CRIT
L’acord comercial entre la Unió Europea i el Mercosur no és només un tractat econòmic. És una declaració ideològica. Representa la submissió, un cop més, de l’agricultura catalana i europea als dogmes del neoliberalisme globalista, que sacrifica territori, sobirania alimentària i pagesia en nom d’un mercat abstracte que no estima la terra ni la pàtria.
Sota el discurs amable del “lliure comerç”, l’acord amb Mercosur obre les portes a una competència profundament desigual. Productes agrícoles provinents del Brasil, l’Argentina, l’Uruguai o el Paraguai entraran al mercat europeu amb costos molt més baixos, produïts sota estàndards mediambientals, sanitaris i laborals que són inacceptables a Europa i que els pagesos europeus sí que han de complir. El resultat és previsible: pressió a la baixa sobre els preus, ruïna de les explotacions familiars i abandonament del camp.
Aquest és el rostre real del neoliberalisme globalista: exigeix sacrificis sempre als mateixos. A les elits econòmiques els ofereix mercats; als pagesos, resignació.
A Catalunya, aquesta política és especialment cínica. Mentre Brussel·les negocia acords per importar vi, cereals, carn o sucre de l’altra banda de l’Atlàntic, els pagesos catalans topen amb restriccions internes que els impedeixen créixer i adaptar-se. El cas de les vinyes és paradigmàtic:
en nom de l’“equilibri del mercat”, no es permet plantar-ne més, tot i que el territori, el coneixement i la voluntat hi són.És una contradicció intolerable. Es limita la producció pròpia mentre s’afavoreix la importació massiva. Es parla de competitivitat mentre s’ofega la iniciativa pagesa. Això no és protecció del mercat; és desprotecció del país. I mentrestant Madrid segueix ofegant la pagesia catalana. A més, els governants de la colònia catalana, els autonomistes del PSC i els seus adlàters processistes, s’ho miren de lluny xiulant.
Defensar el nacionalisme agrícola català és entendre que l’agricultura no és una mercaderia qualsevol. És terra, paisatge, masia, cultura, història, alimentació i sobirania. Sense pagesos no hi ha país; sense camps vius, no hi ha futur sostenible.
Les reivindicacions pageses catalanes són clares i legítimes: preus justos, menys burocràcia asfixiant, capacitat de produir i decidir, i protecció davant una competència deslleial fomentada per les mateixes institucions que diuen defensar el món rural.
Europa no pot continuar predicant transició ecològica mentre externalitza la producció a milers de quilòmetres. No pot parlar de sostenibilitat mentre destrueix la pagesia local. I Catalunya no pot acceptar ser un territori productor limitat i consumidor dependent.
L’acord amb Mercosur no és inevitable. És una elecció política. I també ho és decidir si es vol una Europa de camps vius o una Catalunya de supermercats plens i pobles buits.
Si Catalunya vol tenir futur, ha de començar per respectar la seva pagesia. I si Catalunya vol existir com a país amb identitat, economia i territori, ha de defensar sense complexos el seu camp, les seves vinyes i els seus pagesos.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://www.estat.cat/neoliberalisme-o-pagesia-els-catalans-hem-de-triar/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada