CRITIC
Per Josep Bellpuig
El Primer d’Octubre de 2017 no va ser només una jornada electoral. Va ser, sobretot, un acte col·lectiu de dignitat, de valor i de determinació d’un poble que fa més de tres segles resisteix l’ocupació estrangera i la negació de la seva sobirania. Aquell dia, el poble català va parlar amb la veu de la història, i ho va fer enmig de les porres, la violència i l’odi del Regne castellà d’Espanya.
Milions de catalans es van alçar a trenc d’alba per defensar un dret elemental: decidir lliurement el seu futur. Ho van fer sabent que l’ocupant ens amenaçava amb tot el seu aparell repressiu. I, malgrat això, els avis, les àvies, els joves, els pares i mares, tothom, van custodiar urnes i col·legis amb una serenor i una fermesa que encara avui emociona i commou. Cap altre poble d’Europa ha donat una lliçó tan clara d’unitat i patriotisme davant la violència de l’opressor.
Les imatges de les porres de la policia castellana colpejant ciutadans indefensos, trencant cares i ossos ens van recordar d’una manera brutal i innegable la veritat que alguns volen amagar i que tot el món va veure: Catalunya és una nació ocupada. Un poble que no controla el seu destí, un país sotmès per la
