La victòria catalana del coll de Panissars (30 de setembre de 1285)

 

HISTÒRIA

 

 

 

 

Felix Rabassa

30 - 09 - 2025 

 

 

En la memòria dels catalans hi ha episodis que, tot i haver estat menystinguts per segles d’historiografia anticatalana, resten com a pedres angulars de la nostra identitat col·lectiva. Un d’aquests moments gloriosos fou, sens dubte, la batalla del coll de Panissars, esdevinguda el setembre de 1285, al cor de les Alberes. Allí, en aquell pas estret i pedregós que uneix Catalunya amb el Rosselló, les tropes del rei Pere II el Gran i dels almogàvers catalans infligiren una derrota devastadora a l’exèrcit més poderós de la cristiandat: l’exèrcit francès de la croada convocada pel papa Martí IV i comandada pel rei de França, Felip III l’Ardit.

A finals del segle XIII, Catalunya vivia un moment d’expansió política, comercial i militar. Pere el Gran havia estès la seva influència fins a Sicília, gràcies al suport de la població local contra els Anjou i a la llegendària revolta de les Vespres Sicilianes (1282). Aquell gest d’independència mediterrània, que trencava els equilibris polítics d’Europa, fou vist amb recel tant pel papat francès com per la monarquia capetiana.

La resposta fou brutal:

el papa Martí IV excomunicà Pere el Gran i declarà una croada contra Catalunya, com si es tractés d’una terra d’infidels. França i el papat uniren esforços per anorrear el poder català, sotmetre el país i lliurar-lo al germà del rei francès, Carles de Valois. Era una guerra d’extermini, disfressada amb el nom de “croada”.

L’estiu de 1285, un exèrcit immens, format per cavalleria pesant, mercenaris i tropes de croats, travessà la frontera del Rosselló i avançà cap al sud. Felip III, segur de la seva superioritat, ocupà Elna i altres poblacions, deixant rere seu un rastre de destrucció i sang. Aquesta vila rossellonesa fou destruïda i tots els seus habitants massacrats.

Tanmateix, els catalans no es doblegaren. Pere el Gran, amb el suport del seu poble, va desplegar una estratègia d’esgotament: devastar terres davant l’enemic, tallar subministraments i, sobretot, confiar en la ferocitat i mobilitat dels almogàvers. Aquests guerrers de vida dura, fills de la terra, coneixien cada pas de muntanya i cada torrent. Mentrestant, la flota catalana comandada per Roger de Llúria vencia la flota francesa a les illes Formigues, que era la que abastia per mar els exèrcits francesos que anaven avançant per terra. Sense els aliments que, procedents de la flota francesa, abastien les tropes franceses, l’exèrcit de Felip el Bell i Carles de Valois, començà a patir els estralls de la fam.

A més, una arma inesperada es posà del costat dels catalans: la pesta. A mesura que l’exèrcit francès, aclaparat per la calor i la fam, es desplaçava per terres catalanes, la malaltia començà a escampar-se entre les seves files. El rei Felip mateix n’emmalaltí.

Quan la situació esdevingué insostenible, Felip III decidí retirar-se cap a França. Fou aleshores, al coll de Panissars —el pas natural de tornada cap al nord—, que els almogàvers i les tropes catalanes prepararen la seva gran venjança.

Les cròniques descriuen com, mentre els francesos iniciaven la retirada, debilitats, carregats i desmoralitzats, els catalans els esperaren entre roques i corriols. Fou una emboscada perfecta: els almogàvers s’hi llançaren amb crits esgarrifosos, armes lleugeres i el cor ple de ràbia. La cavalleria francesa, incapaç de maniobrar en aquell pas estret, quedà atrapada. La massacre fou colossal. Fou els dies 30 de setembre i primer d’octubre de 1285.

Allí caigueren grans senyors i cavallers francesos; allí quedà destrossat l’orgull d’una croada injusta. El mateix Felip III, malalt i derrotat, aconseguí travessar la frontera només per morir a Perpinyà pocs dies després, el 5 d’octubre.

La batalla del coll de Panissars no fou només una victòria militar; fou una afirmació nacional. Catalunya, amb el seu poble i els seus guerrers, havia resistit sola contra la maquinària de la França capetiana i la croada papal. Cap altra nació europea podia gloriar-se d’haver vençut un exèrcit croat en camp obert.

Els almogàvers, fills de la pagesia i de la muntanya, es convertiren en símbol d’indomptable resistència. La seva crida de guerra, “Desperta ferro!”, ressonà aquell dia com a clam de llibertat. Panissars demostrà que Catalunya no era terra de submissió, sinó mur de pedra contra la ocupació forastera. Aquella victòria salvà Catalunya.

Massa sovint la història oficial ha silenciat o menystingut la grandesa d’aquesta victòria. Però Panissars fou, i és encara, una fita d’orgull i dignitat. Els catalans del segle XIII deixaren escrit amb sang i ferro que la nostra terra no s’agenolla davant cap invasor. La croada contra Catalunya del 1285 fracassà estrepitosament, i d’aquell fracàs en sorgí el prestigi renovat de la Corona catalanoaragonesa. La Mediterrània s’obria als nostres vaixells, mentre França restava marcada per la humiliació.

Avui, recordar Panissars és recordar que, fins i tot en les hores més fosques, la voluntat de perviure del poble català és una arma poderosa contra les ocupacions estrangeres. Esperem que l’esperit de Pere el Gran i els seus almogàvers il·lumini els catalans d’avui.

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.estat.cat/la-victoria-catalana-del-coll-de-panissars-30-de-setembre-de-1285/