De diaris a butlletins oficials: la mort del periodisme independent

 

 

CRIT

 

 

 

 

7 de juliol de 2026

Per Lluis Buscato

 

 

 

Actualment és evident que la venda de diaris impresos i revistes està en caiguda lliure. Concretament, en el cas català s’ha arribat a avaluar la reducció de la premsa en paper en prop d’un 80 % durant les darreres dues dècades. Unes dades realment catastròfiques pel sector. Certament els motius són múltiples i diversos però, en general, se’n solen citar els següents:

 

L’inesperat augment del consum digital de la informació, a través telèfons, mòbils o tauletes, que són uns mitjans més ràpids i immediats que el paper.

La teòrica gratuïtat d’aquesta font d’informació (en realitat paguem amb les nostres dades personals), que permet als seus lectors estalviar-se una despesa recurrent.

Al canvi generacional en la manera de consumir la informació. Les generacions més joves han crescut totalment immerses dins d’un món digital de fàcil accés, de manera que no tenen l’hàbit d’adquirir informació en format físic i prefereixen continguts més àgils i multimèdia, etc..,

 

Tanmateix, n’hi ha un del qual se’n parla ben poc: la creixent pèrdua de qualitat i independència dels mitjans d’informació tradicional. Aquests ja fa anys que van passar a basar bona part del seu negoci editorial en l’obtenció de subvencions públiques i en la publicació de propaganda institucional. Sens dubte un mitjà ràpid per a cobrir les seves ingents despeses, però problemàtic, atès que en limita de manera exponencial la llibertat d’expressió. Alhora, aquesta dependència no ha fet més que

augmentar, per la citada reducció de vendes, de manera que el lligam entre premsa i poder (local o estatal) no ha parat de créixer al llarg dels darrers temps. De retop, les administracions han esdevingut una important sortida professional pels periodistes, esdevenint veritables portes giratòries. Només cal consultar la plantilla de qualsevol organisme públic per comprovar com els departaments de protocol, difusió o premsa (els noms poden variar) i els seus pressupostos no han deixat d’augmentar, malgrat que el seu impacte sobre la vida dels soferts administrats és pràcticament nul. En definitiva, ambdós fets han creat una tempesta perfecta, de manera que el periodisme, que se’ns havia descrit tradicionalment com un mitjà per informar a la població i fiscalitzar els nostres polítics, en realitat ha esdevingut un pur i dur aparell de propaganda, amb alguna escadussera excepció.

Això és fàcilment constatable en agafar qualsevol diari actual, els quals fins i tot han perdut el seu format tradicional. Un exemple que, personalment, em colpeix és el del Punt Avui, diari que fa anys havia llegit diàriament (la meva família va estar-hi subscrita). Doncs bé, ara mateix, simplement és un fulletó de propaganda de polítics locals i autonòmics (diàriament les entrevistes a batlles i regidors que no tenen res d’interessant a dir ocupen bona part de les pàgines centrals), a la vegada que resulta quasi impossible trobar notícies d’àmbit nacional o internacional. A més, les seccions temàtiques han esdevingut caòtiques, de manera que costa localitzar-les o distingir-les. I, per a més inri, els articles on s’esmenten administracions o càrrecs públics són simplement còpies, sense cap comprovació o crítica, de les notes de premsa enviades per les pròpies administracions. Aquest fet és fàcilment comprovable en agafar un parell de diaris on es faci esment a una notícia generada per qualsevol organisme públic. Ambdues copien descaradament la nota original, amb l’única diferència que una pot ser un xic més aduladora que l’altra.

Malauradament, aquesta caiguda en la ignomínia no ha permès assegurar els mitjans vitals al munt de llicenciats en periodisme que facturen les nostres universitats, de manera que aquests han hagut de buscar altres opcions professionals per guanyar-se les garrofes. Molts han optat per vendre’s directament l’ànima al dimoni i entrar a formar part de les estructures dels partits polítics on, els més, gestionen els òrgans de propaganda o, els menys, ocupen càrrecs polítics o administratius. Sens dubte, la caiguda exponencial del nivell intel·lectual dels nostres polítics, que anteriorment procedien del món de l’advocacia o d’altres activitats professionals particulars, hi deu tenir molt a veure. Tanmateix, amb això no han fet prou i s’han vist amb la necessitat d’envair nous àmbits professionals per assegurar-se una certa tranquil·litat econòmica. I en aquest fet han comptat amb la col·laboració dels nostres càrrecs públics, encantats de veure els seus acòlits ocupant espais des d’on poden homenatjar-los. Parlo de l’abducció per part d’aquests d’altres opcions professionals, relacionades amb la divulgació del coneixement, que de manera puntual fins fa pocs anys eren assumides per tècnics d’altres disciplines.

Un exemple de jutjat de guàrdia són les tertúlies televisives i radiofòniques on trobem sempre una corrua de personatges que parlen molt però no tenen res a dir (tot sigui dit, no tots procedents del periodisme; el cas de l’anodina tertuliana Teresa Cunillera, ex-delegada del govern espanyol, a Catalunya Ràdio és de jutjat de guàrdia). A més, aquests sovint repeteixen en programes molt diversos, on tant poden parlar de futbol, com d’astrofísica. De fet, sovint ens trobem que les seves intervencions van precedides de les paraules: “jo opino”, quan sobre aspectes tècnics no s’ha d’opinar, s’ha d’afirmar! Un segon àmbit són les publicacions a revistes o, fins i tot, llibres de temàtica històrica, on han desplaçat els historiadors, sovint amb l’excusa que aquests no saben divulgar. Un cas paradigmàtic és el de la revista Sàpiens, on el periodista escriu l’article i hi posa l’estructura narrativa, el ritme i l’estètica visual. Mentre, l’historiador recopila les dades i garanteix la veracitat i control de qualitat. És a dir, fa de negre. I no és un cas únic, revistes fins fa pocs anys teòricament serioses, com la Revista de Girona, fa temps que només accepta articles de periodistes, que es dediquen a parlar de bizantines discussions de gènere, veganisme, racisme occidental (dels altres no se’n diu res), batalletes culturals estèrils, etc.., i si cal esmentar alguna dada tècnica o documental es copia de la IA.

En definitiva, estem vivint una situació terrible, no pel fet que els periodistes passin a ocupar espais que no els pertoquen, que ja és greu, sinó pel fet que han abandonat de manera total els que sí que els pertocarien i han esdevingut professionals de la propaganda institucional. De facto han fet una clara involució al segle XIX, quan els diaris sovint eren publicacions de partits polítics o grups de pressió que només cobrien despeses perquè alguns personatges acomodats les sostenien per interessos particulars. Fet magníficament descrit per Gaziel a la seva Història de la Vanguardia, la lectura de la qual recomano. Certament, no hi ha res de nou sota el sol.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.estat.cat/de-diaris-a-butlletins-oficials-la-mort-del-periodisme-independent/