CRITIC
Per Josep Bellpuig
El Primer d’Octubre de 2017 no va ser només una jornada electoral. Va ser, sobretot, un acte col·lectiu de dignitat, de valor i de determinació d’un poble que fa més de tres segles resisteix l’ocupació estrangera i la negació de la seva sobirania. Aquell dia, el poble català va parlar amb la veu de la història, i ho va fer enmig de les porres, la violència i l’odi del Regne castellà d’Espanya.
Milions de catalans es van alçar a trenc d’alba per defensar un dret elemental: decidir lliurement el seu futur. Ho van fer sabent que l’ocupant ens amenaçava amb tot el seu aparell repressiu. I, malgrat això, els avis, les àvies, els joves, els pares i mares, tothom, van custodiar urnes i col·legis amb una serenor i una fermesa que encara avui emociona i commou. Cap altre poble d’Europa ha donat una lliçó tan clara d’unitat i patriotisme davant la violència de l’opressor.
Les imatges de les porres de la policia castellana colpejant ciutadans indefensos, trencant cares i ossos ens van recordar d’una manera brutal i innegable la veritat que alguns volen amagar i que tot el món va veure: Catalunya és una nació ocupada. Un poble que no controla el seu destí, un país sotmès per la
força a l’autoritat d’un Estat estranger que ens nega els drets més bàsics i que actua com si encara fóssim una colònia.Però aquell dia, la violència espanyola no va aconseguir el que pretenia. El Primer d’Octubre, Catalunya no es va agenollar: es va aixecar. El poble va demostrar una unitat que superava diferències d’edat i ideologia. Era la consciència nacional de tota una Nació. Llavors vam entendre que no hi ha poder més gran que el d’un poble decidit a existir, malgrat la repressió i la por.
Aquell referèndum no va ser cap simulacre. Fou l’expressió de la continuïtat d’un poble que, d’ençà del 1714, sap que viu sota dominació estrangera i que, tot i així, persisteix en la seva voluntat de ser lliure. Cada vot dipositat a l’urna era un acte de sobirania i alhora un gest d’homenatge als nostres avantpassats, que van defensar Barcelona i tota la Nació fins a l’últim alè.
El Primer d’Octubre ens va ensenyar dues lliçons que no podem oblidar. La primera, que quan el poble català actua unit és invencible, perquè ningú no pot aturar una Nació que es reconeix a si mateixa i camina unida cap a l’objectiu del seu alliberament. La segona, que Espanya no és un estat “amic” ni “soci” amb qui negociar engrunes: és l’Estat ocupant que ens va conquerir i que encara avui ens colpeja quan ens atrevim a voler ser lliures.
Aquell dia vam veure la Catalunya real: valenta, digna, unida i catalana. I vam veure també l’Espanya real: castellana, autoritària, violenta i aliena a tota idea de llibertat. El Primer d’Octubre és, doncs, el record vivent que el nostre camí només pot tenir un final digne: la restitució completa de l’Estat Català independent. Tot el que no sigui això és trair l’esperit d’aquell poble que va posar el cos davant les porres per dir al món que Catalunya vol ser lliure.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.estat.cat/el-primer-doctubre-de-2017-el-mon-va-veure-que-catalunya-es-una-nacio-ocupada
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada