OPINIÓ
"El president Sánchez és un dictador responsable de la disgregació de la Pàtria, quan tothom sap que la tasca dels dictadors és mantenir-la unida com sigui"
Fins ara, els republicans, responsables de la
ruptura de la unitat el 2017, han estat els seus principals enemics. Predicar-la gairebé era un acte de provocació. Però ara hi ha un congrés tumultuós del qual pot sorgir qualsevol cosa, fins i tot el triomf d’una candidatura aliena a les oficialistes, A i C. Ometo la B perquè no es presenta. Si, per exemple, hi guanya Foc Nou, hi pot haver un canvi d’orientació del partit, més receptiu al discurs unitari de l’independentisme conservador. I es pot entreveure una unitat real d’acció.Res d’això no vol dir que s’hagi resolt el problema estrictament lògic de com anar a la independència a força eixamplar i eixamplar amb elements no independentistes. Però, de moment, enforteix l’independentisme partitocràtic i, si es forja aquesta unitat, permetrà parlar amb una sola veu a Madrid.
I això és una cosa que al president Sánchez li caldrà si vol mantenir-se a la superfície en una legislatura tempestuosa en què la batalla política toca tots els àmbits, des del jutjat de guàrdia a la més alta institució de l’Estat i en què el trencadís de la majoria parlamentària fràgil té la cohesió d’una baralla de fans.
La dreta ha decretat atac a tots els fronts, ha mobilitzat les seves hosts judicials, mediàtiques i els seus amics de Mackie “la navalla” demanant eleccions ja per defensar Espanya davant res menys que la dictadura. El president Sánchez és un dictador responsable de la disgregació de la Pàtria, quan tothom sap que la tasca dels dictadors és mantenir-la unida com sigui.
A l’esquerra només troba gestos hostils. L’aliança dels gerros xinesos i alguns barons de Taifes li canta un gori-gori permanent. L’acusa de jugar amb la unitat de la Pàtria, per pur interès personal, com si ells tinguessin d’altres. La majoria del partit el fa costat, però es troba incòmoda, encara que els bons resultats econòmics alleugen la incomoditat.
L’altra esquerra, la de debò, se subdivideix en dues, la que està al gobierno, “Sumar”, i la que està exiliada al Parlament, Podem, que malda per tornar a manar. Són només quatre diputats, però suficients per causar disgustos a un president que no està sobrat de suports. A més, compensen l’exigu del nombre amb el radicalisme dels plantejaments. Torna el clàssic enfrontament entre socialdemòcrates i comunistes i els d’UP, que tenen un plet amb Sumar per l’hegemonia al si de l’esquerra “transformadora”, semblen disposats a provocar eleccions anticipades per aclarir la qüestió i el més probable és que totes dues pateixin una derrota encara més gran.
En aquesta situació ha d’actuar l’independentisme català, la representació del qual a Madrid, en cas de guanyar el congrés d’ERC una candidatura alternativa, haurà de modular la seva actuació i posar fre a l’espanyolisme republicà d’un Rufián. Si preval l’esperit unitari, la força del catalanisme al congrés es multiplica per dos. I, en les circumstàncies actuals, catorze vots tenen una importància decisiva.
Aquesta nova força unitària haurà de decidir què hi ha de veritat a la dita que, per a Catalunya, no hi ha diferència entre l’esquerra i la dreta espanyola. Dit en altres termes, l’oposició de l’independentisme català al govern de l’MHP Illa es farà des de Madrid.
I, ara per ara, d’independència, res.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/oposicio-illa-fara-madrid-918014/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada