El 13 de novembre del 2003 José Luis Rodríguez Zapatero va pronunciar la frase "apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya"
Una dècada després, el fracàs de la reforma estatutària aboca el país a desenvolupar un procés sobiranista
Jordi Palmer | Actualitzat el 13/11/2013 a les 00:59h
Tretze de novembre de l'any 2003, míting central de la campanya
electoral del PSC al Palau Sant Jordi en suport a la candidatura de
Pasqual Maragall com a president de la Generalitat (Foto, ACN). Al seu
torn de paraula, l'aleshores secretari general del PSOE i líder de
l'oposició al Congrés dels Diputats, José Luis Rodríguez Zapatero,
pronuncia una frase de les que passen a la història: "Apoyaré la reforma
del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya".
Tres dies més tard, els catalans escullen el nou Parlament, i tot que
CiU guanya en nombre d'escons, amb 46, el PSC rep més vots i prou
escons, 42, com per formar conjuntament amb ERC i ICV-EUiA el Govern
Catalanista i d'Esquerres -el primer tripartit- i arrenca la negociació
d'un nou Estatut liderat pel president de la Generalitat, Pasqual
Maragall, que anirà topant amb diverses dificultats, com les reticències
del PSOE, els acords entre l'aleshores cap de l'oposició, Artur Mas, i
un Zapatero ja instal·lat a la Moncloa, el ribot d'Alfonso Guerra i la
pressió del PP -però també de militants del PSOE com el Defensor del
Pueblo, Enrique Múgica- en contra del text, que aconseguiran
aigualir-lo.
Així i tot, l'Estatut és aprovat en referèndum per un 74 per cent de vots a favor i no serà fins el 2010 que el Tribunal Constitucional el tombarà, obrint la porta a l'actual procés sobiranista que demana una consulta sobre el futur polític de Catalunya.
Així i tot, l'Estatut és aprovat en referèndum per un 74 per cent de vots a favor i no serà fins el 2010 que el Tribunal Constitucional el tombarà, obrint la porta a l'actual procés sobiranista que demana una consulta sobre el futur polític de Catalunya.
En aquest context i una dècada després, diversos actors polítics
d'aquell moment reviuen per a Nació Digital les circumstàncies que van
envoltar aquell gest de Zapatero i les conseqüències que va tenir i que,
de manera significativa, encara marquen l'agenda política actual.
Rere l'anunci de Zapatero del famós 'apoyaré' sempre quedarà el dubte
de si el polític socialista va ser prou honest fent aquella promesa o al
contrari, la va fer des de la convicció que mai tindria necessitat
d'acomplir-la. Per l'aleshores secretari general i cap de llista d'ERC
al Parlament, Josep-Lluís Carod-Rovira, Zapatero fa dir aquelles
paraules perquè “una mica ingènuament, es va arribar a creure que podria
complir la promesa”, però que va topar amb “l'al·lèrgia a la pluralitat
nacional que forma part de l'ADN de la política espanyola”.
Molt més crític amb ZP és Joan Carretero, en aquell moment polític
emergent a ERC que aviat seria conseller, que recorda que “quan tothom
l'aplaudia jo ja deia que era un espanyolista demagog”, unes
declaracions que gairebé li van costar, mesos més tard “el cessament del
govern”. Per a Carretero, Zapatero era un “frívol, com la majoria de
polítics espanyols i catalans” que “no mesuren el que diuen i només
volen quedar bé amb la gent”.
Ernest Maragall, germà del futur president i número 8 a la llista del
PSC per Barcelona en les eleccions del 2003, defensa en tot cas que
Zapatero va “expressar una voluntat real, tot i que ara podem dir que
els fets el van desmentir”, mentre que per al convergent Josep Rull
-número 18 a les llistes de CiU en aquelles eleccions-, en les paraules
de Zapatero hi havia “un element de frivolitat del personatge de no
saber que té entre mans”.
Un altre convergent, Pere Macias -candidat de CiU per Girona-, admet
que Zapatero, “potser creia que ho podia fer”, però “les seves
afirmacions sempre han sigut poc reflexives, han tingut un punt de
frivolitat i per això en deia de l'alçada d'un campanar”. De la seva
banda, Dani Sirera -número sis a les llistes del PP- recorda que al
Partit Popular les paraules de Zapatero van ser rebudes com una “promesa
electoral més, com una picada d'ull als electors de convergència o als
que desconfiaven que el PSC fos capaç de donar suport a un nou Estatut”.
Joan Ferran -número 11 a les llistes del PSC-, recorda que “en ZP es va
llençar una mica a la piscina”, però afegeix que “la perspectiva de
tenir un estatut nou i que Zapatero el consagrés era important, tot i
que era difícil que copsés el que sortiria realment del Parlament”. En
canvi, Jaume Bosch -número quatre a les llistes d'ICV-EUiA- considera
que quan Zapatero va fer l''apoyaré' “ho va dir convençut que no ho
hauria de complir i de que el PSC mai votaria un estatut que fos tant
agosarat i que pogués comprometre el PSOE”.
Zapatero confiava en no arribar a la Moncloa?
De fet, l'opció que assenyala Bosch, que Zapatero va formular el seu
'apoyaré' convençut que no arribaria mai a la Moncloa, és una segona
possible explicació que defensa el mateix dirigent d'ICV: “Zapatero mai
va imaginar que guanyaria les eleccions del 2004 i per tant feia una
mica com el que ha fet Rubalcaba aquest cap de setmana, prometre-ho tot
convençut que no arribaria al govern.
Parlava des de l'oposició creient que continuaria a l'oposició”. De la mateixa opinió és Rull, que creu que “Zapatero estava convençut que tenia poques possibilitats de guanyar, i per això va tirar pilotes endavant”
Parlava des de l'oposició creient que continuaria a l'oposició”. De la mateixa opinió és Rull, que creu que “Zapatero estava convençut que tenia poques possibilitats de guanyar, i per això va tirar pilotes endavant”
Per la seva banda, Carod considera que si ho va fer sota aquest prisma,
“encara seria pitjor, perquè aleshores ho va dir mentint”. Ernest
Maragall, en canvi, és del parer que el fet de ser cap de l'oposició
atorgava a Zapatero “un xic més de llibertat, però era molt conscient
del que deia i del compromís que assumia”, mentre que Sirera afirma que
tot i que “la conjuntura no indicava que pogués guanyar les eleccions,
Zapatero no era ximple i s'hi jugava el que deia, perquè el gruix de
l'electorat socialista estava a Andalusia i Catalunya i sabia que sense
Catalunya no podria ser president del govern espanyol”.
El principi de la fi de la tercera via
Fos com fos, l'estatut va tirar endavant però aviat van començar els
problemes, marcats, segons Bosch, pel fet que Zapatero creia que “un
Estatut aprovat amb els vots del PSC, que era imprescindible, seria tant
light i amb poques aspiracions d'autogovern que podria ser assumible
pel PSOE, i el que li va fallar és que en Pasqual no estava en la línia
del PSOE sinó en la de fer un Estatut atrevit”.
Tant és així que contextualitzant en la situació present la negociació
de l'Estatut és inevitable arribar a la conclusió que aquell projecte
era realment la tercera via que avui encara reclamen alguns polítics com
Josep Antoni Duran d'UDC i Pere Navarro del PSC. De fet, per Carod,
l'Estatut va ser “la darrera vegada que Catalunya va allargar la mà a
Espanya i a l'altra banda no va trobar-hi cap mà”.
En la mateixa línia, però amb més contundència, Rull assegura que “amb
l''apoyaré' comença el final de la tercera via”, perquè la reforma de
l'Estatut era “un inici de tercera via plantejat des de la bona
voluntat, que va acabar amb la terra cremada”, mentre que Carretero
afirma que “malgrat fenòmens com en Duran i la tercera via i les
al·lucinacions de cap de setmana de Navarro, com diu en Mas, la tercera
via ja fa molt de temps que s'ha explorat, perquè a Espanya, o s'hi està
a l'espanyola o no s'hi està” i afegeix que “l'Estatut era un intent de
continuar a Espanya d'una manera diferent, però ens la van fotre pel
clatell”.
Ernest Maragall, per la seva banda, assenyala que la reforma de
l'Estatut era una manera de “reprendre l'esperit de la Constitució”,
mentre que per Macias, “l'Estatut era la tercera via i va naufragar” i
Bosch opina que “l'aposta per l'Estatut era, sense tocar la Constitució,
anar al limit màxim d'autogovern de Catalunya”. En tot cas, Ferran
recorda que “sense el PSOE i sense Zapatero no haguéssim avançat en
l'Estatut, sense un govern socialista a Espanya ni tant sols hauria vist
la llum”, mentre que Sirera defensa que “l'Estatut de Sau tenia molt
recorregut encara i era una eina apropiada, potser qui tenia la
responsabilitat de governar no el va saber esprémer”.
L'actual procés, hereu del fracàs de l'Estatut
L'episodi final de l'Estatut reformat és la sentència del Tribunal
Constitucional del 2010, que el buida de contingut. Fet i fet, és fàcil
relacionar aquella sentència amb l'augment del sobiranisme, i així ho
veu Maragall, que considera que “el que ara vivim té com a causa aquell
moment”, ja que “s'ha esdevingut després de constatar el rebuig formal i
explícit de l'Estat a les nostres propostes”, mentre que per Carretero,
“l'aventura de l'Estatut només ha portat al creixement de
l'independentisme”.
Per a Rull també és correcte el plantejament que l'augment de
l'independentisme prové de la sentència de l'Estatut, que fa que “es
produeixi aquest salt en un país que fa deu anys creia que era possible
encaixar a Espanya”, mentre que Macias apunta que l'augment del
sobiranisme es deu sobretot a l'actitud del govern popular, “que comença
amb el recurs de l'Estatut i continua amb la utilització de Catalunya
per guanyar vots a Espanya”, al temps que assenyala que “naufragada la
tercera via, la sortida que demanen la majoria de la població és la
consulta”.
Jaume Bosch també es mostra “convençut” de la relació entre la
sentència i l'augment de l'independentisme i sosté que “la situació
actual no és conseqüència d'un increment miraculós de l'independentisme,
es fruit que un TC decideix carregar-se el que va decidir el poble de
Catalunya, i això provoca una situació on la sortida ja no es
reivindicar l'Estatut, sinó el dret a decidir i l'estat propi”, mentre
que Joan Ferran recorda que “la sentència és el catalitzador” que fa
pujar l'independentisme. “Sempre hi ha hagut plantejaments
independentistes, però l'acceleració de partícules es produeix per la
sentència del TC eliminant una cosa que l'havia votat la gent a
Catalunya”, afegeix el diputat socialista.
De fet, l'únic crític amb aquesta hipòtesi es Dani Sirera, que defensa
que “sense la crisi econòmica no quallaria tant el sobiranisme” i apunta
que no percep “tant independentisme com es diu”. És més, l'exdiputat
del PP considera que amb el canvi d'Estatut “els catalans no van notar
cap millora ni cap perjudici” i en aquesta línia llança es pregunta,
“algú em pot dir que han guanyat els catalans amb l'aprovació d'aquest
Estatut?”
Sigui com sigui, deu anys després de tot plegat, queda el regust que la
promesa de Zapatero o bé va ser una colossal mentida o simplement no es
va complir mai perquè el projecte de l'Estatut va desbordar les
previsions del PSOE. Però en tot cas, no va ser la única promesa que ZP
va fer aquella nit al Palau Sant Jordi. Les cròniques del míting
recorden que també va prometre... reformar el Senat per tal de
convertir-lo en una autèntica càmera de representació territorial. I és
que hi ha promeses que ja no se les creu ningú.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada