CRIT
Per Felix Rabassa
La supervivència de la llengua, la cultura i la nació catalanes és una qüestió de poder, de voluntat col·lectiva i de continuïtat històrica. I també és una qüestió d’actitud dels seus membres. Les nacions no desapareixen de cop; entren en una lenta decadència, perden la consciència de si mateixes i renuncien a defensar allò que les defineix. O construïm una catalanitat forta, dura com una roca, o ens encaminem cap a la desaparició.
La catalanitat no pot ser una identitat líquida, adaptable a qualsevol circumstància, que s’adapti a l’arribada de gent de fora i subordinada a interessos aliens. Una identitat així no sobreviu. Només una identitat nacional sòlida i arrelada pot resistir la pressió constant de l’espanyolització, de la globalització, de l’assimilació cultural i de les polítiques espanyoles (i franceses) que treballen, de
manera oberta o encoberta, per substituir la Nació catalana. La Història ho demostra: les nacions que persisteixen són les que es defensen.Construir una catalanitat ferma implica assumir que som hereus d’un llegat mil·lenari i implica assumir que n’hem d’estar orgullosos. Catalunya no és un invent recent ni una construcció administrativa: és una Nació amb una història pròpia, amb institucions antigues, amb una tradició cultural rica i amb una llengua que ha sobreviscut persecucions, prohibicions i intents sistemàtics d’eliminació. Oblidar i amagar aquest llegat i aigualir la catalanitat perquè els nouvinguts s’hi adaptin és trair generacions senceres de catalans que van mantenir viva la catalanitat en condicions molt més adverses que les actuals.
Avui les esquerres catalanes, fins i tot les que es fan dir independentistes, tenen un discurs basat en “ampliar la base” a canvi de renúncies, a canvi de construir una nova catalanitat aigualida, light, rebaixada, que pugui ser “assumible” per als estrangers. Les esquerres culturals i polítiques catalanes avui defensen una catalanitat amb la llengua castellanitzada, una catalanitat amb la música en català sudamericanitzada (hispanitzada), una catalanitat que demani si us plau als estrangers que es vulguin fer catalans, una catalanitat “simpàtica” i que no sigui “difícil” per als nouvinguts, una catalanitat que accepti l’islamisme… I no. Això no és catalanitat. Al contrari, aquesta catalanitat “simpàtica” i a la pràctica arrosegada i desnaturalitzada precisament el que causa és rebuig entre els estrangers.
Fins avui la catalanitat, durant mil anys, ha evolucionat d’una generació a l’altra, però aquests canvis representaven evolucions internes, genuïnes, espontànies, de la catalanitat. El que avui ens proposen les esquerres woke catalanes és un tall amb el passat. Ens demanen que renunciem a la nostra tradició i que introduïm una munió de canvis en la nostra identitat de tal magnitud que allò que representen és un tall radical amb la catalanitat anterior. Quelcom que no havia passat mai en mil anys. El triomf d’aquesta visió de la catalanitat no és una altra cosa que el triomf d’aquells que volen estrangeritzar la nostra cultura i el nostre país. I això és la mort de Catalunya.
El nacionalisme català que cal avui ha de lluitar contra tot això. El nacionalisme català no ha de ser tímid. Ha de ser un nacionalisme orgullós, expansiu, fatxenda, fins i tot. Aquesta fermesa identitària és també la condició per a l’expansió de la catalanitat. Només una identitat clara, potent, orgullosa, pot ser assumida per aquells que arriben de fora i decideixen arrelar-se al país. La catalanitat no s’expandeix rebaixant-se, sinó oferint una Nació i una identitat fortes, no pas líquides. Qui viu a Catalunya i no rebutja la catalanitat té davant seu una Nació amb una llengua, una Història i una cultura que pot assumir plenament. I si no les vol assumir se’n pot anar a un altre lloc. Però això només és possible si aquesta nació existeix amb força i no es dilueix en l’ambigüitat.
Les terres de la Nació catalana només continuaran sent catalanes si la catalanitat hi és hegemònica. Cap nació no es manté sent minoritària dins del seu propi territori. Això exigeix voluntat política, consciència nacional i una actitud col·lectiva que entengui que la continuïtat del país no està garantida. I exigeix un nacionalisme català fort i ferm, que expandeixi l’orgull de ser catalans. Cada generació rep la Nació en herència, però també té el deure de transmetre-la intacta —o més forta— a la següent.
Una catalanitat dura com una roca és la conseqüència d’una fermesa gràcies a la qual podrem garantir que Catalunya continuï existint com a nació viva, amb llengua pròpia, cultura pròpia i que sigui hereva de la Catalunya anterior a la colonització demogràfica. Tot allò que no sigui això és, en última instància, una derrota, l’avantsala de la desaparició com a Nació.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada