Per què plega Nicola Sturgeon com a primera ministra d'Escòcia?

 

 

ESCÒCIA

 

 

Nicola Sturgeon, ha assegurat que, després de vuit anys al càrrec i la pressió que suposa, ha arribat el moment de marxar 

 

 

Nura Portella
Foto: Europa Press
Barcelona. Dimecres, 15 de febrer de 2023. 14:49
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

 

Nicola Sturgeon, primera ministra d'Escòcia, ha anunciat avui que deixarà el càrrec que ha ocupat durant 8 anys, ja que, no només és política, també és un ésser humà i considera que aquest és el moment adequat per plegar. Amb tot, aquesta renuncia no és immediata, ja que abans el Partit Nacionalista Escocès (SNP) haurà de triar el seu relleu al capdavant del govern d'Escòcia, amb la ministra de finances, Kate Forbes, com una de les millors posicionades. En la roda de premsa per comunicar la seva decisió des de la seva residència oficial a Edimburg, Strugeon ha assegurat que li pertoca deixar lloc a nous perfils polítics després de tants anys a primera línia, però hi ha qui assegura que els seus motius van molt més enllà. Per un costat, la polèmica generada per la llei trans escocesa hauria pogut suposar un element de desgasat per una política que molts consideraven incombustible. Però, aquest no seria el motiu segons el politòleg britànic John Curtice, que assenyala un "debat intern dins el partit sobre la independència". 

 

Curtice, que presideix el British Polling Council, l'associació d'empreses d'estudis d'opinió del Regne Unit, ha assegurat també que

Editorial Vicent Partal : La gent, al final, no pot fer res més que esclatar

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Dos votants de cada tres van anar a les urnes de les presidencials amb la voluntat de rebentar-ho tot  

 

Jean-Luc Mélenchon en el moment de votar

Per: Vicent Partal

11.04.2022  21:50

 

 

El resultat de les eleccions presidencials franceses té moltes lectures interessants. En clau catalana, en clau francesa i en clau europea. Però per damunt de totes hi ha una dada que a mi m’impressiona molt. És la que mostra que els partits que en podríem dir del règim només obtenen el 34% dels vots. Perquè cal tenir en compte al mateix temps que l’extrema dreta assoleix el 32% dels vots i l’extrema esquerra el 25%. Si em permeteu de dir-ho amb traç gruixut, en la pràctica això significa que de cada tres votants en les presidencials de diumenge gairebé dos han optat –passeu-me l’expressió– per rebentar-ho tot.

 

La caiguda dels partits tradicionals és especialment colpidora. Els Republicans, amb diversos noms, i el Partit Socialista s’han repartit gairebé tots els presidents de la Cinquena República i ara els primers s’han de conformar amb un 4,78 % dels vots i els socialistes fan el ridícul més espantós arreplegant-ne tan sols l’1,74%. En tots dos casos són els pitjors resultats d’ençà de la Segona Guerra Mundial i si hi afegim el resultat també ínfim del Partit Comunista, un 2,31% dels vots, entendrem bé que en la política francesa el daltabaix és total. Alguns comunistes ahir estaven contents perquè per primera vegada en la història havien superat els socialistes, però era una alegria gairebé macabra. Entre el PS i el PC avui no arriben a sumar un milió i mig de votants. En canvi, en les famoses eleccions del