Els mercenaris del PSC tenen l’encàrrec d’arraconar el català a Barcelona

 

CRIT

 

 

 

 

26 de novembre de 2025

Per Jordi Amela

 

 

 

Sovint cal pensar en el passat per adonar-nos de com hem estat capaços d’evolucionar com a societat. L’home ja és capaç de posar rentadores i anar a buscar els fills a l’escola; els homosexuals ja es poden passejar en relativa tranquil·litat pels carrers de Barcelona; i el català està plenament normalitzat com a llengua oficial de Catalunya. O, calla… potser això no.

Seria difícil d’imaginar que un alt responsable del partit que governa digués que el català és “provincià”. De fet, ens hauríem de remuntar als temps en què els marits regalaven rentadores a les dones per recuperar aquest adjectiu: provincià.

Doncs resulta que el senyor David Escudé, regidor del districte de les Corts, president de l’Institut Barcelona Esports i vocal de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, membre del partit socialista, a banda d’acumular càrrecs i paguetes, acumula ignorància, mala fe i un verí i odi cronificat cap al català. I no només això:

es queda tan ample quan ho diu, amb l’assentiment d’un altre mercenari espanyolista de manual, el batlle de Barcelona, el senyor Jaume Collboni.

Per tant, quan ens plantegem l’estat del català a Barcelona, podríem diagnosticar que literalment es troba en fase de pal·liatius. El que no esperàvem és que els metges encarregats de la seva cura fossin més partidaris d’avançar-ne la mort. Doncs sí, efectivament: Barcelona, el Cap i Casal de Catalunya, està en mans d’assassins lingüístics, autèntics mercenaris a sou, un bon sou, encarregats de dinamitar el punt de flotació del que significa la identitat catalana.

Ja no s’acontenten a arraconar símbols i tradicions; ara, si goses demanar, ni tan sols exigir, que la “Cursa de la Dona” es digui així i no “Carrera de la Mujer”, gairebé sembla que enyoren aquella frase franquista que deia: “La patria necesita madres abnegadas y esposas sumisas”.

Arribats aquí, només ens queda treure el malalt de l’hospital o expulsar de per vida el metge que només té ganes de desconnectar la màquina. I és el primer que cal: el català necessita imperiosament que Barcelona sigui governada per un partit que posi la llengua com a prioritat. La llengua catalana, òbviament. Perquè, mentre Barcelona estigui en mans d’espanyolistes, l’agonia serà lenta i dolorosa, i la llengua imposada serà el castellà. I, com que ens agrada fer-nos els moderns, ens hi aniran incorporant anglès per donar aparença de cosmopolitisme.

Aliança Catalana ha encetat una campanya de denúncies a establiments que no compleixen la normativa. Ja són centenars les denúncies interposades amb el seu seguiment corresponent. Es tracta d’una feina meticulosa i entretinguda, però lamentablement necessària. I és precisament en aquest marc que quedo realment aterrat. Només cal passejar pel carrer per adonar-se de la magnitud de la tragèdia, però queda clar que Barcelona no lidera la catalanitat. De fet, la capital catalana podria definir-se com el dòcil súbdit d’un estat colonitzador. Fins i tot podria servir com a exemple en escoles internacionals d’un imperi que ha aconseguit aniquilar una llengua.

I com és possible que, després d’anys de repressió en què la llengua ha resistit de manera estoica, ara ens trobem en la pitjor època pel que fa al català? Doncs molt fàcil: divide et impera. És exactament el que fa l’Estat espanyol sense necessitat de cap arma; només amb el control del poder que li atorga una dictadura monàrquica hereva del franquisme. L’estratègia és simple:

 

Si no hi ha catalans, per què cal el català? Si no hi ha necessitat de català, per què defensar un dels fonaments identitaris d’una nació sense estat?

Per això cal una contra estratègia: mantenir el català en l’àmbit individual, exigir a les institucions l’ús exclusiu del català i castigar els establiments que incompleixin la norma. Això només es pot fer amb una governança desacomplexada i amb un encàrrec clar sorgit de les urnes.

La cultura catalana és un mosaic immens i viu: castellers, correfocs, gegants, cançó, sardanes, Sant Jordi, la cultura popular, la gastronomia de base mediterrània, les festes majors i els rituals de barri. Són expressions que parlen de nosaltres, que creen comunitat i que expliquen un país al món.

I d’aquest lideratge en depèn la salut del català i la continuïtat de les tradicions. D’aquest lideratge en depèn que els infants que creixen a la ciutat visquin la catalanitat amb normalitat i orgull. I d’aquest lideratge en depèn que, en un món global, Catalunya no es dissolgui en l’homogeneïtzació, sinó que continuï existint amb veu pròpia.

Queda clar que cal una gran aliança catalana que defensi justament, la catalanitat.

 

 

 

ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.estat.cat/els-mercenaris-del-psc-tenen-lencarrec-darraconar-el-catala-a-barcelona/