hi va haver l'actitud del Tribunal Constitucional i la seva sentència final. Sobretot van ser les formes en què tot això es va anar produint. Una actitud humiliant que va provocar una reacció diferent a la previsible: Aquesta vegada, en comptes d'aconseguir un doblegament final, sense voler van provocar tot el contrari.
—L'actitud humiliant no hi ha estat sempre?—Hi
ha hagut voluntats agressives i de menyspreu, però crec que es va
superar la barrera que va del menyspreu a la humiliació. No era només
menyspreu sinó voluntat d'aprofitar una derrota molt substantiva. Perquè
no oblidem que la reforma de l'estatut era un propòsit assumit per una
gran majoria de les forces polítiques, i per tant, dels catalans. S'hi
havien posat unes esperances molt altes, de manera que la derrota va ser
molt dolorosa. Hi havia hagut grans tensions a Catalunya mateix, només
cal recordar la campanya pel referèndum de l'estatut, que va ser
duríssima fins i tot entre els mateixos actors sobiranistes: hi havia
els qui trobaven que més valia votar que sí perquè si no el país
entraria en una depressió profunda, i els qui deien que no perquè
l'estatut, tal com havia quedat, era inacceptable. En un altre pla,
pensem com van quedar els qui havien intentat fer aquest canvi: Pasqual
Maragall no va ni esgotar la legislatura i va acabar fora del partit,
desautoritzat i traït pels seus a Madrid; Artur Mas va tenir una reunió
amb Zapatero que va ser humiliant en la forma i també en les
conseqüències, i després ho va pagar políticament durant un temps llarg;
i Josep-Lluís Carod-Rovira també va acabar fora del partit i deixant
pràcticament la política. És a dir, hi va haver humiliació a tots els
nivells: entre els dirigents que van emprendre la reforma de l'estatut i
en la societat civil que s'hi havia compromès.
—Segons les vostres hipòtesis, la gent va prendre
consciència d'aquesta humiliació a través de la popularització del
principi del dret de decidir. —Davant altres episodis
d'una certa intensitat de voluntat humiliant o de menyspreu, aquí
estàvem acostumats a reaccionar amb sentiment de víctimes. Acceptàvem la
derrota, generalment ens autoculpàvem per no haver sabut fer les coses
ben fetes, i acceptàvem amb resignació aquesta situació. La novetat és
que aquesta vegada es reacciona d'una altra manera: es decideix de
passar pàgina. Probablement hi ajuda molt aquesta idea del dret de
decidir, que fa prendre consciència que no tenim perquè aguantar la
humiliació. Es notava a tots els actes públics, on de cop i volta
l'independentisme deixava de ser una actitud malhumorada, allò que Enric
Juliana havia qualificat del 'català emprenyat', i et començaves a
trobar, a partir dels anys 2007-2008, amb perfils nous de participants.
Gent amb la sensació que s'havia tret un pes de sobre i havia passat
pàgina. Sempre dic que una de les coses que per mi van ser més
indicatives que passava alguna cosa, que hi havia novetat en la reacció,
era que en aquests actes hi començava a haver gent més gran i més jove i
sobretot dones, cosa que no havia passat abans.
—Què ho explica, que aquesta vegada fos diferent?—La
presa de consciència. És una manera de simplificar-ho molt, però per
posar un exemple, és el mateix que pot passar amb una relació personal,
on un va aguantant o resistint una situació d'humiliació, i fins i tot
pot acabar interioritzant que se la mereix, fins que un dia pren
consciència que no té perquè aguantar-ho. I el principi del dret de
decidir, el fet de pensar que tens dret a prendre decisions, és el que
desemboca en aquesta presa de consciència. Hi ha humiliació, però
aquesta per sí mateixa no explica la reacció. La reacció prové de la
consciència que tenim dret a escapar d'aquesta situació. Sempre recordo
l'article --per mi decisiu-- de Joan Solà 'Plantem cara', publicat el 28
de desembre del 2006 a l'Avui, i que era la resposta a la decisió del
govern espanyol d'obligar a fer una hora més de castellà a totes les
aules del país, després de tot el debat que hi havia hagut amb l'estatut
sobre competències. Aquell 'plantem cara' era un dir 's'ha acabat, això
és la gota que fa vessar el got, no tenim perquè aguantar una situació
com aquesta'. La idea del dret de decidir va agafar molt fort, tot i que
jurídicament fos un principi feble, perquè des del punt de vista de la
presa de consciència té uns efectes impressionants, revolucionaris.
—Si la humiliació arran del fracàs de la reforma
estatutària va ser la gota que va fer vessar el got al Principat, els
atacs a la llengua i el menyspreu a la cultura pròpia poden ser la gota
al País Valencià i a les Illes? —Té un cert
paral·lelisme, però s'haurà de veure com evoluciona el procés. La
reacció es produeix quan hi ha una guspira que fa saltar la
mobilització. A les Illes han estat els atacs a la llengua, i podria ser
el principi d'una reacció de més llarga durada. Al País Valencià, el
tancament de RTVV és un altre d'aquests comportaments que dèiem, un
excés amb component d'humiliació, de sensació de fracàs i d'aprofitament
d'aquest, i que pot generar una reacció d'abast important. S'haurà de
veure. Aquí ningú no pensava que aquelles primeres manifestacions que se
sumaven al malestar dels trens, talls elèctrics i debat estatutari
acabarien com han acabat. I allà hi ha l'origen, el germen, de tot el
que va venir després. Tot dependrà de fins a quin punt la societat civil
a les Illes i el País Valencià sàpiga generar un moviment semblant al
que es va generar aquí, sobretot al voltant de les consultes per la
independència, que des del punt de vista simbòlic va ser la manifestació
d'aquest desacomplexament. Un dir 'I què passa si votem per la
independència? No passa res'.
—Van arribar les consultes, la manifestació de la
Diada del 2012, la Via Catalana… Una bola de neu a favor de la
independència que va anar creixent a la velocitat de la llum, i ara ja
tenim data i pregunta. No és l'enunciat que havia proposat el CATN,
però.—El CATN havia dit que hi havia una pregunta
--la més clara-- que plantejava menys problemes d'interpretació, tant
per part de qui l'havia de respondre com per les conseqüències que
pogués tenir, tot i que l'informe ja suggeria altres possibilitats, com
ara preguntes en forma d'arbre. Però el CATN és un òrgan tècnic,
treballa en un laboratori. I els polítics porten granota de mecànic i
s'embruten, perquè s'han d'arrossegar per terra. Han de pactar, fer
política. En aquest sentit, jo no crec que el CATN pensés que la
política ens hagués de fer cas en el sentit literal. Els consells que
donem serveixen per orientar però després això s'ha de discutir al
parlament. Allà hi ha els interessos i equilibris que hi ha, i això
porta a prendre decisions que ja no són tècniques sinó polítiques. No és
la pregunta que m'hauria agradat però entenc que és bona perquè
aconsegueix ser representativa d'un gruix molt important del parlament,
gairebé els dos terços. Potser al final seran dos terços i tot. En
aquest sentit, a mi, a títol personal, em sembla una bona pregunta. Ara
cal concretar-ne les regles del joc perquè no hi hagi tot aquest
batibull d'interpretacions sobre com s'haurà de calcular o interpretar
el resultat. Entenc que en un primer acord no fos convenient entrar en
aquest debat, però ara sí que s'hauria de fer i considerar totes les
dificultats concretes. Jo tinc la confiança que, si és veritat que hi ha
una majoria de catalans que volen la independència, aquesta pregunta ho
pot reflectir perfectament, i si no hi ha aquesta majoria, doncs com
que som demòcrates, acceptarem amb tota esportivitat que no hi havia o
que no hem sabut aconseguir la majoria.
—Ara que hi ha hagut l'acord, quin escenari s'obre al nostre davant? —Allò
previsible és que en el terreny més estrictament polític la tensió
creixi i sigui molt alta. Que l'estat i les seves institucions es
mostrin cada vegada més obertament desafiants, intentant respondre
provocant temor i amenaces a allò que es faci aquí. D'una banda,
Catalunya haurà de demostrar la capacitat de prendre bones decisions i
no cometre errors que des del punt de vista internacional ens poguessin
desqualificar. I d'una altra banda, el món sobiranista en conjunt haurà
d'adoptar una actitud de resistència per evitar la desmoralització o el
fer-se enrere. Haurem de ser capaços no només de resistir en el sentit
d'aguantar sinó de mantenir la moral de victòria. Comença un combat que
no comportarà un xoc frontal sinó que és una lluita de resistència. Qui
aguanti més sense cometre errors, o cometent-ne els mínims, és qui
guanyarà aquesta guerra.
—Creieu que el govern espanyol acabarà cedint i es disposarà a negociar? —Perquè
això passi, probablement primer cometrà algun error davant del qual des
de la comunitat internacional se'l forci a obrir negociacions per
esmenar-lo.
—Quina mena d'error?—Per
exemple, suspendre unes eleccions. O amb una acció directa que impedís
per la força la consulta, com ara que la guàrdia civil s'emportés les
urnes. Poden cometre algun error d'aquest estil que violenti la
consciència democràtica del nostre entorn polític. Hi ha límits difícils
de traspassar sense crear o provocar una reacció negativa des del punt
de vista internacional.
—S'arribarà a fer la consulta?—Espero
que sí. El compromís de fer-la és total. Hi ha un element molt
significatiu, que és la data triada per fer-la, una data que permet
tenir temps de fer una campanya electoral adequada, que no coincideixi
amb l'agost. La decisió està presa comptant que es farà. A la velocitat
en què es produeixen els canvis polítics, onze mesos donen per tot.
Donen perquè hi hagi errors, correccions, diàleg, tolerància per fer la
consulta… Hi ha temps perquè pugui passar de tot. Si al final no es fes
la consulta, hauria de ser no perquè nosaltres no la vulguem fer sinó
perquè hi hagués algun impediment de força major. Però el dubte de si
farem la consulta gairebé ja té funcions sabotejadores sobre la
possibilitat de fer-la. Per mi, fins que no hi hagi algú que ho
prohibeixi o ho impedeixi, la consulta l'hem de fer.
—Encara que el govern espanyol no la permeti? En aquest cas, la farem en base a la llei catalana?—S'ha
de fer segons una legalitat democràtica, que pot residir en el
Parlament de Catalunya. I el que aniria bé que fes Espanya és, si no la
vol beneir, com a mínim deixar-la fer; ignorar-la i deixar actuar.
—Una manera de no deixar actuar seria
portant la llei de consultes al Tribunal Constitucional. Com caldria
actuar davant d'aquest escenari? —En situacions com
aquesta un no pot decidir quin serà el pas següent que farà sense saber
quin fa l'adversari. Una guerra política no la decideixes tu, es fa
sobre el terreny, i aquí hi ha d'haver una gran intel·ligència política
capaç d'anar reaccionant i controlant els temps, però sense que els hagi
de tenir establerts. Pots marcar-te l'horitzó final, però com hi
arribaràs és una decisió que s'haurà d'anar prenent sobre el terreny, en
funció de quines siguin les posicions de l'adversari, i també de les
teves forces. Perquè això no depèn només dels adversaris, sinó de què
fem els catalans. Si ens arronsem abans d'hora no hi haurà consulta.
Però no serà per l'adversari sinó perquè nosaltres mateixos no haurem
tingut la capacitat de resistència per arribar al final. Jo no
m'atreveixo a hores d'ara dir què caldrà fer d'aquí a dos mesos perquè
no sé ni com estarem al gener.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada